Hodie est

diumenge, 30 de març de 2014

Aquil·les, el de peus lleugers

Avete!
Segur que haveu sentit parlar del famós Aquil·les! Va ser un dels grans herois de Grècia, i avui us explicaré el seu pas per la guerra de Troia.

Aquil·les és el prototip d'heroi grec fort i cultivat, fill de Peleu i de la nimfa Tetis. El perseguia un destí tràgic; el de morir de jove encara que cobert de glòria.
L’escenari de les seves gestes i còleres va ser la guerra de Troia, on va lluitar i va morir.

El motiu pel qual Aquil·les era un guerrer molt fort, era perquè la seva mare va intentar fer-lo immortal i va banyar al nen al riu Estix, que tenia la propietat de fer immortal a qui tocava les seves aigües. Però en submergir-lo, la mare es va descuidar de treure les mans del taló per on l’aguantava i aquell va ser el seu punt feble.

Aquil·les va ser educat pel savi centaure Quiró, que ja havia instruït altres herois. Entre altres coses, Aquil·les va  rebre una formació intensiva en la carrera, cosa que li seria de gran utilitat en el camp de batalla. Un dels epítets més corrents en la Ilíada d'Homer és el de "Aquil·les de peus lleugers".

Sabent el que li reserva el destí, tria una vida breu però plena de gloria i se’n va cap a  la guerra de Troia, tot i que la seva mare havia intentat protegir-lo amagant-lo al palau del rei Esciros vestit de nena, on Ulisses el descobreix.

Durant els deu llargs anys de setge de Troià , els grecs duen a terme diverses incursions i saquegen les petites localitats que envolten la ciutat. Aquil·les juga un paper principal en aquests atacs. Durant una de les incursions rapta la bella Briseida, la qual va convertir en la seva amant. 
Agamèmnon, comandant en cap de les tropes gregues i beneficiari de gran part del botí de guerra, també tenia una amant, Criseida, que li semblava millor que la seva dona Clitemnestra. 

Ara bé, Criseida era filla d'un dels sacerdots més importants d'Apol·lo , i per evitar la ira del déu, Agamèmnon ha de tornar-la al seu pare. 
Com que Aquil·les és un dels que més van insistir en això,  Agamèmnon li reclama Briseida com amant. 

Així, Aquil·les ha de lliurar Briseida en contra de la seva voluntat, però rebutja seguir endavant amb el setge. Ferit el seu orgull, l'heroi fins i tot demana a la seva mare que implori a Zeus que la fortuna de la batalla somrigui als troians. 

El setge de Troia dura deu anys, amb els grecs cada vegada més pressionats. Els troians fins i tot van arribar a enfrontar-s'hi en el seu propi campament situat al costat del mar, moment en què Aquil·les defuig el combat amb l'enemic. 
No obstant això, quan els troians amenacen amb incendiar els vaixells dels grecs, accepta que el seu millor amic i company de fatigues, Pàtrocle, entri en combat enmig de tota la confusió. 
Patrocle es vesteix amb l'armadura d'Aquil·les i es converteix en l'heroi de la batalla. Però encara que pogués semblar el mateix Aquil·les, no ho era, i Héctor, príncep de Troia, el mata i s'apodera de l'armadura de l'heroi grec .

Aquil·les embogeix de dolor en saber la notícia. Fins i tot la seva mare era incapaç de consolar-lo. Aquil·les només volia venjar-se i quan Tetis li va dir que estava escrit que moriria poc després de la mort d'Hèctor, va contestar: 
«Moriria en aquest lloc i en aquest moment, ja que no puc salvar el meu amic. Ha caigut lluny de casa i en un moment de necessitat la meva mà no ha estat allà per ajudar-lo» ( la Ilíada , XVIII ). 
Tetis va saber llavors que no podria detenir el seu fill, de manera que va cridar a Hefest perquè li fes una nova armadura a Aquil·les.

Vestit amb la seva nova armadura, l'heroi puja a la seva quadriga i s'encamina cap al camp de batalla, on provoca un bany de sang entre els troians. Busca Héctor tres vegades als voltants del recinte emmurallat fins a matar-lo i arrossegar el seu cos nu amb la seva quadriga. 
I cada dia arrossegava el seu cos per on passava i només després d'un temps va poder Tetis convèncer-lo que tornés el cos d'Hèctor al seu pare, Príam, que va personalment a la tenda d'Aquil·les per demanar el cos del fill. El jove, commogut per la pena de l'ancià, li lliura el cos del fill , dient-li que podia enterrar Héctor en pau en un lloc adequat. 

Poc després, Aquil·les acaba morint per una fletxa llançada amb l'arma de Paris, l'arc del qual estava guiat per Apol·lo. El déu es va assegurar que la fletxa encertava en l'única part vulnerable, el taló. Tetis i les seves germanes, les nereides, les altres filles de Nereu van plorar la mort del seu fill durant 17 dies.

Sense dubte va ser un guerrer de caps a peus!
Espero que us hagi agradat! 

divendres, 28 de març de 2014

La sexualitat divina

Avete!

El passat mes de febrer vaig poder anar a veure a Granollers l'Exposició "El sexe a Roma", organitzat pel museu de Badalona, i després de veure el que hi havia em va venir al cap de fer aquesta entrada.

En el món grecoromà, l’àmbit sexual estava ben present i les històries mitològiques clàssiques, igual que les humanes, estaven repletes d’aventures amoroses, estratègies de seducció, passions, transgressions, enganys i desenganys en un moment en què la societat donava molta importància al matrimoni i a la pràctica sexual, cosa que es veu en la gran quantitat de textos trobats en escrits d’autors com Catul, Ovidi, Juvenal, Marcial, Valeri Màxim o Aule Gel·li i de filòsofs com Lucreci o Sèneca.

Jo , però, em centraré en la part que fa referència als déus.
En la mitologia clàssica, moltes de les divinitats venerades representaven una personalitat hedonista, lligada a la pràctica sexual i a la infidelitat matrimonial. vegem-ne algunes:

JÚPITER
Leda i el cigne. 
Herculà
En primer lloc trobem Júpiter que, tot i ser el déu sobirà i d’estar casat amb Juno, va ser partícip d’un gran nombre d’enganys amorosos i fou l’exemple de la infidelitat divina. Es compten una quarantena de relacions sexuals amb altres divinitats o mortals. Les més conegudes són les relacions en què es va transformar en pluja d’or per conquistar Dànae, en cigne per Leda, en brau blanc per Europa, en pastor per Mnemòsine o en serp virolada per Deoida.


VENUS
La representació de la bellesa, de l’amor i de la fertilitat estava personificada en Venus. Ella, juntament amb Fortuna, intervenien en el ritual que precedia al lliurame
VenusMart i Cupido
Casa de Mart i Venus, Pompeia
nt de la núvia al nuvi en la celebració del matrimoni romà.

A més, els romans també van identificar la deessa amb la passió i el plaer. De fet, la paraula venus volia dir originàriament bellesa, gràcia, desig i atractiu sexual, però després van començar a aparèixer paraules noves com fructus Veneris (“fruit de Venus”, orgasme), gaudia Veneris (“plaers de Venus”, orgasme) o Hortus Veneris (“Jardí de Venus”, parts sexuals femenines).

CUPIDO
De la relació de Venus amb Mart va nèixer Cupido, déu del desig i de l’amor. Es sol representar amb un arc i un carcaix amb fletxes que provoquen o fan fugir l’enamorament; com diu Ovidi, el que el fa néixer [l’amor] és d’or i relluu en la punta aguda; el que el fa fugir és esmussat i té plom sota la canya.
Hermafrodit. Herculà. 
Museu Arquelògic, 
Nàpols

HERMAFRODIT
En un principi era una figura masculina, però després va ser fixat com a ésser androgin, amb el cap, el cos i el pit d’una dona, i els òrgans sexuals d’un home. Aquesta barreja estranya es va produir després que aquest fos fusionat amb la nimfa Sàlmacis, quan aquesta insistí a seduir-lo.

PRÍAP
Príap. Casa dels Vetti, Pompeia
Príap és la divinitat més representada amb el fal·lus erecte del món romà. Ja en època grega representava el déu dels jardins i es vinculava amb la fecunditat i la potència generadora, identificada amb la moral antiga del fal·lus. Més tard, però, es va associar també amb la noció del plaer.

Els romans tenien la costum de col·locar una petita figura de Príap erecte amb el cos cobert de fruites i una falç a la mà suportat per una herma (pilar rectangular) pintada de vermell (d’aquí que també se l'anomenés ruber o rubicundus) amb la funció d’assegurar una collita abundant.

Un altre ús de la representació d’aquesta divinitat era la d’amulets que representaven fertilitat i que servien per allunyar els mals esperits o per protegir del mal d’ull.

BACUS
El tiomf de Bacus. Casa de M. L.
Frontone
, Pompeia
Bacus és el déu del vi i del deliri místic, que també es relacionava amb la sexualitat. Perquè tal i com diu Horaci: “¿Qui, després d’unes copes de vi s’esgola parlant de la dura guerra o de la misèria? ¿Qui no ho fa més aviat parlant de tu, pare Bacus, i de tu, gentil Venus?”.

En el seu honor es celebraven processons i orgies, anomenades bacanals (Bacchanalia), i en el seu seguici i havia divinitats amb ereccions perpètues, identificades amb la potència generadora, com Príap, Pan, sàtirs i o silens (sàtirs vells, grassos i estranys), que acompanyaven les bacants o mènades (dones dedicades al culte orgiàstic de Bacus). Aquests es lliuraven frenèticament, de manera irracional, a la música, a la dansa i al vi.

I aquestes són les principals divinitats relacionades amb la vida sexual dels antics grecs i romans. Què us semblen? Molts déus per assegurar una vida ben plena, oi?

Valete!

dimecres, 26 de març de 2014

El món clàssic en la música moderna

Avete!

De nou arriba el meu torn de publicar en el nostre estimat bloc i com volia fer una entrada lleugera i fàcil de llegir he decidit parlar-vos sobre el món clàssic en la música. El més fàcil hagués estat anar-se’n a la música clàssica, però he intentat trobar referències clàssiques en grups els més famosos possible.

Per començar, anem a un dels últims àlbums de Led Zeppelin, al “Presence” (1976), on trobem “Achilles last stand”. És la tercera cançó més llarga del grup (amb 10:22 minuts) i parla de les aventures d’Aquil·les. Robert Plant, el cantant de la banda, era un gran seguidor de la mitologia clàssica i en aquesta cançó canta, des del seu punt de vista, les aventures de l’heroi grec: els llocs on havia viatjat, lluitat i, finalment, parla de la seva estimada i descendència. Tot això representa que ho fa en un últim esforç després que Paris ferís el seu taló (d’aquí el títol, que en català es pot traduir com “L’últim esforç d’Aquil·les”. Com a última curiositat, saber que la cançó va ser escrita després de l’accident de cotxe de Robert Plant, on el mateix es va lesionar el taló.



Seguint amb els clàssics del rock, anem a The Police. En “Wrapped around your finger”, la banda de Sting conten la història d’un alumne que se sent, literalment, “entre Escil•la i Caribdis”. Aquesta expressió simbolitza el perill de les aventures d’aquest alumne. També fa referència a la llegenda alemanya de Faust, qui va fer un pacte amb el diable.



Seguint, trobem una altra referència a Iron Maiden, que fa una metàfora de la rebel·lia dels adolescents amb els adults. Ícar, que va desobeir les ordres de no volar massa a prop del Sol va morir per no fer cas. Tot i que la cançó explica la història sense ser molt fidel al mite, es tota una referència a la mitologia grega. 


Per últim, havia de parlar d'un dels clàssics de la nostra música; de la mà de Joan Manuel Serrat ens arriba “Penélope”. A la cançó es narra la vida d’una dona que espera el seu marit, que va marxar en un tren prometent que tornaria. La dona espera asseguda però per a ella el temps no passa, per a ella tot és estàtic, només hi ha lloc per al seu amant en la seva ment. Però la cançó trenca amb la història del mite clàssic, ja que quan arriba l’amant, aquest ha canviat molt i ella no creu que sigui ell, així que torna a seure per seguir esperant. 


Bé, només queda dir-vos que espero que us hagi agradat l’entrada. Us animo a pensar sobre aquesta qüestió i a compartir si coneixeu més referències clàssiques en la música (que n'hi ha). 

I per acomiadar-me us deixo un vídeo que trobo graciós dels mítics Beatles representant el mite de Píram i Tisbe, tot i que no és una cançó, no podia acabar l’entrada sense mostrar-vos-el. 


Valete!

dilluns, 24 de març de 2014

Tot recordant un triomf!

Avete!
Com sabeu el passat dia 12 de febrer dos alumnes de 4t d'ESO de l'Institut Gallecs, l'Àlex Caparrós i la Marta Esteve van proclamar-se vencedors de Catalunya en la Concurs Odissea de Cultura clàssica 2014, tercera que es disputava a Catalunya.


Una setmana més tard van disputar la final estatal entre comunitats en la que van aconseguir el tercer lloc.


Però d'això ja ha passat més d'un mes i us preguntareu a què ve aquesta entrada. Doncs, perquè encara som notícia, i de fet, la setmana passada vam sortir al Contrapunt.cat. (Si cliqueu a sobre podreu llegir l'article complet.)




Al Molletamà:


I dimarts 18 de març a Vallès Visió: Vallès Visió Notícies 18 de Març de 2014 (a partir del minut 15:50)

I perquè quedi constància del seu moment de glòria, us deixo aquí els enllaços amb les notícies.

Valete!

dissabte, 22 de març de 2014

Les set meravelles del món antic


Avete!

Avui us vinc a parlar sobre les 7 meravelles del món antic, i es que si actualment existeixen les 7 meravelles del món modern (com ara el Crist Redentor, La ciutat de Petra o el Coliseu de Roma), al món antic també n’hi havia, però sobretot destacaré quatre, els que afecten a la mitologia grega.
Aquí tenim la llista de les 7 meravelles:

La gran piràmide de Guiza: A Egipte, construïda l’any 2570 aC aproximadament, és l’única de les 7 meravelles que encara es conserva, ja que la resta s’han perdut o queden molt poques restes.

El jardins penjants de Babilònia: Construïts cap al 600 aC a Babilònia (actual Iraq). Els jardins van ser construïts com a regal per a la dona del rei. Els jardins no s’han trobat mai, de fet es creu que ni van arribar a existir, sinó que eren un concepte abstracte. Com a curiositat, els jardins de Babilònia, com es pot veure al dibuix, estarien situats al costat de la torre de Babel.

El far d’Alexandria: Va ser una torre construïda a la illa de Pharos, Alexandria, cap al segle III aC. Va ser la torre més alta construïda per l’home en aquells temps, ja que es calcula que podia arribar a mesurar entre 115 i 150 metres d’alt. Mai s’han trobat restes d’aquest far, i es pensa que va ser destruït a causa d’un terratrèmol el segle XIV.

Mauseoleu d’Halicarnàs: Construït cap 350 aC, a l’actual Bodrum, Turquia, era un edifici sepulcral dedicat a Mausol i la seva esposa (durant l’imperi Persa).

I ara explicaré les tres meravelles gregues o relacionades amb Grècia, que són:

Temple d’Àrtemis: Era un temple de dimensions colossals dedicat a la Deessa Àrtemis, es trobava a Efes (actualment Turquia) va ser construït cap a l’any 550 aC per ordres el rei Cres, que va encarregar la construcció d’un temple al lloc on hi havia un antic temple dedicat també a Àrtemis. Segons alguns textos trobats el temple feia: 115 metres de llarg, 55 metres d’ample i uns 20 metres d’alt. Era d’estil Jònic, tot i que les columnes base eren Dòriques. Va ser incendiat per un pastor, que segons ell ho va fer per recordar el dia del naixement d’Alexandre el Gran. 



Restes visibles en l'actualitat

Estàtua de Zeus a Olimpia: Va ser una escultura criselefantina, elaborada pel famós escultor Fídies l’any 436 aC a l’actual Olímpia. L’estàtua es trobava dins d’un temple, del qual no en queden restes, i estava feta de marfil i or, tenia uns 12 metres d’alçada. L’escultura estava asseguda, i sostenia en una mà una estatueta de Niké i a l’altre un ceptre amb una àliga. L’estàtua va desaparèixer i no se’n coneix que va passar desprès. Com a anècdota sabem que Calígula al saber que s’havia construït una estàtua va ordenar tallar-li el cap, i quan els soldats van arribar al temple, es diu que es van espantar al sentir a Zeus rient.


Colós de Rodes: Va ser una estàtua gegant dedicada a Hèlios, construïda a l’illa grega de Rodes al segle III aC. La seva alçada seria com l’actual estàtua de la Llibertat a Nova York. L’estàtua consistia en una gran figura humana feta de marbre elevada sobre dues bases. Aquesta estàtua tenia les cames separades, de manera que, al estar situada a l’entrada del port, els vaixells comercials passaven per sota, això representava la bona sort i la protecció per als comerciants, alhora que servia de far, ja que l’estàtua aguantava una torxa.


Us les podeu imaginar? Us agradaria haver-ne vist alguna?

Valete!

dijous, 20 de març de 2014

Els romans i la pizza

Valete, amici!

A priori tots sabem que una aportació beneficiosa per a la salut que van fer els romans és la dieta mediterrània. Tot i això una de les receptes de les quals potser no sabíeu que en fossin els autors és la pizza.


Aquells ciutadans romans que vivien en l'antic imperi durant el segle I consumien una pasta cuita que és similar al pa d'avui en dia. Aquesta recepta feta amb ordi, el cereal més utilitzat en de l'època, l'havien après dels grecs i dels etruscos, que ja elaboraven aquesta massa cuita amb molt de gust. 




En els forns comunals dels quals estaven dotats els pobles romans, les dones eren les encarregades de fer el pa, i mentre esperaven que aquest estigués cuit, tallaven trossos de massa als quals donaven una forma rodona i condimentaven amb el que tenien a mà, com oli, llard o espècies. El nom que donaven a aquests panellets que es coïen més ràpid i que els treien una mica la gana que tenien era "placenta" o "offa". 

Aquesta és únicament una petita introducció en el món culinari romà, que pretén obrir-vos la porta cap a una recerca personal per tal de conèixer més sobre aquesta o sobre qualsevol altra creació culinària romana. 
El principal llibre de referència és De re coquinaria d'Apici. I si el voleu llegir en llatí, aquí el trobareu!

Us convido a compartir en el blog les vostres receptes!

dimarts, 18 de març de 2014

Tot tornant de Grècia

Χαιρετε!

Avui fa una setmana que vam tornar del nostre viatge a Grècia i encara estem paint per poder assaborir amb calma els moments que, de ben segur, ens quedaran gravats en la retina i en la memòria per sempre.

Perquè estic convençuda que tots i cadascun de nosaltres tenim els nostres moments màgics, aquells que hem compartit i també aquells que hem viscut intensament en el nostre interior i que és difícil plasmar amb paraules. I és que és cert que entre tots, els 48 alumnes i els 5 professors que érem, hem aconseguit que aquest viatge sigui inoblidable, per tot el que hem après i, especialment, per tot el que hem viscut.


Hi ha hagut una mica de tot: moments de riures i alguns de plors, moments d'emoció i d'avorriment, moments durs de son, de cames cansades i mals de panxes, de fred, de calor,  d'esgotament, però més enllà d'això crec que han predominat els moments d'èxtasi davant un monument o una quasi posta de sol, d'admiració davant la majestuositat del Partenó, de sorpresa davant l'extensió d'Atenes, d'angúnia sota les erugues, d'esplendor davant l'alçada de l'Olimpeion, de petitesa sota els lleons de Micenes, de por de les vespes de la tomba d'Atreu, de llibertat i amplitud dalt l'acròpolis de Micenes, d'estretor i claustrofòbia en la baixada a la cisterna, de meravella davant el pont vinós d'Egina, de gelor dalt la muntanya on és el temple d'Afea, de divertiment en la taverna escoltant música grega, de corredisses pels passadissos, de...



Tanta intensitat només es pot viure viatjant! Espero haver sabut transmetre no només el meu amor per Grècia, sinó també la meva passió pel viatge, pel moviment -com deia Heràclit, tot fluiex-, pel fer camí i conèixer ports que els vostres ulls ignoraven i per fer-vos més savis a cada pas.

Gràcies Grècia!

dilluns, 3 de març de 2014

Per a més INRI

Avete, 

Tots coneixem, i fins i tot hem fet servir alguna vegada l’expressió "Per a més inri"o en castellà,  "Para más Inri", que vol dir "per a més escarni o burla".  Ara bé, pocs saben què és aquest “inri”, què significa i d'on sorgeix l'expressió.

Com no? Prové del llatí. I us explicaré l'origen.
Fent una mica d’història trobem l’INRI en els quatre evangelis del Nou Testament de la Bíblia. He agafat l’evangeli de Sant Joan, que és el que més especifica la causa i el significat:
[19 Scripsit autem et titulum Pilatus et posuit super crucem; erat autem scriptum: “Iesus Nazarenus Rex Iudeorum”. 20 Hunc ergo titulum multi legerunt Iudaeorum, quia prope civitatem erat locus, ubi crucifixus est Iesus; et erat scriptum Hebraice, Latine, Graece.]
19 Pilat va escriure també un rètol, i el féu posar sobre la creu. Duia escrit: «Jesús de Natzaret, rei dels jueus». 20 Aquest rètol, el llegiren molts dels jueus, perquè el lloc on Jesús fou crucificat era a prop de la ciutat, i era escrit en hebreu, llatí i grec.
Sant Joan 19:19-20
Com heu llegit, Ponci Pilat va fer escriure INRI i clavar-ho sobre la creu on era Jesús, argumentant que aquest era el motiu pel qual Jesús era crucificat: per ser anomenat Rei dels Jueus. 


Aquest símbol ara el podem trobar escrit en gairebé totes les escultures de Jesús crucificat. Algunes esglésies ortodoxes fan servir INBI en comptes de INRI, agafat directament del tex en grec Ἰησοῦς ὁ Ναζωραῖος ὁ Bασιλεὺς τῶν Ἰουδαίων.

Tanmateix, algunes societats esotèriques atribueixen a aquest acrònim orígens pagans, és a dir, creuen que l'usaven aquells que adoraven molts déus i desconeixien o rebutjaven la creença d’un Déu únic. La seva interpretació pagana és la de Igne Natura Renovatur Integra, és a dir, “Pel foc es renova completament la naturalesa”. 

Actualment, però, és una frase que s'usa bastant per indicar que la cosa no podia anar pitjor:
"Ha perdut , que a més a més, li 

Vegeu alguns exemples: 


La conclusió ha estat l’informe de la UE que atribueix a Espanya el trist paper de país més corrupte de tot el món industrialitzat que, per a més INRI, indica només una zona amb alguna millora d’una mica d’anticorrupció a Catalunya. 
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/02/desgavell_i_regimentacio_99000.php

Opinió
Tarifes elèctriques
29/12/13 02:00 - FRANCESC SANUY

Així doncs, el 2 de gener del 2011 vaig parlar de “tarifada” tot dient que una barbaritat com aquesta no es podia tractar com feia l'impresentable ministre Sebastián que deia, per a més inri, que total era com el cost de prendre un cafè i que ens regalaria una bombeta de baix consum a cada família. Ell, que en tres anys ens havia apujat la llum un 43%. Vaig acabar evocant que a Barcelona hi ha una plaça i un monument dedicats a un traficant d'esclaus, el negrer Antonio López, com la de Franco a Santander. I vaig fer observar que el mercat captiu que som els ciutadans representa també una forma d'esclavitud.


Valete!