Hodie est

dijous, 31 d’octubre de 2013

Castanyada o Halloween, és el mateix?

Avete!

A Catalunya, el dia 31 d’octubre i el dia 1 de novembre celebrem la Castanyada i el Dia dels Morts, també dit de Tots Sants. 
Segons la tradició aquestes dates són el moment de l’any en què es relacionen el món dels vius i el dels morts; per aquesta mateixa raó el dia 1 de novembre se sol anar al cementiri amb tota la família a posar flors o parlar amb els éssers estimats que ja no estan amb nosaltres. 

I també els morts són la raó que mengem panellets i castanyes, ja que els panellets són una tradició del segle XVIII, de quan la nit de difunts els sacerdots tocaven les campanes durant tota la nit perquè ningú no oblidés els morts. A mitjanit veïns del poble s’apropaven a l’església i compartien amb el campaner dolços i vi dolç. Un d’aquests dolços eren els panellets i les castanyes cuites a la brasa. Els panellets es poder fer de diferents formes, i sovint es feien en forma de ossos.

I què té a veure això amb els grecs i els romans?

Doncs que també els antics grecs pensaven que entre l’1 i el 2 de novembre Hades permetia ascendir a la superfície de la Terra als morts que havien estat bones persones en vida perquè poguessin manifestar-se als seus descendents i parlar amb ells mitjançant sorolls. De la mateixa manera els romans celebraven altres festes de difunts per honorar els seus morts en diferents dates: al gener, al febrer, al maig i al desembre.
I també tenien una gastronomia particular per a aquests dies.

I Halloween, què?

Ara està de moda celebrar Halloween, i sovint reneguem d'aquesta festa estrangera, sense saber que les seves arrels no ens són tan estranyes, ja que aquesta tradició també ens ha arribat a través dels romans.
Quan aquests van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer també les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La festa principal era el Samain, “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc la nit del 31 d’octubre. La festa consistia en una assemblea i un àpat abundós amb força vi. 
Aquest dia les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes vagaregaven pel món dels vius.
La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És aquest l’origen de la tradició de les carabasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
Posteriorment l’Església cristianitza la festa i la converteix en la festa d'All Hallows Eve, forma en antic anglès de Tots Sants. 
Però malgrat tot, encara avui perviu el costum pagà relacionat amb el foc i les ànimes i amb els antics àpats funeraris (castanyes i panellets).

I per què es celebra a tants pobles aquesta festa en aquestes dates? 

L’explicació es troba en el cicle natural de la vida: s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres, la natura perd esplendor… sembla que la natura mori. De fet, segons el mite grec de les Estacions, Demèter s'entristeix perquè Persèfone torna a l'Hades, l'interior de la terra). 


Però també és el moment de la sembra i de confiar que a la primavera tot tornarà a la vida. 
També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent!
Així doncs, ja veieu que totes les tradicions són molt semblants i totes són per honorar els difunts i la renovació del cicle de la vida.

Creieu que hem canviat gaire? Penseu, doncs, per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes? Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”? Que potser encara creiem que els avantpassats ens visiten?

Bona Castanyada a tothom!

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Augusti amoris epistula

Estimada Lívia Drusil·la

En vista del nostre casament, he decidit que mereixes saber els detalls de la meva vida, ja que segurament hi ha coses que encara no has descobert. 

   
         Caius Octauius Thurinus
Començaré dient-te el més important, el nom que em van posar al néixer, Caius Octauius Thurinus, el dia 23 de setembre de l'any 63 aC. Potser et preguntes llavors qui són els meus pares biològics. Bé, doncs, el meu pare és Gai Octavi i la meva mare Acia, neboda de Gaius Iulius Caesar, més conegut durant la meva infantesa com el tiet Juli.  

La família del meu pare era de  la classe dels equites, els cavallers romans. Com pots comprovar teníem una alta posició, propera a la aristocràcia, però ens mancava el poder polític. El major càrrec que va arribar a assolir meus pater va ser el de pretor. 

Certament durant la meva joventut vaig viure en diferents cases, tot arran la prematura mort del meu pare, l'any 59 aC., en què vaig marxar a viure amb la meva àvia, Iulia, la germana del tiet Juli. Després d'una temporada vaig marxar amb el meu padrastre, Luci Marci Felip. I l'any 49 aC. vaig obtenir la toga uirilis que marcava la meva masculinitat.


Iulius Caesar
Tan parlar de Iulius Caesar deus voler saber ja com vaig arribar a obtenir totes les seves possessions. Doncs el primer moviment important en el qual vam col·laborar va ser quan em va convidar a participar en el Triomf en honor a la seva victòria a la Guerra Civil. 
L'any següent el vaig acompanyar en una marxa cap a Hispania contra els fills de Pompeu. Després vaig ser destinat juntament amb Marc Vipsani Agripa i Quint Silvidie Rufus Apol·lonia (Albània) on em va arribar la terrible notícia que el tiet Juli havia mort assassinat. 
La major sorpresa me la vaig emportar durant el viatge de tornada, quan em van fer saber que el tiet m'havia adoptat a través del testament i m'havia fet hereu principal de totes les seves possessions privades.

Només arribar a Roma vaig acceptar tots els títols i en el seu honor em vaig canviar el nom perquè tots dos tinguéssim el mateix nom que ell havia tingut en vida, Gai Iulius Caesar. Vaig conservar, però, en record a la meva família l'Octavianus que coneixes.
Marc Antoni com a subordinat que havia sigut del tiet Juli va reclamar el lideratge del seu partit i es va negar que jo obtingués el poder de dictador. Jo, que vaig ser molt llest, vaig pagar als llegats que tenia el meu tiet i als ciutadans de Roma i també vaig vendre alguns béns privats per obtenir seguidors i aconseguir que m'estimessin políticament. 
En mig de tot aquest moviment vaig trobar un ex-cònsol que pretenia aprofitar-se de mi i utilitzar-me com a contrari de Marc Antoni; el vaig haver de matar. Tot i això vaig fer bé de recolzar-me després en l'erudit i en Mecenes per continuar amb els meus plans.

No vull que et pensis, amor meus, que tinc secrets amb tu, per tant t'explicaré sincerament que el meu matrimoni amb Clodia no va ser plaent: el casament amb la fillastra d'Antoni només va ser per segellar el Secundus Triumviratus

Tant poca estima li tenia que, al començament de la guerra de Perusa, la vaig retornar a la seva mare. Igual em va passar amb Scribonia Libo amb qui em vaig casar i un any després em vaig divorciar, just quan em donava una filla Iulia, l'única descendent biològica que he tingut, ja que ara que ens casarem tu i jo, amor meu, els teus fills, Nero Claudi Drus, de qui tinc esperances que em succeeixi i Tiberius Claudius Nero seran també meus.

I a partir d'aquí el nostre futur comença plegats. Veurem què ens tenen reservats els déus!

Vale, carissima mea!

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Avete discipuli, Cleopatra vobis salutat

Avete!

Em presento: sóc l’última reina d’Egipte, de la dinastia hel·lènica dels Ptolemeu o, més ben dit (i així segur que sabreu qui sóc), Cleòpatra. Però no és precisament de mi de qui parlaré avui, sinó d'un dels meus grans amors, l’increïble Caius Iulius Caesar.

Juli, com solia anomenar-lo jo en la intimitat, va néixer  el 12 de juliol de l’any 100 aC. Fou un general i polític romà que creà els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. També va ser pontifex maximus i va autoproclamar-se imperator.

El 60 aC Pompeu va tornar d’Hispània i, juntament amb Cras, amic de Juli Cèsar, tots tres van formar el Primer Triumvirat. La filla de Juli, Júlia, va casar-se amb Pompeu. El 59 aC Juli Cèsar fou elegit cònsol i amb el suport dels altres triumvirs va ser procònsol de la Gàl·lia Cisalpina i Dalmàcia durant cinc anys. L’any 59 aC, però, va ser un any prou mogudet per al meu Juli. A part de tot l’esmentat anteriorment, també va divorciar-se de Cornèlia, que va ser acusada de violar secrets sacerdotals.

El 56aC va ser prorrogat durant cinc anys el seu càrrec de procònsol de la Gàl·lia i Cras i Pompeu van passar a ser-ne cònsols. Va ser llavors quan Cèsar va dir la gran frase “Veni, vidi, vici.”

Tres anys després, el 53 aC, Cras va morir en la guerra contra les parts i partir d’aquí Juli ja no va tenir bona relació amb Pompeu. Aquest últim el 52 aC fou nomenat únic cònsol i va voler destituir Cèsar. El Senat va amenaçar el meu Juli dient-li que o renunciava o seria acusat de traïdor. Després de tres anys de pensar-ho, Cèsar decidí passar a l’atac i creuà el Rubicó sota l’amenaça de Pompeu (com tothom sap, alea iacta erat!).

El 49 aC Cèsar va ser nomenat dictador durant un any. El 48 aC, però, va tornar a ser-ho, aquest cop de manera indefinida. I va ser en aquell any, el 48, quan ens vam conèixer. Llavors jo tenia divuit anys i estava casada amb el meu germà Ptolomeu. 
Tot i que el regne em pertanyia a mi i ell era sis anys més petit, va capficar-se amb la idea de regnar, i  segurament així hagués estat si Juli no hagués aparegut. Ell va ajudar-me a destituir-lo, tot i que no va ser fàcil. I així va ser com una relació que havia de ser estrictament estratègica va convertir-se en una història d’amor vertader. 
I va ser fruit d’aquesta relació el nostre fill Cesarió, que, un cop va néixer, jo mateixa vaig portar a Roma perquè Juli el reconegués com a fill. 
Lamentablement això mai va succeir, i en veure el menyspreu de Juli, quan aquest va morir, vaig marxar de Roma. 
Tot i això, jo no li guardo cap tipus de rancúnia i l’estimo com el primer dia.
Però bé, centrem-nos en la seva vida, que encara em queden unes quantes cosetes per explicar...

El 44 aC va esdevenir finalment dictador vitalici. Segons la constitució tradicional republicana, aquest càrrec només es podia exercir durant sis mesos en una situació límit. El meu Juli això ho va incomplir, però en la seva defensa diré que abans d’ell ja van haver-hi uns quants que no havien fet cas a aquesta llei.

Durant els anys posteriors Cèsar va anar rebent diferents títols. El de cònsol, imperator perpetu i àugur són els més importants. Més tard va ser escollit per diversos senatus Consulti per dur a terme les accions més transcendentals de Roma com, per exemple, decidir la pau i la guerra i la lliure disposició dels exèrcits. El meu Juli va arribat a tenir tan poder que l’any 44 aC el seu cap va començar a aparèixer fins i tot a les monedes.
I sí, va ser aquest mateix any quan va ser cruelment assassinat. Un grup de conspiradors van planejar matar-lo i així ho van fer sense dubtar. Els idus de març Juli va entrar al Senat i va ser apunyalat, caient mort als peus de l’estàtua del seu enemic Pompeu. L’última frase que va dir ja la coneixeu tots, oi?

Ah! Se m’oblidava! El meu Juli no va ser només un militar i dictador, sinó que també va dedicar-se a l’escriptura i té diversos treballs coneguts. Un exemple en són De bello gallico i De bello civili.

Ara sí, ha arribat l’hora d’acomiadar-me, així que us deixo amb aquesta explicació d’una de les persones més importants de la història de Roma que espero que us serveixi per entendre millor la seva vida.

Valete!

Cleopatra Filopator Nea Thea, més coneguda com Cleopatra VII d’Egipte

divendres, 25 d’octubre de 2013

Marc Antoni parlant de Ciceró?

Avete!

“Hola, el meu nom és Marc Antoni. Sí, ara us preguntareu: ‘Però aquesta entrada no parlava sobre Ciceró?’ En efecte, aquesta entrada tracta sobre Ciceró un dels polítics més importants del segle I aC (jo ho sóc molt més, no us penseu ara...). 
Deixant de banda aquest fet us explicaré una mica per sobre la seva vida...”

Per començar, el seu nom complet és Marc Tul·li Ciceró (a sobre em copia el praenomen!) i va néixer a Arpí, al Laci, el 106 aC dins d’una família eqüestre. 
Va rebre l’ensenyament superior a Roma on estudià les disciplines a les quals es dedicaria: retòrica i filosofia. I com ell havia de ser perfecte i el més intel·ligent, va viatjar a Atenes, Àsia Menor i Rodes per ampliar el seus coneixements (quin fàstic!). Als 30 anys va tornar a Roma per actuar com a "advocat" i començà la seva carrera política, exercint com a qüestor a Siracusa. D’aquesta qüestura sorgí el primer gran èxit en els tribunals: el procés contra Verres, Les Verrines.

Després d’això el meu amic va seguir amb èxit la seva carrera política, ja que des del principi anava ocupant la seva carrera política suo anno, és a dir, quan tocava per edat. D’aquesta manera va esdevenir pretor i més tard un dels dos cònsols pel partit dels optimates
Oh! I ara apareix un personatge que m’agrada perquè li va fer molt la punyeta, Catilina, que va enfrontar-se amb ell per derrocar el poder constituït. Però Ciceró va descobrir la conjuració, va derrotar Catilina i, paradoxalment gràcies a ell, Ciceró va arribar al cim de la seva glòria.

Una frase que Ciceró va pronunciar davant del senat dirigida a Catilina va ser: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència?)
(I he de reconèixer que, tot i que és de Ciceró, la frase és bona, oi?)

“Ara enteneu per què no m’agrada gens Ciceró? Em compreneu, veritat? Què hi farem? Continuo...”

Aquest moment sí que el gaudeixo: pels capricis del destí tres anys més tard tenia a tothom en contra tant els populars com els optimats. L’any 60 aC es forma el primer triumvirat format per Pompeu, Cèsar i Cras, i el tribú dels plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves propietats, “Per fi” vaig pensar jo, però tornà gràcies a les gestions de Sesti i Miló. Més tard es retirà de la vida pública i va escriure obres d’oratòria com De oratore.

L’any 52 aC s’encarregà de la defensa de Miló, un antic amic meu. Al 51 aC Ciceró va ser enviat a governar Cilícia on va obtenir algunes victòries militars davant els parts. Al tornar a Roma va esclatar la guerra civil entre Pompeu i Cèsar i es va posar de costat de Pompeu. Quan aquest va ser vençut (48 aC) Cèsar va perdonar Ciceró. Llavors els anys següents de la dictadura de Cèsar va viure retirat escrivint tractats retòrics. Al 45 aC va morir la seva filla Túl·lia cosa que el va fer dedicar-se a la filosofia. Al 44 aC, després que Cèsar fou assassinat, Ciceró tornà a la política amb la intenció de restaurar la república. 

“Falta poc perquè surti jo a escena. Que sonin els tambors!”

D'aquella època són els Discursos contra Marc Antoni (jo mateix), coneguts també amb el nom de Filípiques. No sé que li va agafar amb mi, però em va deixar com un drap brut.Ciceró era tan sols un senador però organitzà una resistència contra mi, jo que pretenia continuar el poder personal del dictador, el vaig fer declarar enemic de l’Estat. 
També vaig fer que donés a Brutus i Cassi, els assassins de Cèsar, poders militars excepcionals, vaig obrir camí a Octavi, jove hereu de Cèsar. 
I ara arriba el meu any preferit, l’any 43 aC, any en què vaig enviar un sicaris perquè matessin Ciceró, el cap i la mà dreta del qual van ser exhibides al fòrum a la tribuna dels oradors.

“Sí, jo vaig acabar amb ell, per haver parlat tan malament contra mi.  Així que vigileu amb mi. Puc arribar a ser molt malèvol..”

Potser Ciceró no va tenir sort en la política, però en canvi, en el domini de la prosa llatina i l'oratòria va ser un dels millors. Alguna cosa bona havia de tenir, no? 

Bé, jo me'n vaig que ja he malgastat temps parlant d'aquest home.
Valete, discipuli!

_________________________________________________

Ara que Marc Antoni ha marxat m'agradaria acomiadar-vos amb una cita que va escriure Ciceró:
Ut cum dignitate potius cadamus quam cum ignominia serviamus 
(Millor morir amb dignitat que servir amb ignonímia)

Només espero que us hagi agradat.

Moltes gràcies!

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Catul, una vida enamorada

Avete!

Sóc Clòdia. Sí, ja, segurament si us dic aquest nom no us sonarà de res, però si dic Lèsbia és una altra cosa. Us sona, veritat? Lèsbia és com em va anomenar Catul, de qui ara us parlaré.




Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial terratinent dedicada a activitats comercials. 
La seva vida va ser breu: va viure uns trenta anys, des del 84 al 54 a. C aproximadament.

De ben jove es va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament, on em va conèixer i es va enamorar de mi, la musa de les seves poesies. Jo era una senyora casada i bastant més gran que ell, bella, culta i dissoluta. 

El meu germà Publi Claudi era el seu enemic però això a Catul no li va importar. Catul em deia Lèsbia en record de la poetessa grega Safo, de l'illa de Lesbos. 

Es pot dir que jo el vaig convertir en l'autor líric més important de la literatura romana. Perquè, encara que va escriure poemes molt importants sobre altres temes, com el de les noces de Tetis i Peleu, en la majoria dels seus poemes parla de mi, és clar. Concretament escriu sobre els nostres bons moments, els freqüents desenganys, les reconciliacions, la ruptura final i l'amarg record que conserva de la nostra relació.
He d'admetre que li vaig ser infidel en algunes ocasions, amb els seus amics i ell, boig per mi, una d'aquelles vegades, em va escriure aquest poema:

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. 
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. 

Preciós, oi?

Catullus Comforting Lesbia over the Death of Her Pet Sparrow and Writing an Ode

Catullus Comforting Lesbia over the Death of Her Pet Sparrow and Writing an Ode

de Antonio Zucchi


Poc desprès em vaig penedir d'haver-li fet una cosa tan lletja, la veritat, així que li vaig demanar perdó i li vaig dir unes boniques paraules que va reflexar en el seu poema:
Ulli se dicit mulier mea nubere malle quam mihi, 
non si se Iuppiter ipse petat. 
Dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti, 
in vento et rápida scribere oportet aqua.

Amb ningú més que amb mi diu la meva estimada que s'uniria
encara que el mateix Júpiter li ho demanés
Això diu: però el que li diu una dona enamorada al seu amant
convé escriure-ho en el vent i en l'aigua ràpida.

Catul m'escrivia coses tan boniques i romàntiques que jo pensava que era l'única persona de la que estava enamorat però un dia, quan estava comprant al fòrum de la ciutat vaig escoltar a unes senyores tafaneres murmurejar que el meu estimat tenia una relació amb un jove anomenat Juvenci, cosa normal a Grècia i Roma si l'home no era casat. En seus poemes ho vaig confirmar. Aquesta relació no va durar gaire ja que per el poble es comenta que dos homes anomenats Aureli i Fari també empaitaven a Juvenci.


Mellitos oculos tuos, Iuuenti,
si quis me sinat usque basiare,
usque ad milia basiem trecenta
nec numquam uidear satur futurus,
non si densior aridis aristis
sit nostrae seges osculationis

Si sobre els teus ulls dolços com la mel, Juvenci,
em deixessin dipositar continuament els meus petons,
fins tres centes mil vegades els besaria
i no em sentiria mai satisfet,
encara més apretada que les espigues madures
fora la collita dels nostres petons

Bé, i fins aquí us puc explicar. Si voleu saber més coses del nostre amor, ho teniu fàcil. Només cal que llegiu els versos de Catul. Ara me'n vaig que hi ha un amic molt interessant de Catul que m'està esperant. Desitgeu-me sort! 

Valete!

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Epístola a un amic senador

Lucanus Scipioni salutat

Recorro a tu per compartir la història que, de ben segur, provocarà que el meu nom perduri durant anys i anys. Ja sóc vell i puc afirmar amb ferma seguretat que aquesta popularitat no me l’he guanyada al Senat, sinó que se la dec a un antic esclau meu que ara és un home lliure. Porta el meu mateix nom, però amb el sobrenom d’Àfer, ja que me’l van portar de ben petit des de Cartago, al nord d’Àfrica, per servir, a casa meva, a la meva família.

Tot començà una nit després de la sessió ordinària al Senat. Vam reunir-nos uns quants senadors per sopar i un d’ells estava parlant d’un grup d’esclaus procedents de Cartago que arribaria l’endemà. Vaig comentar-li que a casa feia falta algun infant per a les feines més delicades i ell me'n va oferir un a molt baix preu, quasi regalat (decisió influenciada, de ben cert, per l’efecte del vi).

L’endemà al matí van trucar a la porta i un esclau hi va anar a obrir. Va ser llavors, el primer cop que vaig veure'l, quan em vaig adonar que aquell minyó aspirava a molt més que a la servitud. Sense cap dilació vaig contractar a un mestre perquè portés la seva educació i vaig reduir-li hores de feina. M'hauria agradat portar la seva educació personalment  però, com ja saps, el nostre càrrec requereix molt temps i dedicació.

Al cap d’uns anys, el mestre em digué que destacava pel seu talent i la seva bellesa i vaig estar pensant de concedir-li la manumissió perquè pogués dedicar-se plenament a la producció artística. 

També em digué que el seu gènere literari preferit eren les comèdies. En llegia de Menandre (eren les que més li agradaven) i de Cecili, però és obvi que també en llegia de Plaute, el mestre de les comèdies romanes.

La primera comèdia que redactà, "Àndria", fou espectacular. No em podia creure que un membre de la meva gens fos capaç de mostrar tal aptitud per a l'escriptura! En els textos es veia una clara influència de Menandre, ja que deixà de banda el llenguatge col·loquial emprat, sobretot, per Plaute i es dedicà a refinar el llatí tot transformant-lo en un llatí més cultivat, més aristocràtic, digne de comparar-se amb l’àtic, el dialecte grec de la comèdia i la tragèdia.

Sí que és cert que les seves obres estaven repletes de característiques hel·lenístiques i que va costar que arrelés entre el públic romà, però, tot i així, la seva fama esdevingué molt gran en tot l’Imperi.

Menandre d'Atenes
Un dia se’ns va presentar a la porta de casa. Feia molt temps que no el veiem i el vam trobar esplèndid, tot fet un prohom. Aquell dia ens va explicar que, després de publicar la seva sisena obra, "Adelphoe", pretenia marxar  a Grècia on viuria en primera persona tot el món que l’havia inspirat i on planejava traduir al llatí algunes de les obres del seu autor preferit, Menandre d’Atenes.

Vaig sentir-me trist i orgullós a la vegada mentre l’acomiadàvem des de l’atri. Em sentia orgullós perquè havia despertat el talent en un esclau, fet impensable per a la societat romana més conservadora, però em sentia també trist pel fet d’acomiadar-lo.

Per sort aquesta nostàlgia serà efímera, doncs recentment he rebut una correspondència seva on ens informava del seu retorn a Roma pròximament. Simplement espero que no tingui cap problema en el camí, ja que diuen que s’acosta un temporal molt fort procedent del nord.
Gràcies per atendre la meva carta.

Vale, amice!

Ante diem XIII Kal. Nov. Cn. Cornelio et M. Fulvio coss.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Plaute: tràgica vida per a un còmic

Avete!
El meu nom és Titus Maccius Plautus, però em podeu dir Plaute a seques, nom que em van posar a causa dels meus peus plans.

He de dir que, tot i haver estat ben famós en vida, no es va conservar gaire informació sobre mi; ningú sap molt bé el lloc on vaig néixer, es creu que a Sàrsina, i el que em diuen del cert és que fou l'any 254aC
Quan era jove vaig anar a viure a Roma, on vaig fer de tot: vaig treballar com ajudant i actor en una companyia de còmics, i els diners que vaig estalviar els vaig invertir en una especulació comercial que va ser un error ja que vaig fracassar. Després vaig ser soldat. Però no em va provar la vida militar. 
Aleshores, pobre com era, per sobreviure vaig treballar com a moliner i, com que m'agradava escriure les estones que tenia lliures, em vaig dedicar a escriure les meves primeres obres.

Les meves obres còmiques van agradar de seguida i cap al 210 aC ja es començaven a representar a Roma. Crec que als romans els agradaven tant perquè, la veritat, el model de comèdia que agafava era grega.

Algunes de les meves obres, de les quals s'han conservat 21, són per exemple Els bessons, Menecmes, Les tres monedes, o aquella tan bona sobre un soldat fatxenda El soldat fanfarró. 
El tipus de llenguatge que solia utilitzar era vigorós i expressiu i així podia usar des de l'insult més groller fins al llenguatge parodiat de la tragèdia. 

Voleu saber de què anaven les meves obres?
Aululària, per exemple, tracta d'un vell anomenat Euclió que troba una olla plena d'or a casa seva i la guarda en secret per por que la hi robin. A més promet la seva filla amb un veí ric sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo és la meva comèdia basada en un mite, segons el qual Júpiter adopta la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva esposa, mentre que Mercuri es fa passar per Sòsia, l'esclau d'Amfitrió. L'obra acaba quan Alcmena, la esposa, dóna a  llum a dos bessons, un dels quals és Hèrcules, fill de Júpiter, i l'altre Ificles,  fill d'Amfitrió.

Bacchides tracta de dos joves que tenen relacions amb unes bessones prostitutes que es fan anomenar Baquis. Un soldat compra una d'aquestes bessones i l'esclau dels joves, Crístal, enganya el seu amo per aconseguir diners i salvar la noia.

Sabeu la raó del meu èxit?
Doncs que els meus personatges són el mateix model en cada comèdia. El més habitual és potenciar els esclaus dotant-los de característiques ridícules i d'aquesta manera aconsegueixo que l'obra sigui divertida.

Els models més repetits són els del jove, sempre molt enamorat que depenen del seu esclau per solucionar els problemes, com Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides). També es pot trobar al vell, que sol ser avar i sever i sempre acaba enganyats pels esclaus més astuts.
No poden faltar els esclaus que són sempre els protagonistes de l'obra. D'esclaus hi ha dos tipus:

  • L'esclau astut, mentider, irrespectuós i sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És qui dóna la intriga a l'obra, salvant amb enganys les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides.
  • L'esclau assenyat és tot el contrari al primer tipus d'esclau. És respectuós, responsable, lleial, com Sòsia a l'Amphitruo.
I un altre model són les donzelles les enamorades, que no sempre apareixen a les escenes. 

Però tot i el meu èxit entre el poble, no tot és tan bo; ho dic perquè vaig estar acusat d'ensenyar indiferència pública i paròdia dels déus a les meves obres. I no em va agradar gaire, la veritat.

A més, vaig viure la Segona Guerra Púnica, aquesta que durà del 218 al 202 aC, que és quan vaig arribar a la màxima popularitat màxima. 
Així doncs vaig introduir costums i detalls militars romans a les meves obres.

Us diran que l'any 184 aC vaig morir, sent molt ric i ara sé que les meves comèdies que van canviar la meva vida a millor, seran llegides i gont d'inspiració també durant els anys posteriors.

I ara, com diria al final de qualsevol de les meves obres, si us ha agradat conèixer-me, 

Plaudite, plaudite, plaudite!

dimecres, 16 d’octubre de 2013

El pacífic Marc Porci Cató

Avete!
Ego sum Aelia. El meu nom és Èlia i formo part de la família de Marc Porci Cató d'Utica, besnét del "gran" cònsul Marc Porci Cató.
A priori, Cató sembla un home perfecte, un exemple de les virtuts romanes, etc, etc. El meu amo també creu el mateix, o sigui que no digueu res. I ara me'n vaig, que el meu amo començarà a explicar la vida del seu besavi als nens i no vull perdre-me-la.

- Acosteu-vos nens, que avui us parlaré del meu besavi, Cató: un dels romans més importants en la història de Roma, Cató el Vell.


Cató va néixer el 234 aC a Tuscúlum, una ciutat del Laci. Provenia d'una família de pagesos, encara que al tenir grans dots per a l'oratòria va començar a defensar els plebeus i es van començar a oblidar del seu cognom, Prisc, i l'anomenaren Cató, que significa "savi".

El meu besavi era veí d'un noble romà, Maci Curi, a qui va decidir imitar. Sent jove, es va unir a l'exèrcit i el 209 aC, participà a la conquesta de Tàrent. Va ser en aquell moment que va entrar en contacte amb la filosofia hel·lènica. Més tard, Valeri Flac, un altre veí seu, li va proposar traslladar-se a Roma amb ell per iniciar-se en la vida pública.


Va ser així com el meu besavi va emprendre el cursus honorum. Després de fer d'advocat al forum, va ser escollit primer tribú militar i poc temps després, qüestor. Quan estava exercint aquests dos càrrecs, intervení en la guerra contra Cartago. I va ser durant la campanya d'Àfrica quan va començar la seva enemistat amb Escipió l'Africà. El besavi s'enfadà amb ell perquè Escipió malbaratava els diners en les palestres i els teatres, i no  sé si tenia raó, però Escipió l'Africà sempre ha tingut fama de tenir la mà foradada.

Bé, continuem. Després de ser qüestor, Cató va ingressar al Senat. L'any 199 aC. va ser escollit edil de la plebs i dos anys després va ser governador de Sardenya. En aquests anys, va adquirir una bona reputació de governant honrat i va obtenir gran fama com a orador, i per això el van anomenar "Demòstenes romà".

El meu besavi va ser a més un important home de negocis, encara que una mica garrepa, ho he de reconèixer, i estalviador com el que més. Va dedicar-se a empreses de comerç marítim i als seus camps de cultiu.

- Ai, nens, deixeu-me cinc minuts, que això de parlar tant cansa. Èlia, porta'm una copa de vi.

- Ara mateix, senyor.

En realitat, el meu amo no ha dit que els rumors del maltractament als esclaus que estaven al seu càrrec eren certs (per sort el seu besnét no és igual). La meva àvia m'ho havia explicat alguna vegada. Però no va ser tot, això. Ara s'acosta una part interessant de la història, que afecta el meu passat. Però no ho diré fins que el meu amo no acabi la història, a veure si ho explica.

- Tingui, senyor, el seu vi.

- Doncs, ja podem continuar. Per on anava? Ah, sí, ja ho sé. Com us deia...

...Després del seu exitós govern a Sardenya, a l'any 195 aC, el besavi va ser escollit per a la més alta magistratura romana: el consolat. El seu company en el càrrec va ser el seu amic i veí de Túsculum: Valeri Flac.


A continuació, a Cató li va tocar, per atzar, la província d'Hispània Citerior. A prop d'Empúries va derrotar una coalició de rebels i va conquerir tres-cents municipis veïns, donant pas al que nosaltres anomenem "La pacificació de Cató", un fet verdaderament memorable. 
El seu rival, Escipió l'Africà, va aconseguir, com no podia ser d'una altra manera, el govern d'aquella mateixa província per evitar que el besavi continués obtenint fama amb les seves victòries.

El botí que va aconseguir Cató va anar a parar a l'erari públic, menys una generosa recompensa que atorgà als seus soldats. Ell, en canvi, no va agafar res per a ell mateix. Al tornar a Roma, va decidir començar de zero i es va oferir com a oficial o llegat a altres generals i governadors provincials. Així, va acompanyar com a tribú militar al cònsol Mani Acili Glabri a Grècia per lluitar contra Antíoc III de Síria. Després de contribuir de manera decisiva a la victòria de la batalla de les Termòpiles, l'any 191 aC Cató torna a Roma.

Amb 44 anys, dóna per finalitzada la seva carrera militar. Però no per això va deixar la política. Al contrari, va dirigir la seva ambició, que no era poca, a un dels càrrecs més prestigiosos de la República: el de censor. Cató volia reestablir a Roma l'autèntica moral romana. Estava indignat per la influència de la cultura i les costums gregues, que són depravades i nocives, encara. Va denunciar a Acili Glabri per acceptar suborns, i a Escipió l'Asiàtic per acceptar diners d'Antíoc. I el 184 aC, per fi, va assolir el càrrec de censor.

El meu besavi va ser bon censor: va revisar les llistes dels senadors i els cavallers, va aprovar mesures contra els recaptadors d'impostos i va decretar impostos sobre la compra d'articles de luxe. Va intentar tornar a l'austeritat dels avantpassats.

De la seva vida personal no explicaré res, és privat, i la intimitat s'ha de respectar (bé, va enviudar i va començar una història d'amor amb una donzella filla d'un dels esclaus, però després es va casar amb ella, o sigui que no passa res).

Ni tan sols quan ja era vell Cató va deixar d'actuar com a autoritat moral entre els seus conciutadans i d'advertir-los sobre els perills del contacte amb l'estranger. De fet, ho podem veure als seus escrits, De Agri Cultura, Origines i De moribus, obres totes en llatí, la llengua mare. 
De fet, va alertar de l'amenaça que suposava Cartago, que havia de ser esborrada del mapa. Com era la frase? Ja me'n recordo: Carthago delenda est. I, efectivament, tres anys temps després de morir, als 85 anys, Cartago va ser destruïda per l'exèrcit. 

I encara ara, als anys 50 aC, la figura del besavi es recorda amb nostàlgia, com la d'un home que pertanyia a una altra època.

Bé, ja ha acabat d'explicar-se el meu amo. Jo, a més, us diré que s'ha deixat una cosa important, molt important per a mi: no ha dit a quin poble es va produir la "pacificació". Jo us el diré, encara que abans us explicaré els meus orígens.

Com ja he dit abans, ego sum Aelia, neptis Aurèlia. El meu nom és Èlia, néta d'Aurèlia, filla de la colònia grega de Rhode. La meva àvia va ser present a la "pacificació" de Cató, l'any 195 aC, i us puc dir, que no va ser gens pacífica. L'única cosa que va fer Cató va ser la de l'anihilació de la colònia. Ho va arrasar tot, i no va quedar res.

I no sóc l'única que explica aquesta versió de la història, l'historiador Tit Livi, també explica en la seva obra com Cató va passar per Rodes en la seva obra Ab urbe condita:

M. Porcius consul, postquam abrogata lex Oppia est, extemplo viginti quinque navibus longis, quarum quinque sociorum erant, ad Lunae portum profectus est eodem exercitu convenire iusso et edicto per oram maritimam misso navibus omnis generis contractis ab Luna profiscens edixit ut ad portum Pyrenaei sequentur; inde se frequenti classe ad hostes iturum. Praeteruecti Ligustinos montes sinumque Gallicum ad diem quam dixerat convenerunt. Inde Rhodam ventum et praesidium Hispanorum quod in castello erat ui deiectum. Ab Rhoda secundo vento Emporias perventum.


I sí, la meva àvia es va salvar gràcies al fet que Cató, en un acte de compassió, la va acollir a casa seva com a esclava, juntament amb la meva besàvia. I jo, com a filla de la filla de la meva àvia, haig de seguir sent esclava. Però, tot i així, encara espero, com els pocs supervivents de la colònia, que algun dia sigui venjada.
Valete!

Per cert, algú sabria dir què diu Tit Livi?

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Tot, de nou, flueix

Γεια σας!

Tal com us he promès avui aquí teniu la reedició d'una entrada de l'abril passat, Tot flueix
I és que malgrat les paraules d'Heràclit, tot flueix, però alguna cosa sí roman. Flueixen els alumnes, que, cada any, a aquestes alçades del segon curs de Batxillerat a filosofia estudien els presocràtics, i Heràlit entre ells. 

I també flueixen els primers problemes per trobar l'enunciat de πάντες, fins que a algú se li acudeix allò de Paz, pasa el pan, i finalment aprenem que πάντες és de πᾶς, πᾶσα, πᾶν. I Aquest adjectiu inevitablement ens fa pensar en el πάντα ῥεῖ d'Heràclit. 

Ja fa més de 2500 anys, el filòsof presocràtic Heràclit d'Èfes, conegut com l'obscur, afirmava que la guerra era el pare de totes les coses, rei de totes les coses.
Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστι, πάντων δὲ βασιλεύς. (frag. 53)
        També era el filòsof del canvi: 

“Diu Heràclit en algun lloc que tot avança i res no roman, i, tot comparant allò existent amb el corrent d’un riu, diu que no podries endinsar-te dues vegades en el mateix riu”
λέγει που ῾Ηράκλειτος ὅτι πάντα χωρεῖ καὶ οὐδὲν μένει καὶ ποταμοῦ ῥοῆι ἀπεικάζων τὰ ὄντα λέγει ὡς δὶς ἐς τὸν αὐτὸν ποταμὸν οὐκ ἂν ἐμβαίης (A 6 DK)
“En els mateixos rius ens hi endinsem i no ens hi endinsem, som i no som” 
ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμεν τε καὶ οὐκ εἶμεν (B 49a DK)
Aquesta permanent mobilitat la fonamentava en una estructura de contraris. I deia que l'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…

Nosaltres ho podem fer extensible a alegria-tristesa, plaer-dolor, felicitat-desgràcia...

De tota manera, tot aquest flux continu, deia, estava governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).

Així, si seguim el pensament d'Heràclit, hem d'estar preparats per al canvi continu i per a l'alegria, la felicitat i el plaer, amb tots els seus contraposats; per a l'esforç i el descans, per a l'èxit i el fracàs. 

Recordeu les paraules críptiques del mestre aquests dies en què el segon curs comença a ensenyar les dents. I sobretot, no us desanimeu. 

Tot flueix!

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Diari d'un rei nascut un dia de desembre (Segona part)

Avete de nou!

No us espanteu, vaig néixer amb
nas però un esclau babau, va
trencar-lo "accidentalment"
(ara ja és mort)
Ahir vaig deixar una sèrie de missatges encriptats sobre la vida del meu mestre i sobre la meva. Ho vaig fer perquè actualment uns usurpadors volen conspirar contra mi i no vull que esbrinin la meva identitat. 

Avui, però, com que he aconseguit amagar-me en un bon lloc, us puc donar més informació.

Perquè entengueu una mica millor la història, us diré que està escrita des del meu punt de vista. I ara us preguntareu qui sóc, oi? Bé, només us diré que un dels meus il·lustres parents rep el nom de “Cal.lígula” i que vaig ser adoptat. I que el meu nom té 4 lletres.

Però aquest relat no és per parlar de mi, sinó per parlar del meu mestre des del meu punt de vista (és a dir de com era en realitat).

Estàtua del meu mestre al seu lloc de naixement
(els déus van voler que jo morís igual que ell T.T ) 
El meu mestre era un home de renom, que em redactava els discursos (no és que jo no sapigués escriure, sinó que ell dominava l’art de l’oratòria i la manipulació, no com jo, que sempre he sigut un bon home i mai m’ha agradat manipular els meus conciutadans).

Ell va néixer al sud del que actualment s’anomena Espanya, la bella Hispània, i va formar part del quinquennium N****** (una colla de manipuladors, però per sort vaig deixar de veure’m influenciat per la seva xerrameca i vaig poder escollir per mi mateix). També va passar una temporada a Egipte, per raons de salut (la seva semblava la d'un sènex).
Segons allò que anomeneu "Internet" diuen que va ser un gran polític, filòsof i orador. Va estar casat amb una dona que s'anomenava com una famosa ciutat que va quedar sepultada per una erupció volcànica, i que el seu segon nom era Paulina.
                                                                             
Les seves obres més  famoses foren: els diàlegs i les tragèdies (fins i tot li atribueixen la famosa "Medea", però dubto molt de la veracitat d'aquesta informació).

Bé, lamentablement, m’he d’acomiadar de vosaltres, ja que sembla que s’acosten les centúries que em persegueixen des de fa uns dies. Però no em penso deixar agafar viu. El cèsar **** ha viscut amb honor i morirà amb honor!

Espero que amb aquestes pistes esbrineu el misteri!

El vostre cèsar que us estima.
****