El rei dels tòpics literaris

Avete!

Ego sum Gai Mecenes. Que qui sóc? Doncs bé, la veritat és que sóc un important polític romà, però avui no he vingut a parlar de mi.

El meu objectiu és explicar-vos la vida i les obres d’un gran amic meu. Es tracta del rei dels tòpics literaris, i l’anomeno així perquè, al meu parer, no es coneix cap autor els tòpics del qual hagin aconseguit tanta fama. 
Sí, és ell: Quint Horaci Flac, Horaci per als amics.

Malgrat l’amistat que ens uní després, he de dir que Horaci no sempre havia estat un personatge gaire conegut, ni molt menys popular, fins que em conegué a mi…Però no m’avançaré als fets: començaré aquesta història pel principi.

L’any 65 aC va nèixer a Venúsia el meu amic Horaci, el que fou importantíssim poeta líric i satíric llatí, seguidor de l’epicureisme.

Començà estudiant gramàtica a Roma gràcies als diners que el seu pare invertí en la seva educació, tot i ser pobre. Per aquest motiu, una vegada Horaci m’explicà que entre ells s’establí una molt bona relació, ja que ell sempre havia valorat els esforços del seu pare.

Uns anys més tard es traslladà a Atenes per estudiar filosofia, on va fer amistat amb persones com Marc Valeri Messal·la Corví o Luci Calpurni Bíbul, entre d’altres.

Llavors, va ser acollit per Brutus (l’assassí de Cèsar, ni més ni menys), que li va donar un càrrec important en el seu exèrcit per lluitar a la batalla de Filipos (42 aC). 

Però al meu parer, i com quedà demostrat al final, la seva falta d’aptitud per a l’art militar era evident, així que Horaci tornà altre cop cap a Roma.

Allà, el meu amic va començar a treballar d’escriba, una feina que s’acostava més al que a ell li apassionava: escriure. S’encarregava dels escrits, dels càlculs i havia de tenir cura de tots els documents. Aquest ofici va proporcionar-li més temps lliure per a escriure i crear.

I ara arriba una part important de la història: us agradaria saber com ens vam conèixer? Bé, us ho explicaré ipso facto!

Mentre treballava com a escriba, Horaci conegué Virgili, i Virgili me’l presentà a mi. Des del primer moment em causà una bona impressió, així que aviat va passar a formar part del meu cercle (el cercle de Mecenes) i entre els dos va sorgir una bonica amistat.

Vaig presentar-li alguns personatges importants, com August, i a mesura que s’anava fent conegut va començar a guanyar rellevància i popularitat. Fins i tot va aconseguir la protecció de l’emperador!

Inter nos, jo sabia des d’un principi que Horaci arribaria lluny, el meu instint no falla mai! Escriure era el seu do i tenia talent! Per això, com a prova de la nostra amistat vaig obsequiar-lo amb una finca a Tíbur. Ab illo tempore, s’hi retirava sovint a escriure els seus versos.

Estigué profundament agraït amb mi fins al final dels seus dies, quan morí a Roma l’any 8 aC: érem tan amics que col·locaren la seva tomba al costat de la meva.

I bé, després de fer una breu explicació de la seva vida, crec que és el moment que us expliqui grosso modo les seves obres, no creieu?

Horaci va dividir la seva poesia en quatre gèneres:

- Sàtires (Sermones): Distribuí en dos llibres els 18 poemes en els quals utilitza la ironia per explicar retrats del seu temps.

- Epodes (Epodes): Es tracta de 17 poemes d’influència hel·lenística i de temàtica variada, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior.

- Odes (Carmina): Són 103 poemes distribuïts en quatre llibres, que es consideren el cim de la poesia horaciana. Tracten temes amorosos, filosòfics i patriòtics.

- Epístoles (Epistulae): Es tracta de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics (entre ells, jo), recollits en dos llibres.

Va ser un personatge molt respectat en els alts cercles romans, però, tot i això, els temes i tòpics del meu honorable amic Horaci van començar a ser coneguts i famosos a posteriori, anys després de la seva mort: sobretot a partir de l’època del Renaixement.

Què n’estic, d’orgullós!
Les reflexions horacianes han servit d’influència a poetes posteriors com Petrarca o Garcilaso, John Keats o John Milton, i fins i tot a poetes de la Generació del 27, com Jorge Guillén!

Amb el pas del temps, Horaci ha esdevingut un poeta molt admirat i conegut sobretot pels seus tòpics literaris, el quid de la qüestió en aquesta exposició. Per aquest motiu, no marxaré sense haver-vos mostrat abans alguns d’aquests famosos tòpics literaris horacians. 
Segur que us en sona més d’un!!!

-Carpe diem (“Aprofita el moment”): Horaci aconsella gaudir del moment present ja que no se sap si podràs fer-ho en el futur, que és incert.

-Beatus ille (“Feliç aquell..”): Lloa la vida del camp davant de la de ciutat. Horaci diu que són feliços aquells que aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.

-Aurea mediocritas (“Daurada mediocritat”): L’autor es referia al daurat terme mig que constitueix la virtut: ni excés ni defecte. D’aquesta manera, gaudia feliç dels diversos aspectes de la vida.

Bé, i ha arribat l’hora d’acomiadar-me. Com sabeu, els tòpics d’Horaci encara perduren avui dia. Doncs bé, podeu estar segurs que així serà ad infinitum! 

CARPE DIEM!

Valete!