Hodie est

dimecres, 26 de novembre de 2014

Jocs de la fam grecoromans?

Avete!
Aprofitant l'estrena de la tercera part dels JOCS DE LA FAM, avui us en parlaré. 

Tots sabem que la influencia de la cultura clàssica arriba a tots els àmbits de la vida diària, des de en l’àmbit publicitari fins a les cançons. Fins i tot la podem trobar en novel·les modernes com “Els Jocs de la fam” i això és del que us parlaré avui.
La primera mostra d’aquesta influencia es la Cornucòpia,  el corn en el qual estan totes les armes i els aliments a l’arena. Aquest objecte té estreta relació amb el corn de l’abundància (cornu copiae, en llatí) pertanyent a la cabra Amaltea.



L’arena, on els tributs lluiten a mort per coronar-se guanyadors, ens recorda sens dubte al lloc de l’amfiteatre on es duien a terme les lluites de gladiadors que tenien lloc a l’antiguitat. L’estètica dels gladiadors també la podem observar durant la desfilada de tributs, en Cato i Clove,  els nois del districte 2, el districte que entrenava els seus habitants per a la guerra.


D’altra banda, el fet de que cada any s’enviïn un noi i una noia a morir en aquests jocs macabres també ens pot portar al cap el mite del minotaure, segons el qual Minos cada nou anys exigia a Atenes un tribut de víctimes joves que serien devorades més tard pel monstre meitat home meitat toro.
I de la mateixa manera que Teseu s’ofereix voluntari a salvar els seus companys, Katniss anirà en el lloc de la seva germana.



Un altra influència la trobem en la part del llibre on surt el llatinisme “panem et circenses” (pa i jocs de circ) per explicar que mentre la gent estigués entretinguda i tingués menjar podrien passar per alts els crims comesos pel govern.


Al segon llibre de la saga, “En flames”, surt en Finnick Odair, un noi del districte quatre, el de la pesca, que utilitza un trident per lluitar. Posidó, deu del mar, tenia com a símbol el trident, que en aquest llibre pertany a un noi del districte marítim.


A més trobem alguns referents en els noms d’alguns dels personatges: Cató, Sèneca, Plutarc, Càstor i Pòl·lux. Recordeu qui eren? Podríeu dir amb qui tenien relació? Podeu trobar alguna influència més? 

Espero que us hagi agradat l’entrada.
Valete!
Cristina Campaña

dimarts, 18 de novembre de 2014

Les figures literàries


Χαίρετε!

Com ja sabeu, a català i castellà sobretot, quan fem l'anàlisi d'un poema ens fan aprendre les figures literàries per poder-les reconèixer. Bé, doncs potser us resultarà més fàcil aprendre-les  si sabeu la seva etimologia. I d'això us parlaré en aquesta entrada.

Al·legoria: Ve del grec ἁλληγορία (allegoria), formada de αλλος (un altre), ἁγορά (àgora= assemblea, plaça pública, mercat, discurs) i el sufix - ια (-ia = qualitat). En retòrica, es refereix a explicar un concepte abstracte per mitjà de diverses metàfores continuades. 

  • Ex.: Ajeia l’amic en llit d’amor. Els llençols eren de plaers , i el cobrellit era de llanguiments , i el coixí era de plors. I era qüestió si el drap del coixí era del drap dels llençols o del cobrellit.

Al·literació: Aquesta paraula procedeix del llatí, prefix a- (ad= proximitat), littera (lletra) i del sufix -ció (acció i resultat). Repetició d'uns mateixos sons. 

  • Ex.: S’eixamplen les eixides enxubades,/ s’aixequen eixams de moixes bruixes

Antítesi: Compost del grec ἀντίθεσις, compost del prefix ἀντί (anti= en contra) i θέσις (posició). Figura consistent a oposar dos mots, dos pensaments, dues expressions, etc., de sentit contrari en una mateixa frase. 

  • Ex.: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me.
Asíndeton: Del grec ἀσύνδετον, ἀ (sense), σύν (amb), δετον (lligar). És una figura retòrica que consisteix en l'eliminació de nexes o conjuncions que uneixen els elements d'una oració. 

  • Ex.: Indecisa, rara, nova /ara comença la rosa

Apòstrofe: Del grec ἀπόστροφη, format per ἀπό (lluny de) i στροφή (voltejar). Figura retòrica que consisteix a interrompre el fil del discurs per interpel·lar vivament una persona present o absent, un ésser invisible, etc. 

  • Ex.: Oh, sol, escolta'm!

Epítet: Del grec ἐπίθετον, format per ἐπι- (sobre), τιθέναι (posar). Adjectiu o participi la fi principal del qual no és determinar o especificar el nom, sinó caracteritzar-lo. 

  • Ex.: On va aquella vela blanca/ perduda en l’abisme blau?

Hipèrbaton: Del grec ὑπερβατόν, format per ὑπερ (per sobre) i βαίνειν (caminar). Figura de construcció que consisteix en una alteració de l'ordre gramatical dels mots. 

  • Ex.: L’enramellada Flora,/ per cobrir de les illes la nuesa,/ nova catifa de verdor ha estesa.

Hipèrbole: Del grec ὑπερβολή, format per ὑπερ (per sobre) i βολή (llançament). Figura que consisteix a augmentar o disminuir excessivament allò del que es parla. 

  • Ex.: Ja no sé ecriure, ja no sé escriure més./ La tinta m’empastifa els dits, les venes.../ -He deixat al paper tota la sang.

Metàfora: Del grec μεταφορά, format per μετά (fora o més enllà) i φέρειν (traslladar). Figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella. 

  • Ex.: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna

Metonímia: Del grec μετωνυμία, format per μετά (canviar) i ὄνομα (nom). Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra. 
Ex.: Després ja ve una cambra impressionant, perquè esta decorada amb vuit Rafaels dels bons.

Paral·lelisme: παρά- (al costat de, al costat de, contra de), ἄλλος (un altre), més el sufix -isme (sistema). El paral·lelisme és una figura retòrica que consisteix en la repetició d'una mateixa estructura gramatical. 

  • Ex.: té un revolar triomfal la vívida crinera, té un cos de semidéu l’intrèpid conductor.

Paronomàsia: Del grec παρονομασία, format per παρά (al costat) i ὄνομα (nom). Figura consistent a col·locar propers en la frase dos vocables semblants en el so però diferents en el significat. 

  • Ex.: Privats de sou i son.

Pleonasme: Del grec πλεονασμός, format per πλέων (ple, molt). Figura de construcció, que consisteix a emprar en l'oració una o més paraules innecessàries perquè tingui sentit complet, però amb els quals s'afegeix expressivitat al que s'ha dit. 

  • Ex.: Ho vaig veure amb els meus ulls, entra cap a dins, surt cap a fora.

Polisíndeton: Del grec πολυσύνδετον, format per πολύς (molt), σύν (amb), δετον (lligar). Figura retòrica que consisteix en la freqüent repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. 

  • Ex.: Menjaven i cantaven i es divertien.

Sinestèsia: Del grec συναισθησία, format per συν (amb) i αἰσθησία (sensació) i el sufix -ia (utilitzat per crear substantius abstractes). Figura retòrica consistent en l'associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials. 

  • Ex.: Hi havia un silenci verd.


Espero que aquesta entrada us serveixi perquè recordeu una miqueta més les figures literàries. 
Adéu!

Sandra Ruiz

diumenge, 16 de novembre de 2014

Grec i llatí en història de l’art

Avete! 
Avui us parlaré sobre algunes paraules que ens surten en història de l’art i que són d’origen grec o romà.

Eqüestre:  La paraula eqüestre ve del nom llatí equus que vol dir “cavall” i del sufix –estris que vol dir “propi de” .
Escultura eqüestre

Sedent: Aquesta paraula ve del verb llatí sedeo i significa “estar assegut”.
Escultura de Zeus sedent


Jacent: Aquesta paraula ve del verb llatí iaceo i significa “estar estirat”.
Escultura d'Ariadna adormida


Teatre: La paraula és d’origen grec i ve de la paraula grega θέατρον que significa “lloc on veure un espectacle”.

Teatre d’Epidaure

Amfiteatre: Aquesta paraula ve del grec ἀμφί, que significa “dels dos costats” i θέατρον que havíem dit que significa “lloc d’espectacle”.

El Colosseu de Roma



Peristil: És una paraula d’origen grec formada pel prefix περί, que vol dir “al voltant” i pel substantiu στύλος que vol dir “columna”. La definició: envoltat de columnes, cosa que en una casa romana es trobava en el pati on hi havia el jardí i al centre hi solia haver plantes, flors i alguna font.

Imatge d’un peristil


També pot indicar temple rodejat completament per columnes i amb aquest mateix ús podem trobar altres paraules formades pel substantiu στυλος amb numerals al principi:  δύο (di), τε¡έτρα (tetra), ἕξ (hex), ὀκτώ (octo), δέκα (deca).


(2)Dístil: Té dos columnes construïdes a les façanes.
(4)Tetràstil: Té quatre columnes construïdes a les façanes.
(6)Hexàstil: Té sis columnes construïdes a les façanes.
(8)Octàstil: Té vuit columnes construïdes a les façanes.
(10)Decàstil: Té deu columnes construïdes a les façanes.

Temple perípter: És una paraula composta pel prefix περί que vol dir “al voltant”  i πτέρος que vol dir “ala”. La  seva definició: envoltat completament per columnes.
Partenó


Temple amfipròstil: És una paraula formada pel prefix ἀμφί que significa “dels dos costats”, πρό (davant) i στύλος (columna). La seva definició: pòrtic amb columnes a les dues façanes més estretes.

Temple Atena Niké


Encara en queden unes quantes més. En podeu dir alguna?

Espero que us hagi agradat.
Valete!
Melanie Lara

dissabte, 1 de novembre de 2014

Halloween a la romana

I Halloween, què?


Ara està de moda celebrar Halloween, que ens sembla una festa estrangera. Ara bé, cal saber que les seves arrels no ens són tan estranyes, ja que aquesta tradició també ens ha arribat, importada dels celtes, a través dels romans.
Quan els romans van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer també les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La festa principal era el Samain, “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc la nit del 31 d’octubre. La festa consistia en una assemblea i un àpat abundós amb força vi. 


Aquest dia les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes vagaregaven pel món dels vius.
La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És aquest l’origen de la tradició de les carabasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
Posteriorment l’Església cristianitza la festa i la converteix en la festa d'All Hallows Eve, forma en antic anglès de Tots Sants. 
Però malgrat tot, encara avui perviu el costum pagà relacionat amb el foc i les ànimes i amb els antics àpats funeraris (castanyes i panellets).


Tanmateix els romans, ja tenien la seva pròpia festa d'espantar morts: les Lemuria. En aquest cas, els romans intentaven allunyar els difunts i dimonis que podien perseguir les famílies. Tenim una descripció d’Ovidi  a les Fasti del que havia de fer el paterfamilias:
"A mitja nit, ell s’aixeca. Porta mongetes negres dins la boca, i les llença mentre camina dient: - Amb això em redimeixo a mi i als meus. - Ho diu nou cops. Aleshores, els fantasmes vindran darrere seu, i recolliran les mongetes sense ser vistos. A continuació repeteix nou vegades – manes exit paterni, - per acabar amb la cerimònia."

Amb aquest ritual consideraven que tots els dimonis i fantasmes havien estat foragitats de casa i la família ja estava protegida i segura.

I per què es celebra a tants pobles aquesta festa en aquestes dates? 


L’explicació es troba en el cicle natural de la vida: s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres, la natura perd esplendor… sembla que la natura mori. De fet, segons el mite grec de les Estacions, Demèter s'entristeix perquè Persèfone torna a l'Hades, l'interior de la terra). 


Però també és el moment de la sembra i de confiar que a la primavera tot tornarà a la vida. 
També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent!

Així doncs, ja veieu que totes les tradicions són molt semblants i totes són per honorar els difunts i la renovació del cicle de la vida.

Creieu que hem canviat gaire? Penseu, doncs, per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes? Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”? Que potser encara creiem que els avantpassats ens visiten? 
Ara podríeu dir que hem canviat molt..., i és veritat, no ens dediquem a escopir mongetes, però sí que es manté el sentiment de por respecte als morts i els difunts, base de l’actual Halloween que tots coneixem.

Valete!