Hodie est

dimecres, 30 de maig de 2012

Els vestits romans


Avete omnes! 

Jo sóc l’esclau Perseu i com que demà la familia Valeria tenen el casament de la seva filla Valeria, jo m’encarrego de preparar la roba que es posaran. El vestit habitual dels romans és la túnica, feta de lli i formada per dues peces de roba cosides juntes. Arriba fins a sota dels genolls i es lliga al cos amb un cinturó. Els romans es vesteixen  únicament amb la túnica en ambients familiars o al camp.

HOMES

Però com que demà van de casament aniran més formals. Comencem amb els homes: per sortir al carrer o per qualsevol acte públic a sobre la túnica es posen la toga, el vestit nacional romà. Tot romà lliure ha de portar la toga perquè no el confonguin amb un esclau com jo. És blanca de llana i amb forma d’el·lipse. Com posar-se la toga és complicat, jo els ajudo a posar-se-la. I des del dia abans ja tinc col·locats bé els plecs d’aquesta gran peça de roba. Per portar-la a sobre han de deixar el braç dret lliure, i amb l’esquerre sostenir els caps de la toga. A l’hivern, sota una toga gruixuda porten fins a quatre túniques, una camisa, un tapacoll de llana i unes bandes que els tapen les cuixes i les cames.

Hi ha diferents tipus de togues per distingir de quin tipus de persona es tracta: 
- la toga pura, sense ornaments. 
- la toga praetexta adornada amb una banda de porpra, és el vestit dels infants i adolescents fins al setze anys, de les noies fins al matrimoni, dels magistrats i d’alguns sacerdots. 
- la toga picta és la que s’usa durant les desfilades i les festes de triomf. 
- I la toga candida que es posen els candidats a càrrecs públics; és més blanca de l'habitual i d’aquí ve que la persona que es presenta a una elecció sigui anomenat candidat.
Com a roba interior, els homes portaven una mena de calçotets anomenats subligaculum.



DONES

Les dones romanes han deixat d’utilitzar la toga a sobre de la túnica i es cobreixen amb una peça de roba anomenada stola, un vestit llarg fins als peus que se subjecta a la cintura amb un cinturó i queda més femení. Per sortir en públic les romanes es posen damunt un mantell anomenat palla, que els cobreix les espatlles i si volen també el cap. Com a roba interior, porten una peça de roba per aguantar el pit anomenada fascia pectoralis o strophium.

EL CALÇAT I ELS COMPLEMENTS
Les sabates que acompanyen la toga són els calcei, n’hi ha de diferents tipus: el calceus patricius, lligat amb quatre tires de cuir i de color, i el calceus senatorius, de cuir negre. També es porten una mena d’esclops (socci) i quan no estan en públic es posen les sandàlies (soleae). Tant els homes com les dones portaven el mateix calçat.



Per cert, ara que me'n recordo, ahir vaig haver d’anar a casa de n'Aurelius, un amic del meu amo, a deixar les seves sandàlies perquè el meu amo se les pogués posar abans d’entrar al triclini de la domus de l’amic,  ja que anava a fer un banquet amb ell i segons mana una vella tradició, si ets el convidat i vas a passar-hi unes quantes hores a una domus que no és la teva, has de dur les sandàlies.

Entre els romans no existeix el costum de portar barret. Només quan fan un viatge o han d’estar molta estona al sol. L’anomenen petasus. La dona pot portar un ventall (flabellum) o una ombrel·la (umbella).
Quant a ornaments personals, els romans només solen dur un anell (anulus) que els serveix de segell. Les romanes porten més joies: anells, agulles (acus fibulae), arracades (inaures), braçalets (amillae), collarets (monilia o torques) fins a gruixudes cadenes d’or al coll o al turmell (periscelis).     

PENTINATS
Els homes lliures solen portar el cabell curt o rapat a zero, els joves poden portar-los llargs. Les noies joves llueixen trenes recollides a la part alta del cap i els pentinats de les matrones són ben complicats. Els els fa l'ornatrix. i porten cintes, flors, perles, etc. I ja existeixen les perruques i els tints!


Bé, doncs ara que ja us he explicat com es vesteixen els meus amos, vaig a preparar la túnica blanca sense adorns caiguda fins als peus i les sandàlies de color safrà que li posaré demà a Valeria. I amb l’ajuda de la Melisa, que es va dedicar a ser un temps ornatrix, es farà el pentinat segons la tradició del casament, amb un ferro de llança corbat en 6 trenes separades i li col·locarem una garlanda de flors i  el flammeum, el vel de color taronja.
                                  
Quin dia que ens espera!

Laura Jovani
1r BTX

dimarts, 29 de maig de 2012

Un nou membre a la família Valeria!

Avete omnes!
- Sóc la Claudia, la dona d’en Marcus. Us faig saber que ja ha nascut la criatura que esperava. Per sort per a mi, no ha calgut cap cesàrea, i a més ha nascut el 28 de maig, el mateix dia que va néixer el seu avi que ja és mort. Això em fa molt feliç perquè jo volia que neixés el mateix dia. Bé, us deixo una estona amb en Marcus que s'està ruminat què fer amb la criatura. Això del ius vitae necisque és més dur del que sembla. Quin patir, m'estimo més no ser-hi i amés, em cal una mica de repòs!

- Avete! Sóc en Marcus, el pater familias, i com veieu, entre casaments i naixements,   estic una mica enfeinat. Ara tinc la criatura als meus peus, i he de decidir si l’accepto a la família o no. Sort que és un nen, és més fàcil perquè no suposen tantes despeses...  
[Minut de silenci. Agafa al nadó i l’alça en braços (filium tollere); amb aquest gest el que volia dir era que la criatura era acceptada. Passen uns minuts.]

- I ara farem una cerimònia religiosa a la qual vindrà tota la família.
- Oh, i tant, però per què la faràs?
- Ja ho sabeu, perquè hem de seguir la tradició, que diu que cal fer una cerimònia religiosa perquè els Lares, els déus domèstics, rebin el nounat.
- Pater, i a mi també me la vau fer?
- És clar que sí, Antonius, i a la Valeria i al Marcus, ja t’ho dic, a tots els nadons que neixen se’ls en fa una, i a més, passada la cerimònia religiosa, quan és un nen al cap de vuit dies i  de nou si és nena, es fa una altra cerimònia de purificació (lustratio) en la qual el nounat rep la butlla (bulla), sí, la que encara duus penjada. Ja saps que a dins hi ha molts d’amulets perquè et protegeixin dels mals esperits durant la infantesa. 
- Ostres, jo que la duia sense saber perquè...
- I en la cerimònia també s'imposen els tria nomina. Per al teu germà he decidit el  praenomen, que és el nom personal, d'Aulus. Com a nomen, ja saps, el comú de tots els membres d’una mateixa gens, Valerius, i per últim, el cognomen, el sobrenom, que com heu proposat serà Adipem, perquè que quan va néixer vau dir que estava grassonet.
I aquí tenim el nou membre de la família Valeria: n'Aulus Valerius Adipem.
- Molt bé! 
- Bé família, us deixo aquí, que la Claudia vol anar amb l’Aulus a fer una visita als temples!

Judit Pujadas Tura
1r BTX A

dilluns, 28 de maig de 2012

El Matrimoni romà


Avete!

Avui us parlaré jo, la Valeria, sóc la filla de Marcus Valerius Maximus i de Claudia. Aquests dies seran importants per a mi ja que em caso, però no estic gaire contenta, la veritat, perquè el meu pare no té en compte la meva opinió mai i com tampoc em puc queixar...  Aquesta tarda he quedat amb la meva mare, perquè m’ha de preparar per al dia del casament i hem de parlar de moltes coses dels preparatius.

[Ja són les 5 de la tarda i al saló de la domus hi ha Claudia i Valeria, que estan conversant sobre l’actitud de la filla davant el casament...]

Estic molt disgustada amb tu Valeria, no sé perquè estàs tan passiva davant del teu casament.
És que jo no vull casar-me, no sé perquè meu d’obligar a fer-ho...
- Perquè som els teus pares i has de fer el que et diguem. A més a més, aquest noi és de molt bona família i et cuidarà perquè siguis feliç.
- No l’estimo, ni l’estimaré mai.. No tinc ganes de parlar-ne. Me’n vaig!

[La Valeria se’n va del saló trista i enfadada, i la mare es queda allà sola pensant en les seves coses...]

La Valeria se sent disgustada perquè el matrimoni romà de dos joves depèn gairebé exclusivament dels pares; poques vegades es té en compte l'opinió dels que es casen. Els homes són considerats aptes per casar-se entre els catorze i els setze anys i les dones als dotze. S’entèn que, a partir d’aquesta edat, ja es poden tenir fills, que és la principal finalitat del matrimoni.

L’altra condició indispensable és estar en possessió del ius connubium (dret de matrimoni), que només tenen els homes lliures amb dret de ciutadania. Els esclaus no tenen dret de matrimoni, o sigui que per casar-se els cal el permís de l’amo, i els fills que tenen són considerats esclaus de naixement. 
Hi ha dos tipus de matrimoni:
  •  Matrimoni cum manu: la dona passa a formar part de la família del marit. El marit és propietari de tots els seus beneficis. Es pot realitzar aquesta unió de tres formes:
  1. Confarreatio: la forma més antiga i solemne, practicada pels patricis.
  2. Coemptio: cerimònia que es practicava quan hi va haver la restauració simbòlica dels temps en què els homes pensaven que les dones es podien comprar.
  3. Usus: per practicar aquest tipus de cerimònia, la novia ha d'estar un any seguit amb el futur marit.
  • Matrimoni sine manu: l'esposa segueix sent de la seva família paterna i conservant els seus drets successoris de la seva família d'origen. És propietària dels seus beneficis.
[Poc després la Valeria torna al saló per disculpar-se amb la seva mare]

- Sento com t'he parlat abans, no era la meva intenció però m’has d’entendre a mi també. Ho he estat pensant i tampoc és tan dolenta la idea de casar-me...
No passa res filla, és normal, és la primera vegada que et cases i són els nervis i les pors, però tu tranquil·la que tot sortirà be, jo estaré al teu costat per ajudar-te.

[Entra el pater familias Marcus]
- Valeria, demà t’has de preparar i vestir-te elegant perquè farem la cerimònia de les esposalles (sponsalia) i tothom ha de veure’t esplèndida. Sigues puntual i educada amb la gent.
- Sí, pare..., sí.

[La Valeria se’n torna a la seva habitació per veure la roba que haurà de dur l'endemà, mentre que els pares es queden al saló parlant de la cerimònia.]

Recordes, Marcus, les nostres esposalles, quan el meu pare es va comprometre a lliurar-me a un altre cap de família, a tu? 
- Sí, Caudia, com si fos ahir, i també recordo la formalitat de les esposalles, en què com a promesos ens vam intercanviar regals i un anell, que encara duem al dit anular de la mà esquerra. Tot i que no segellaven un pacte irrevocable, sí que les esposalles constituïen un compromís jurídic entre famílies, i les nostres van ser ben fermes, oi? 
Saps, Marcus, estic una mica nervisosa i em sap greu que la nena no s'ho prengui a més alegria. un matrimoni també pot ser una cosa bona, oi?
Vaig a descansar una mica, Claudia, vale!

Sandra Doncel
1r BTX

divendres, 25 de maig de 2012

Ludi in strata

Avete!

Sóc Valèria, la filla petita de l'honorable Marcus Valerius Maximus, i ara que ja sabeu tot sobre la nostra educació jo vull explicar com ens divertim els nens romans. Una cosa he de dir, els nens romans són mes bestiotes que les nenes.


Per una banda al meu germà Antonius Valerius  li encanta representar lluites de gladiadors amb els seus amics, fan carros petits tirats per gossos i casetes de pedra per crear guerres imaginàries.

També juguen amb pilotes i bales que ells mateixos poleixen i arrodoneixen. Als homes romans els hi encanta apostar i això els ve de ben petits! El meu germà juga als TALUS (Daus de joc) i aposta amb les TABES (uns ossos que es llencen i depenent de la posició de caiguda guanyes o perds).


D'altra banda jo prefereixo jugar amb petites vaixelles i cuinetes amb les meves amigues!

Ens agrada molt estar juntes i tafanejar sobre els nois però ells no ens fan molt de cas, el meu germà diu que no vol tenir nòvies, que en canvi es vol concentrar en seguir les petjades (vestigia sequi) del nostre honorable PATER. Ah, i encara no us he parlat de les nines! Són les nostres joguines favorites, i són articulades i estan fetes de marfil o fusta, i pera  les noies més modestes de fang i pedres. Per descomptat jo, la filla de ex-cònsol d'Hispània i d'Aegyptus tinc una de marbre articulada i acolorida amb cera.


Malgrat les nostres diferències els nois i les noies romans també juguem junts, molt sovint juguem a fet i amagar. Decidim qui para jugant a MICARE DIGITES (és un joc de dits on hem de endevinar quants dits treurà l'adversari). També ens agrada reunir-nos tots i escoltar històries dels ancians!

I ara ja sabeu com ens divertim en les nostres estones lliures!

Valete!
Fran Osorio
1r BTX

dimecres, 23 de maig de 2012

Estris per a l'escola

Avete! 

Sóc en Davus, el pedagogus, i he acompanyat l’Antonius a l’escola. Però abans hem fet revisió dels estris que fa servir a l’escola:

- A veure, Antonius, has portat tot el que et fa falta?

- I tant, Davus!
- I què feu només arribar?
- Doncs, mira primer hem de treure cadascú la nostra tabella, que és on escrivim i està formada per 2 o 3 tauletes. Escrivim fent servir el stilus que té un extrem punxegut per ratllar la cera i l’altre amb forma d’espàtula per esborrar.

- Però, Antonius, no teniu llibres?
- I és clar que en tenim, tenim els libri que poden ser de dos tipus:
  • el volumen, el qual és una tira de 20 fulls de papir, cada full conté un cert nombre de línies escrites que es llegeixen al desplegar el rotlle. 
  • el codex, que és un quadern de fulls de pergamí cosits en plecs.















Per escriure fem servir el calamus, una mena de canya amb punxa, i la penna, que se suca en atramentum, la tinta, continguda en un atramentarium, el tinter.

- Ah! I això et cap a les mans per portar-lo?
Capsa
- No, Davus! Si t'hi fixes bé, veuràs que porto totes les coses a la capsa, aquesta mena de bossa que tinc a l’esquena.

- Ah, és això? Fixa't-hi, tanta estona parlant que hem arribat en un moment, entra a classe, després ens veiem, que vagi bé Antonius!

- Vale, Dave!

Alex Verdugo 
1r BTX

dilluns, 21 de maig de 2012

L'educació a Roma

[Parla en Marcus Valerius Maximus]
Ja sóc aquí una altra vegada, com cada setmana. El nostre fill mitjà ha de preparar-se per anar a l’escola. És una sort que en aquests temps, la cultura grega marqui l’educació i la cultura romanes. Antigament, només es limitava a l’educació que podía impartir el pater familias. Es tractava d’una educació de camperols basada en el respecte a les costums dels avantpassats (mos maiorum). Des de que som petits, se'ns ensenyava que la família a la qual es pertanyia era una autèntica unitat social i religiosa on els poders estaven concentrats en el pater familias. Ell és el propietari de tot i té el dret de vida o mort, sobre tots els membres de la família. Jo mateix, fins als 7 anys, vaig ser educat per la meva mare, on la seva influència et queda marcada per tota la vida. Després, el meu pater es va fer càrrec de la meva educació. Ell em va ensenyar a llegir, escriure, utilitzar armes i a cultivar la terra. Alhora que impartia els fonaments de religió, moral i coneixement de la llei. Temps més tard, amb 16 anys vaig formar-me a l’exèrcit. Van ser els dies més difícils de la meva vida, perquè si eres covard et fustigaven fins morir, et podien decapitar i només es menjava pa i llegums...

- Ave, pater!
-Salve Antonius! Has agafat el material per anar a l’escola? Va, festina, sed non lente!
[Se’n va Antonius Valerius Maximus i comença a parlar]
- Que pesat que és el pater! Que si Antonius això, que si Antonius l’altre...Per cert, jo sóc Antonius Valerius Maximus, el fill petit de la família Valeria. Doncs clar que he agafat el material de l’escola. Com vol que escrigui si no és al papyrus  o a la tabula cerata, amb el calamus. Penso que ho diu perquè ell no ha tingut la mateixa educació. Jo vaig a l’escola del litterator, on hi ha molts ludi-magister. A l’escola m’acompanya en Davus, el pedagogus
Estic a l’ensenyament primari (ludus litterarius), on la jornada és de 6 hores, amb descans al migdia, i un dia festiu cada 9 dies (nundinae)! Començo el curs al mes de març, però des de Juliol fins als idus d’octubre, (el dia 15) hi ha vacances estivals. Les classes es fan en galeries (pergulae), sota els porxos del fòrum o en botigues llogades, separades del carrer per una cortina (velum). De vegades, les fem a l’aire lliure. Dintre les aules ens asseiem en bancs sense respatller o en tamborets (subsellia). Ens agrupem al voltant del mestre (magister), que seu amb una cadira amb respatller (cathedra).
A l’escola, aprenc a llegir (legere), escriure (scribere) i a comptar (calculare), primer amb els dits, i després amb l’abacus, un tauler amb pedretes. Procuro estudiar molt, perquè si no aprenc em castiguen amb severitat. L’any que ve estaré a l’ensenyament secundari (ludus grammatici) on el grammaticus m’ensenyarà sobretot literatura i gramàtica, i també geografia, història, astronomia, mitologia...

[L’Interromp el paedagogus]
- Antonius, estàs preparat?
- Sí, Davus, marxem (se’n va corrents).
- Aaaai... Aquest nen em gasta les poques energies que em queden!... Sóc en Davus, el pedagogus d’aquesta família. Porto el nen a l’escola, que està bastant lluny, perquè la família viu al mont Palatí i he de baixar fins al centre de la ciutat on està l’escola. Jo sóc, com he dit, qui acompanyo l'Antonius a l’escola, i per no haver de fer tants viatges, m’estic en una habitació especial (paedagogeion), on espero que surti. Ja hi som, fins aquí ha arribat el nostre camí a l’escola.
-Ave Dave!
-Salve Antoni!

I fins la intervenció sobre l’educació i l’ensenyament romà. Ara el pedagog Davus us explicarà, en l’estona que ha d’esperar l'Antonius, com es feien servir els estris de l’escola.
Salut!
Eva Francisco
1r BTX B

diumenge, 20 de maig de 2012

El triclinium i els seus mosaics

Avete, ja torno a ser jo, en Marcus Valerius Maximus.

Per cert, crec que a la meva dona abans se li ha oblidat comentar un petit detall. Ha passat pel triclinium i no ha mencionat com de bonic ens està quedant! I és que hem decidit decorar-lo una miqueta, amb un mosaic, ja que és una de les habitacions més importants de la casa, perquè és on es reben els convidats. I sabíeu que precisament això va ser un dels motius pels quals es va decidir fer aquesta estança? Doncs sí, abans a les cases es menjava a l’atri, però això amb convidats il·lustres no es podia permetre! L'acte de menjar havia de tenir una  habitació en exclusiva. I així es va idear el triclinium!

Seguiu-me, que entrarem al triclinium, però sense fer massa soroll per no molestar el mosaista (que és l’home que es dedica a fer els mosaics). La tècnica que utilitzen els mosaistes és la de la incrustació de pedres petites, que s’anomenen tesselae; per això un mosaic també es diu opus tessellatum.

Però no tots els mosaics són iguals, no us penseu! El tipus depèn de diverses coses; una d’elles és el poder econòmic que tingui la persona que l’encarrega. L'altra, els materials que es poden fer servir: des de pedres de marbre, de colors, de pasta vítrica fins a pedres precioses. En el nostre cas el nostre opus tessellatum portarà pedres precioses, perquè, com ja us havia comentat abans, formo part d’una bona família i per tant això s’ha de notar a l’hora de decorar la casa. I fins i tot al centre, li farem utilitzar la tècnica de l'opus vermiculatum, que permet uns dibuixos encara més detallistes.


Una altra de les coses que es té en compte és l’estança on es vol col·locar i en el cas dels triclinis normalment es representen temes relacionats amb la cacera. Com aquest:

Però, en canvi, si en fas un a l'impluvi, doncs queda més adequat que el tema sigui una escena que representi el mar, com aquest altre:

Realment hem de reconèixer el mèrit que tenen aquestes obres i sobretot... com de boniques queden a les habitacions de la casa! 
De totes maneres, no creieu que a totes les habitacions hi havia terres tan preciosos; en les habitacions dels esclaus o en la cuina hi hem posat altres tipus d'opus, com l'opus signinum, l'opus spicatum o l'opus sectile:


Bé, després d’haver-vos explicat una mica com va aquest tema crec que ja toca deixar treballar al mosaista, que aquests homes necessiten molta concentració. 


Salvete!
Neus

divendres, 18 de maig de 2012

Dia de neteja

Avete,

Em dic Melissa i sóc una de les esclaves que s’encarreguen de la neteja de la domus de la família Valeria. La veritat és que són bastant deixats i estic bastant farta de netejar la porqueria que hi ha per tota la casa, i més ara que estan d’obres. Però, com que sóc una esclava, a treballar i a callar! Quina vida!

Ara em toca netejar una mica el mobiliari. Sort que la casa no està massa carregada de mobles, com és el costum, a excepció del tablinium i el triclini o l'exedra (clar, com que hi reben els convidats). Tot això que serveix per moblar la casa s’anomena supellex.
- Melissa, neteja els cubicula.
- De seguida, domina.
- Aquests dormitoris són bonics, però no tenen gaires mobles, ja que al menys els de la família Valeria són petits i com és costum de l'època els tenen adornats amb mosaics i pintures on representen alguns dels déus als quals prega la família, paisatges  exòtics, etc. I parlant de mobles es limiten a tenir el lectus (llit), no només als dormitoris, sinó a moltes més sales de la casa: el que servia de sofà, el d’estudi i els del maleïit triclini, on el lectus és més baix perquè la família menja estirada i llença les sobres a terra. Per aquesta raó em costa tan netejar-lo.
Bé, ja he acabat de fer els llits i de netejar el dormitori; ara he d’anar a preparar la taula, perquè aquesta nit hi ha un convit. Han de quedar ben nets els tres tipus de seients, el subsellium (un tamboret sense braços ni respatller), la sella (una cadira amb braços sense respatller) i la cathedra (una cadira amb un respatller llarg i arquejat.) Ara que hi penso, al meu amo sempre li diuen que parla “ex cathedra”, serà perquè s’asseu en aquella cadira?
Les taules també són diferents segons l’ús: hi ha les mensae, que eren les que estaven al costat del triclini, on els convidats podien deixar els plats a l'hora d'agafar el menjar i per últim la que he de preparar ara, que és la del convit.
I quan ho tingui acabat, he de pulir la vaixella de plata, que avui el convit és amb convidats importants. En els convits utilitzem la vaixella de plata, diferent de la de menjar normal que és de terra sigillata. La de plata la família la utilitza per realçar la seva posició social i provocar l’admiració dels convidats. Els vasa caelata (plats d'or i plata) són molt desitjats i costosos. Sort que els comensals no mengen en un plat individual, sinó en un de comú més gran. Cada servei (feculum) es porta en una safata (repositorium), una caixa de fusta amb luxosos adorns, dividida en pisos un damunt de l'altre per als plats que es diposita a la taula més gran.
La tradició fa que la família posseeixi una peça de plata cadascun, com un saler (salinum) i una patella que s'utilitza per al vi i les ofrenes d'aliments. La sopa que ha fet el cuiner sempre la posem en bols fondos com el catillus. I per últim, com que la família Valeria és de classe alta, tenen diferents culleres destinades a aliments molt específics: la cullera petita i punxeguda (cochlear) que s'utilitza per buidar i recollir ous mariscs i cargols; una mica més gran tenim la ligula utilitzada per purés i sopes, i per últim la trulla que servia per als líquids.

Bé, i amb això ja callo, que la senyora s'enfadarà si no em veu treballar. Salut!


Ruben

dimecres, 16 de maig de 2012

La domus Valeria


[Mentrestant, en una altra part de la casa, se senten veus. Són la matrona de la família Valeria, filla de Antonius Claudius, i la seva germana, Claudia minor, que acaba de venir del camp, on viu en una villa rustica]

- Salve Claudia Minor! Benvinguda a la domus de la família Valeria. Com ha anat el viatge, bé?
- Sí, una mica cansat però bé. Quina casa més maca us heu fet, me l’ensenyes?
- Sí, vine que te la mostraré. Mira, com pots veure abans d'entrar a la casa, a banda i banda hi ha dues botigues (taberna), aquestes botigues són nostres, però les hem llogat per guanyar-nos uns calerons. Ara entrem a la casa, per les fauces i el vestibulum, aquest petit rebedor de la casa.
- Però, Claudia, la porta que hi ha al costat del vestibulum que és?
- Ah sí, aquesta és la cella hostiarii, l'habitació de l'esclau que fa de porter. No té molta importància... seguim endavant que podrem veure l’atrium i al mig el compluvium. L'atri és el centre de la nostra domus i el compluvium és el forat que tenim al sostre; per aquí entra l'aigua de la pluja, que cau en una petita piscina, l'impluvium i d'allà va a una cisterna subterrània. També ens serveix perquè entri la llum i l'aire, ja que la domus no té finestres exteriors. Com que acabes d'arribar, no se si t'hi has fixat, però la llum natural només entra per aquí. A més a més a l'atri també tenim el lararium, una capelleta dedicada als déus protectors de la família (la del Marcus Valèrius, perquè de la nostra res de res!) i la llar. 
- I això?
- Doncs, com pots veure, al voltant de l'atrium tenim les habitacions (cubiculum) que és on dormim. Vine, vine, que t'ensenyo la que serà la teva i veuràs com són. Mira, no són gaire grans, sense finestres com t'he dit abans, amb les parets pintades de colors i com a porta tenim una cortineta feta de seda gruixuda. Al davant de l'atrium tenim el tablinum que és el despatx del Marcus Valèrius, el pater familias, i on ara mateix està el meu espòs treballant. Anem, així no el molestarem.
  
- Ai, Claudia, quina casa més maca. I aquests dos recintes que estan als costats de l'atri, quin ús tenen? perquè com que no tenen ni porta ni res.
- Doncs nena, no ho sé, no he sabut mai quin ús podem fer de les alae. Però mira al costat del tablinum tenim el triclinium que és la sala on mengem. No sé tu, però nosaltres ens estirem en un llit i agafem el menjar de la taula que tenim al mig de l'habitació, que és on els esclaus posen els aliments, però mengem quasi totalment estirats. Sí, de vegades és una mica incòmode, però al final t'acabes acostumant. I  ara passem pel passadís anomenat andron que és el passadís que comunica l'atri i el peristil. Com pots veure a la nostra dreta tenim una altra entrada que dóna al carrer, l'anomenem posticum, és l’entrada secundària. I al seu costat hi ha més habitacions que són les dels esclaus. I ara pasem al peristylum, és gran oi? Aquesta és com la segona part de la casa, molt més rica i ornamentada. Mira quin un jardí interior voltejat per un pòrtic i amb columnes més bonic! Veus les plantes que hi hem posat? I l’estanyol (piscina) no és una monada?

- Sí, Claudia, sí que és bonic, i convida a seure tranquil·lament al capvespre a fer-la petar. Qui tingués temps lliure per a fer-ho!!!! Però, i tot allò encara és vostre?
- I tant, al davant, a la primera habitació de l'esquerra tenim l'exedra, la sala d'estar, al costat tenim la culina, on cuinen els esclaus, només té un fogó fet d'obra i una porta que dóna a l’hortum, on els esclaus planten i recullen productes que segur que no són tan bons com els que fas tu a la teva vil·la. I més enllà hi ha l'oecus, un saló i per últim el balneum, el lavabo.
- Per Bacus! Quina villa!
- Domus, Claudia minor, li diem domus! Oi que és maca? Espero que en gaudeixis els dies que et quedaràs amb nosaltres.

Raquel M. i Ζήνων

dilluns, 14 de maig de 2012

La família Valeria: Marcus Valerius Maximus

Salvete amici!

Em dic Marcus Valerius Maximus i sóc el pater de la família Valeria. Durant un temps compartiré les meves vivències i les de la meva família amb vosaltres, ja que Apol·lo m’ha encomanat fer-ho amb l’objectiu que us serveixi per adquirir coneixements sobre els costums romans.
Els Valèria vivim al mont Palatí i som veïns d’August, perquè com a ex-cònsol d’Hispània i d’Aegyptus tinc l’honor de viure entre l’elit política del moment. Tinc com a propietats tres domus, en Tàrraco, Roma i Alexandria, dues establies a Roma, dues vil·les, a Letòpolis i a l’ager de Roma, un moll amb una gran flota de vaixells comercials en el port de Tàrraco, a més és clar de ser l’amo i senyor de la meva dona, els meus fills i els meus esclaus, que estan repartits per les domus, vil·les i establies.

Possessions de la família Valèria

Això és degut al fet que sóc el Pater Familias. Heu de saber que la figura del pater familias té una sèrie de requisits indispensables i comporta uns avantatges sobre la resta de la família. Per poder ser un pater familias s’ha de ser ciutadà romà i independent. Això es diu homo sui iuris. També s’han de posseir els tres estats civils romans: llibertat, ciutadania i família.
Si compleix aquests requisits, el pater familias exerceix les lleis i el poder romà sobre els béns i les persones que estan sota el seu comandament, és a dir, sobre tota la família, que inclou possessions i esclaus. (De fet, la paraula família ve del mot famulus, que significa esclau.) Aquest exercici de poder rep el nom de sub manu. A més tinc la patria potestas que comprèn el conjunt de drets i poders que puc aplicar a les meves possessions.
Entre ells hi destaquen:
·         el poder de la vida o mort o Vitae necisque potestas,
·         el poder de fer lliures els esclaus o Emancipatio,
·         el poder d’aprovar i rebutjar matrimonis
·         el poder d’atorgar la patria potestas als fills abans de la mort del pater familias.

Família Valèria

Acabada d’explicar la meva funció en la família Valeria i de presentar-vos amb honor les meves propietats, aprofito per saludar-vos i acomiadar-me des del tablinum, que és l’habitació de la domus més adient per concentrar-se, i més avui que hem rebut la visita de la tieta Claudia Minor i la meva muller Claudia li està ensenyant l’organització de la nostra gran domus, perquè ella no la coneix ja que viu al camp en una villa.

Ζήνων i Raquel. M

diumenge, 13 de maig de 2012

Νενικήκαμεν!

Χαῖρετε παίδες!

Divendres van sortir els resultats del Premi Espiral Edublogs 2012 i amb immensa alegria vam veure que som guanyadors d'una de les baldufes. Alegria doble en veure que compartim el premi amb un altre bloc de clàssiques: CATACLÀS.
Des d'aquí felicitem els seus autors així com als de Noticiesdeldia - Economia, que són els altres guanyadors en la categoria de blogs de batxillerat, i de passada tots els altres blogs premiats.


Ara toca esperar, perquè fins al dia 2 de juny en l'acte de lliurament que se celebrarà a Madrid no coneixerem la nostra posició definitiva. Serem baldufa d'or? O de plata o bronze? La intriga ens durarà fins al dia 2.

Mentrestant ens queda una feina molt dura ja que s'acosta el final de curs. Però en els moments més durs, penseu que aquest premi és la prova que els vostres esforços són reconeguts, com també ho seran aquest final de curs!

Ànims a tothom!