Hodie est

dimarts, 28 de febrer de 2012

Pèrdua de dos amors

Hola a tots!

En la meva segona entrada al bloc, se m’ha ocorregut parlar d’uns dels mites més dramàtics que apareixen en l'estimat llibre de les Metamorfosis.

Segurament molts coneixeu el mite que relaciona Píram i la seva estimada Tisbe, a causa de la tragèdia que pateixen els protagonistes, que és la mateixa que la de la famosa història de Romeu i Julieta.

Aquesta història és d’inspiració oriental i es troba entre el mite i la literatura, ja que aquest relat és mencionat per primera vegada per Cai Juli Higini (64 aC – 17), el qual va ser un cèlebre escriptor hispano-llatí. 
Higini només va parlar del suïcidi de Píram i Tisbe, però Ovidi és qui realment narra la seva llegenda.

I després d’aquesta breu introducció començo a relatar aquesta petita història.

Píram s’enamora de Tisbe, veïna seva. Els dos joves, degut al seu amor, volen casar-se, però els pares d’ambdós s’oposen al compromís. 
Un dia, decideixen prendre un acord en comú i així escapar-se per trobar-se en un lloc als afores, justament al costat d’una morera. 
Tisbe hi arriba primer, i allà es troba amb un lleó. Ella fuig espantada i tracta d’amagar-se del lleó. Per descuit, Tisbe perd el seu vel. El lleó estripa el vel i el taca de la sang de la seva darrera víctima. 
A continuació Píram arriba i troba allà el vel abandonat que pertany a la seva estimada. El noi, tement el pitjor, treu el seu punyal i se suïcida. Tisbe, en tornar al lloc i trobar-se’l mort, intenta trobar explicacions, però davant d’aquest terrible succés Tisbe decideix matar-se també amb el punyal del seu estimat. 

Ja morts en el terra, la sang dels amants rega la morera i fa que els seus fruits, que fins aleshores havien estat blancs, es convertissin en fruits vermells.

I fins aquí arriba la meva entrada. 
Espero que gaudiu d’aquest mite, ja que sé que les històries amoroses sempre ens semblen d’allò més interesants!
Fins aviat!

Ari Luján
1r BTX

diumenge, 26 de febrer de 2012

Les edats de l'home

Hola a tothom! 

Després de rumiar-ho una miqueta he decidit que faré l’entrada sobre les Edats de l’home. Les edats de l’home es diu que són etapes per les quals ha passat la humanitat des de la seva creació, segons la mitologia clàssica. Com a fonts prendré dos escriptors, i dues versions diferents: 

Una d’elles és la versió grega poetitzada per Hesíode en el seu llibre “Treballs i dies”. No parla de quatre edats, sinó de cinc.

I l'altra la que explica Ovidi a “Les Metamorfosis” (llibre que ara precisament estem llegint a 1r, i del qual és el segon mite) on parla de “les quatre edats”. 
Aquesta, per suposat és la versió romana de l’historia.

En totes dues versions les edats estan diferenciades per metalls i cada vegada que canvien d’edat és per un metall de menys valor (forma simbòlica, mots connotatius). Cada vegada tenen menys valor, ja que les coses van empitjorant i és la degradació de la “qualitat” de la humanitat

Totes dues, però, narren les etapes des d'un temps llunyà on tot era harmonia i vivien de manera semblant als déus fins a l'època en què vivien els poetes. Van de l'edat d’Or a l'edat de Ferro

Hesíode i les “cinc edats”

Com ja he esmentat abans, aquesta versió apareix a un llibre d’Hesíode anomenat: Treballs i dies.
A la primera edat (OR), tot va anar de la mà de Cronos. Els homes sense cap problema vivien com si fossin déus; tots vivien ben tranquils i feliços.
Els homes ni tan sols treballaven; la Terra els proveïa tot el que volien. Vivien durant molts anys i un bon dia, de cop, morien sense sofriment.

L’edat d’OR

A la segona edat (PLATA), el restablidor de l’ordre serà Zeus, fill de Cronos.
A aquesta època els homes vivien durant uns cent anys com autèntics nens, I el temps que vivien com adults era realment poc, i a més el malbarataven discutint amb altres adults.
De cop i volta els humans es van negar a seguir rendint culte als déus, i llavors Zeus va destruir la raça per impietat… 

Ja, a la tercera edat (BRONZE), només vivien per la guerra. Van descobrir el metall que fa referencia a aquesta edat: el bronze. Amb aquest el que van fer van ser armes i estris. Aquesta raça es va destruir sola degut a la seva violència. 

La quarta edat (“l’Edat dels Herois”) no fa referència a cap metall, i és degut a què implica una millora respecte de l’anterior. En aquesta edat van viure herois i semidéus. Els herois que van lluitar a Troia i Tebes, per exemple, són d’aquesta edat. Aquesta vegada, al morir la raça, tots van anar a l’Eliseu.

L’edat del poeta és la que ve a continuació, la cinquena i última (FERRO).  Aquí els homes que van viure van ser infeliços i desgraciats. Família o no, tothom lluita entre sí, i ningú no es refia de cap altre que no sigui ell mateix. No hi ha vergonya i les persones dolentes es feien les bones.


Les quatre edats d’Ovidi.

Ovidi era un poeta romà, que a “Les Metamorfosis” narra un mite similar, però amb una diferència: només amb quatre edats. Omet l’edat del Herois.

A l’edat d’Or recalca la justícia i la pau, així com la lleialtat i la rectitud, molt pròpies de la primera edat de la humanitat. Diu que els homes encara no coneixien la navegació, i que per això no podien explorar el món.

El càstig i la por no són presents i la vida és tranquil·la. Tota la natura funcionava correctament.
 L'edat d'OR (2)

A l’edat de Plata, Júpiter va retallar l’antiga primavera i amb això va dividir el temps en quatre períodes, les quals són les estacions, i les seves característiques. I amb això els homes van aprendre l’agricultura i l’arquitectura.

A la tercera edat, Bronze, els homes viuen per la guerra i les armes; és una època cruel. Ja no hi ha veritat ni lleialtat, sinó que tot de coses dolentes. Fins i tot hi ha agressivitat a la natura, ja que aquesta “es desperta”. 

I ja a l’última edat, la de Ferro, hi haurà crims i molta impietat. Hi haurà robatoris, i molta inseguretat els uns en els altres. Molta sang, maldat, de l’harmonia ja no en queda ni el rastre. No hi ha ni tan sols justícia. I aquesta és la decadència del món.
 L'edat de ferro

I abans d’acabar m’agradaria compartir una informació que he trobat sobre els anys en els quals es creu que van succeir les edats:
EDAT D’OR: 1710-1674 aC.
EDAT DE PLATA: 1674-1628 aC.
EDAT DE BRONZE: 1628-1472 aC.
(EDAT DELS HEROIS: 1460-1103 aC)
EDAT DE FERRO: 1103 fins a l’actualitat. 

Després d’haver explicat les dues versions, crec que la diferència més important es troba a l’edat dels Herois de Hesíode, ja que a “Les Metamorfosis” d’Ovidi no és present.

Amb això dono per acabada la meva entrada. 
Espero que us hagi agradat, i que us vingui bé per a l’examen de demà. 

A reveure companys!
Adriana Hernández
1r BTX

Titanomàquia i Gigantomàquia


Avete!
Avui us parlaré de la titanomàquia i a continuació de la gigantomàquia, que com ja sabem són dos fets que van passar un darrere l’altre.

La Titanomàquia (en grec antic τίτας + μαχή (lluita) 'Guerra dels Titans') va ser una sèrie de batalles que van durant deu anys entre les dues races de deïtats molt anteriors a l'existència de la humanitat: els Titans, que lluiten des de la muntanya Otris, i els Olímpics, que arribarien a regnar a la muntanya d’Olímpia.

Aquesta gran batalla va començar quan Cronos es va apoderar del tro i va alliberar als seus germans titans, que estaven tancats al Tàrtar sota el regnat tirànic. No obstant això, Urà va profetitzar que els fills de Cronos es rebel·larien contra ell. Cronos es va convertir en el terrible rei ja que s’empassava sencers els fills a mesura que anaven neixen del ventre de Rea, que va aconseguir amagar el seu sisè fill. Rea li va donar una pedra embolicada i a Zeus el va portar a l’illa de Creta, on va ser criat per les ninfes. Un  cop es va fer gran, Metis va donar a Cronos una poció especial, que va provocar que vomités tots els fills que s’havia empassat, que es van posar a lluitar al costat de Zeus. 

Els Titans, els germans de Cronos, en canvi, van donar suport al déu devorador. Així, els titans, liderats per Cronos, eren: Ceo, Crios, Hiperió, Jàpet, Atles i Meneci.

Els titans eren per això més nombrosos i importants que els seguidors de Zeus que només contava amb els seus germans, i potser l’oceànide Estígia i amb els seus nombrosos fills.
Zeus en veure que no tenia suficient ajuda va decidir que aniria a buscar els habitants del Tàrtar que eren els Ciclops i els Hecatonquirs. Agraïts, els Ciclops van donar armes als tres germans de l’Olimp: el llamp el van entregar a Zeus, a Hades li van donar una mena de llanterna que s’enfocava al voltant del seu cos i el feia invisible, i a Posidó un trident.

Els tres germans van planejar un pla per acabar ràpidament amb la guerra. I així Hades li va robar les armes a Cronos mentre que Posidó l’entretenia i l’amenaçava amb el trident. Mentrestant els Hecatonquirs, a la part alta, llençaven roques sobre els titans amb tanta fúria que pensaven que les muntanyes queien sobre ells.


Molts van morir sota les pedres però d’altres van aconseguir fugir i el vell Cronos i els altres titans van caure al Tàrtar, menys Atles que va ser castigat a portar sobre les espatlles la bola del món.

Finalment quedaren els tres germans guanyadors, Zeus, Posidó i Hades que es van repartir el poder de l’univers. Zeus el cel i la terra, Posido el mar i Hades els inferns; l’Olimp es va considerar territori de tots tres.

La Gigantomàquia, en canvi, (γιγας + μαχή) és la guerra dels gegants. En la mitologia grega els gegants són éssers invencibles nascuts de la Terra, de gran força i alçada. Els gegants més antics són els nascuts de la Terra i Urà.
Tot va començar quan Zeus havia tancat els Titans al Tàrtar. Llavors, Gea, la mare dels titans, es va enfadar i va engendrar amb Urà el gegants, per lluitar contra els déus de l’Olimp i alliberar els titans.

Els déus de l’Olimp coneixien un oracle que deia que els Gegants no podien morir en mans dels déus, i van buscar un mortal perquè lluités amb ells: Hèracles.
La batalla es va lliurar on habitaven els Gegants, a Flegra (terra calenta). Els déus reunits van patir un primer assalt. Els Gegants van avançar amb torxes fetes de troncs de roure i llançant roques.

Tots els Gegants van ser derrotats i alguns per personatges que ens són força coneguts: 

-Hèracles va atacar primer a Alcioneu.
-Quan Encèlad abandonava el camp de batalla, Atenea el va aixafar amb l'illa de Sicília, on va quedar empresonat, sota l’Etna. 
-Pal·las va ser vençut per Atenea, que el va escorxar per fer servir la seva pell (l'ègida) com armadura.
-Mimas va ser sepultat per Hefest sota una massa de metall fos, en la qual segueix pres (el Vesuvi).
Finalment Hèracles va omplir las fletxes amb verí de l’Hidra de Lerna, perquè així els gegants acabessin de morir, excepte els que van quedar presos sota les illes.

I així va acabar aquesta segona gran gruerra entre els déus, que de nou, fou vencuda pels Olímpics.

Espero que us hagi agradat.
Judit Pujadas
1r BTX

divendres, 24 de febrer de 2012

Licaó

Avete!

Abans de començar amb la meva publicació, m’agradaria donar l’enhorabona a tots els participants del concurs Odisea, ja que hem tret uns resultats força bons.

Quants de vosaltres heu sentit parlar algun cop de l’home llop? Suposo que tots o gairebé tots. Doncs jo en un acte de curiositat he cercat informació per veure si els romans i els grecs també coneixien aquest tipus de bèsties.

I sí, sí que els coneixien. D'entrada he descobert que el nom licàntrop ve del grec de λύκος (llop) i ἄνθρωπος (home) i que  Ovidi va escriure un mite sobre ells i el seu origen a Les Metamorfosis.

Tot va començar amb Licaó (no se sap ben bé de qui era fill),  que va ser un rei molt religiós d’Arcàdia. Va fundar la ciutat de Licosura i en ella va fer construir un altar per al déu Zeus. Però la seva passió per la religió li va fer realitzar barbaritats, va començar a fer sacrificis humans.

Zeus assabentat d'aquests fets, va decidir anar a visitar Licaó. Allà es va allotjar al palau del rei. El rei, pensant que era un simple estranger, el volia assassinar per fer un altre sacrifici, però hi havia rumors que era un déu i per comprovar-ho va decidir donar-li de menjar carn humana (segurament d’un esclau o d’un estranger). Zeus es va adonar i el va transformar en llop (en totes les representacions d’aquest fet que he trobat era un llop amb forma humana), i també va calar foc al seu palau.
Amb els temps la gran majoria de fills que va tenir Licaó van patir el mateix destí que el seu pare.

Resolt el misteri de l’origen dels homes llops.

Espero que hàgiu gaudit dels viatges de Londres i Grècia!
Juan Je Yamuza
també conegut com Hefesto!
1r BTX

dimecres, 22 de febrer de 2012

Éssers prodigiosos II

Hola a tothom!

Avui torno amb una altra ració d’éssers prodigiosos. Per si no recordeu, eren els éssers que apareixien a les llegendes mitològiques adoptant la forma d’animal o persona, o una barreja de les dues.

Centaures 

Els centaures eren unes criatures meitat home, meitat cavall. Tenien 2 braços d’home i 4 potes de cavall. Van néixer de la unió d’Ixíon i de Nefole. Segons la llegenda, vivien als boscos, a les muntanyes d’Arcàdia, Élide i Tessàlia. Representaven la natura més salvatge, eren rudes i de costums brutals, s’alimentaven de carn crua i utilitzaven Pals i pedres com a eines de caça. Tot i les seves característiques salvatges, podem destacar dos centaures que les trenquen, Filó i Quirón, que tenien un caràcter afable, eren hospitalaris i amics dels homes. Juntament amb Nessos, són els centaures més coneguts. En alguna ocasió a la mitologia grega, es parla de centauresses, centaures femella.

Ca Cèrber


Era un gos gegantí amb 3 caps i eriçats de serp, que vigilava l’entrada al regne d’Hades, no deixant-hi entrar els vius, i impedint-ne la sortida als morts. Es diu que la seva mossegada era verinosa. Hesíode deia que tenia 50 caps, però altres autors, indicaven que tenia tres. Era fill d’Equidna i Tifó i germà d’Ortro. Malgrat el seu aspecte aterrador, la seva vigilància va ser burlada. La primera, va ser gràcies a la música de la lira d’Orfeu, que va amansir-lo. Una altre, va ser Hermes, que va utilitzar aigua del riu Letes. També, Enees el va adormir amb pastissets de mel. En una historia romana posterior, Psique també el va adormir, per poder entrar a l’Hades.

Griu 

És una criatura mitològica molt perillosa, amb cos de lleó, plomes daurades, urpes esmolades, un bec ganxut, cap i ales d’àligues, que són els més majestuosos de tots els ocells. El griu reunia les millors característiques de cada un dels animals majestuosos.
Però, al mateix temps era rei de la terra i del cel, per això se’l considerava un animal noble. Vivien al país del Hiperbóreos. Tot i la seva perillositat, alguns mags i déus l’han pogut domesticar. Apol·lo, déu de la música i la medicina, va anar a cercar un griu per domesticar-lo i quan va tornar a Grècia, en muntava un. Aquests éssers, custodiaven tresors. El Déu Apol·lo va contractar-ne un per protegir el seu tresor dels atacs dels Arimaspes. El déu Dionis, també va contractar-ne un.


I fins aquí la meva intervenció al blog!
Eva Francisco
1r BTX

dimecres, 15 de febrer de 2012

Estem descobrint món...

Avís a navegants:

aquests dies les actualitzacions del bloc queden en suspens perquè bona part dels alumnes autors estan descobrint món, uns a Londres 


i altres a Atenes.


Us ho explicaran quan tornin!

Bon viatge!

dilluns, 13 de febrer de 2012

Dues Júlies

Avete!
Potser us ha sorprès el títol de l'entrada, ja que, com tots sabem, els noms propis no tenen plural. Però també sabem que les filles del patricis a Roma rebien com a nom el nomen del pare en la forma femenina; i per això, tenim uns quants nom femenins que es repeteixen.

Dit això, avui us parlaré d’una dona de l’antiga Roma que va tenir una vida que podríem denominar com a mínim interessant.
Es tracta de Júlia la Vella, anomenada així per diferenciar-la de la seva filla de la qual us parlaré més endavant. Júlia era filla única de l’emperador August i va tenir tres marits Marc Claudi Marcel, Marc Vipsani Agripa, amb el qual va tenir 5 fills, i Tiberi.
Aquesta dona era molt coneguda a Roma per la seva promiscuïtat, ja que va tenir relacions amb senadors, membres de l’orde eqüestre, plebeus i fins i tot amb alguns esclaus. Podríem anomenar-la de moltes maneres, menys dona fidel!
Corren rumors que una nit se li va ocórrer la genial idea d’organitzar una orgia al centre de la plaça del mercat de Roma. La cosa no va ser gaire important fins que va arribar a oïdes del seu pare, August, que sempre deia als seus discursos paraules que defensaven la sanitat i fidelitat al matrimoni. En conseqüència, quan es va enterar de la malifeta de la seva filla, es va enfadar moltíssim i va ordenar l'exili de la seva filla a Pandataria.

El poeta Ovidi hi va estar reloacionat i fins i tot és possible que aquest fet sigui un dels motius pels quals August va decretar el seu exili a Tomis, l'any 8 aC.

I, com diu la dita "De tal palo tal astilla", Júlia la Vella va deixar una filla que va seguir els seus passos. Ara, doncs, us parlaré de la seva filla Vipsania Agripina, o més coneguda amb el nom de Júlia la Jove, que sembla que seguia una miqueta amb la tradició d’estil de vida de la seva mare.
El seu nom real prové del nom del seu pare (Vipsani Agripa), perquè com tots sabem a Roma quan naixien nenes se’ls hi posava el mateix nom del pare però canviant el sexe si era necessari.
Júlia va néixer l’any 19aC i va morir el 29 dC i va pertànyer a la noble de la dinastia Julio-Clàudia.
Quan Júlia era petita, després de l'exili de la seva mare, va anar a viure amb el seu avi juntament amb els seus germans. Podríem dir que la seva vida des del començament va estar marcada per emperadors, ja que tenia relacions familiars amb molts d’ells. Era la néta d’August, fillastra de Tiberi, tieta de Cal•lígula i d’Agripina la menor, cosina de Claudi i tia-àvia de Neró.

Aproximadament quan Júlia tenia 14 anys el seu avi August va fer que es casés amb Luci Emili Paul, que era com el seu mig cosí. D’aquesta relació va tenir una filla (Emilia Lèpida) i un possible fill (Marc Emili Lèpid). Però com la majoria de les dones romanes Júlia no se sentia completa amb el seu marit i va buscar consol a mans del seu amant, el senador Dècim Juni Silà, per culpa del qual va ser exiliada l’any 8. La van enviar a Trimerus, una illa italiana, on va donar a llum a un fill.
August, però, no volia a aquest nen i va ordenar que l’abandonessin a una muntanya perquè morís. Silà, en saber la notícia, no va poder suportar el pensar que podria ser fill seu i va fer un exili voluntari.

Després de fets encara poc esclarits que van involucrar el marit de Júlia en una conspiració contra Tiberi, Júlia va caure en completa desgràcia, cosa que fa provocar que després d'estar 20 anys desterrada en l'illa, morís amb el càstig de no ser enterrada a Roma amb la resta de la família.

Tela amb la família, eh!

Espero que us hagi semblat interessant!

Neus Campos
1r BTX

dissabte, 11 de febrer de 2012

Resultats del concurs Odissea 2012

Avete!

Acabem de passar una setmana d'allò més intensa per causa de motius ben diversos: exàmens, reunions prèvies al viatge a Londres i Grècia, exposició del treball de recerca, exposicions del projecte de recerca, sortida a la UAB i, sobretot, el concurs Odissea

Ara toca felicitar-nos per l'entusiasta participació i la bona actuació que heu fet.

Com he dit, els alumnes de clàssiques del Gallecs des de dilluns 6 fins a divendres 10 heu estat pendents participant en el Concurs Odissea 2012, organitzat a Catalunya per primera vegada per l'APLEC, en coordinació amb les seccions de Galícia i València de la SEEC.(www.odiseaconcurso.org)

Així, durant aquests quatre dies heu contestat les tres preguntes dels tres primers dies i les tretze del darrer, totes elles sobre cultura grecollatina, concretament relacionades amb els viatge a l'Antiguitat.
La proposta havia estat feta a classe i rebuda amb força entusiasme, i més tenint en compte que el concurs s'havia de resoldre fora de classe, ja que els mitjans del centre no ens ho permetien fer d'una altra manera. Així, heu participat un total de 52 alumnes, en 20 grups.

Alguns de vosaltres vau tenir problemes amb el codi el primer dia i ho vau deixar (3 grups), altres heu patit un cop molt dur (i des d'aquí us dono el meu suport i condol), altres heu perseverat fins al tercer dia, i un total de 10 grups heu seguit fins al final. El resultat podem dir que ha estat excel·lent. 

Dels 309 grups de tot Catalunya que participaven, tenim el grup de 1r de BTX GERIÓN classificat en segona posició (tot i que el rànquing que, a traïció, està fet per temps els col·loca en la posició 9)  i un altre de 2n BTX αἱ ἀνίκητοι en tercera (11 per temps). I els de 4t  CLÍO I CALÍOPE també teniu un lloc destacat, ja que sou el tercer grup del centre en punts!!!!

Aquí podeu veure la classificació general de centre.

GERIÓN
78
11º
αἱ ἀνίκητοι
75
30º
CLIO I CALÍOPE
69
44º
LÀQUESIS
63
46º
LES SÍLFIDES
63
54º
αἱ μαθητές
60
65º
SEMIDÉUS
54
80º
HERO I LEANDRE
45
92º
TALIAS
43
93º
LES NIMFES
42
122º
EULÒGIES
28
138º
LES TRES GRÀCIES
25
205º
GLADIATORES
7
209º
LES GORGONES
4
234º
AFRODITA
-5
235º
ΘΑΛΕΙΑ
-5
259º
LES ERÍNIES
-11
291º
MAGNA PUGNA
-23
292º
TOM I JERRY
-23
294º
LES PARQUES
-23


Bé, únicament vull repetir la meva felicitació per a tothom!!! 
Per als que esteu amunt i per als que ho heu intentat fins al final, per als que malgrat algun error (ortogràfic dels que fan mal) heu seguit i heu descobert que col·laborar també pot ser una bona manera d'aprendre, i per als que us heu quedat en l'intent, ànims l'any vinent ho tornem a intentar!

Συγχαριτήρια για όλους!
PS: I ara bon viatge a tothom!

divendres, 10 de febrer de 2012

L'origen de la neu

Avete! 

Com ja sabeu aquesta setmana passada hem tingut nevada a Mollet, i en conseqüència jo m'he fet la pregunta de quina explicació mítica devien donar a la neu en l'antiguitat. I buscant buscant, he trobat que els grecs anomenaven la neu χίων, χιόνος (d'on els ve la paraula χιμόνας, que en grec modern vol dir hivern). 

I resulta que en la mitologia grega Quíone, Χιóνη, era una nàiade, és a dir, una nimfa d'aquelles que vivien en rius i fonts, filla de l'oceànide Cal·lírroe i del riu Nil (divinitat fluvial, fill d'Oceà i de Tetis). 

Al llarg de la seva vida a la terra va ser violada per un camperol. Zeus, apiadant-se d'ella, va fer que Hermes se l'endugués i la va deixar en els núvols. A partir d'aquell moment, Quíone envia neu sobre els camps per a fer la punyeta al camperol.

De tota manera hi ha un parell de divinitats més que responen a aquest nom: una era filla de Borreas i mantenia una relació secreta amb Posidó. D'ella va sorgir un nadó que va llençar al mar, i el seu pare va acollir. L'altra era filla de Dedalió era tan que va ser amant d'Hermes i d'Apol·lo, però va ser castigada amb la mort per menysprear Àrtemis.

I a propòsit de la neu, un dia vaig sentir una llegenda que es titulava La dama de la neu i que provenia del Japó.

I explicava que hi havia dos llenyadors que vivien al bosc i que un dia tornant cap a casa es van trobar una forta tempesta de neu i com no podien continuar van decidir buscar refugi en una cabanya que hi havia per allà a prop. 
Durant la nit feia molt de vent i el foc que havien encès s'havia apagat. Llavors, el més jove dels llenyataires es va despertar i va veure una ombra de dona que s'apropava, era blanca amb els cabells negres que li volejaven al vent. La dona cada cop s'apropava més fins que va arribar al seu company i li va bufar. Després es va apropar al jove i ell la va veure de ben a prop i es va adonar que alguna cosa dolenta hi havia dins els seus ulls. Quan ella estava apunt de bufar-li, es va aturar i va dir: "Ets massa jove i atractiu per donar-te el mateix destí que li he donat al teu company, la mort, i per tant et deixaré viure amb la condició que no ho expliquis mai a ningú, perquè si no et donaré mort."

Dit això, va marxar. El jove va creure que ho havia imaginat i es va apropar al seu company per preguntar-li com estava però no li va respondre, estava mort. 
Va passar el temps i una nit quan el llenyataire estava amb la seva jove esposa, amb la que tenia deu fills, va explicar-li aquesta història. La dona, enfadada, va aixecar el cap i li va dir que aquella damà era ella, però que ja no el podia matar perquè tenien deu fills. Però que a partir d'aquell moment els hauria de cuidar molt bé, perquè si no ho feia, compliria la seva promesa i el mataria. Llavors es va convertir en boira i va desaparèixer.

I fins aquí la meva entrada dedicada a la neu, que sempre ha estat rodejada de misteri i poesia.

Bon hivern!
Isabel Segura
1r BTX

dimecres, 8 de febrer de 2012

La batalla d'Issos

Avete!

Abans d’explicar la batalla d'Issos, que va enfrontar Alexandre el Gran contra Darius III, us explicaré la vida d’un dels reis més valents i poderosos de la història, Alexandre. 

Va néixer a Pella l’any el 20 o 21 de juliol del 356 aC i va morir el 13 de juny de 323 aC. El seu pare va ser Filip II de Macedònia. Aquest va preparar per regnar el seu fill militarment i intelectualment, amb Aristòtil com a mestre. Va imposar la seva autoritat als pobles sotmesos a Macedònia i després va dirigir l’exèrcit contra l’imperi persa. La negativa de l’exèrcit de continuar cap a Orient va fer que retornessin a Babilònia on va morir sense anomenar un succesor i va morir d’una malaltia que podria ser el còlera, ja que potser va beure aigua contaminada i estancada.

Ara parlaré d'una de les seves victòries més famoses, la batalla d'Issos.
La batalla està dividida en tres fases:

1 fase:
L’exèrcit persa estava situat en un estret pla entre les muntanyes i el mar, i això impedia que poguès sortir tota la infanteria. Alexandre va enviar alguns de la seva caballeria de "Companys" des del centre al flanc dret. Això va funcionar molt bé: el flanc dret va atacar, abandonant la seva posición original i el centre passava a la defensiva. Això va obrir una bretxa que si Dario hagués aprofitat podria haver enviat els macedonis al mar.

2 fase:
Alexandre va desviar els seus "Companys" sobre el flanc esquerre persa i això va crear confusió  entre els perses. Darius maniobrava el seu exèrcit per defensar-se i Alexandre va atacar amb la falange i la infanteria pesada al centre.

3 fase:
Els perses van resistir atacant el flanc esquerre de la cavalleria de Tessalia, però es van desmoronar quan van veure fugir el seu rei. Darius va fugir i va donar la batalla per perduda quan va veure que el flanc esquerre era arrassat.
Us penjo un vídeo que il·lustra molt bé la batalla.



Borja Álvarez
2n BTX

dilluns, 6 de febrer de 2012

Clàssics al Crakòvia

Avete!


Avui us posaré un vídeo d'un programa que gairebé la majoria coneixem, Crackòvia.


Doncs bé, una de les últimes paròdies d'aquest programa és una queixa d'un grup de filòsofs grecs clàssics en el qual destaquen Plató, Aristòtil i Sòcrates. Els filòsofs, com podeu veure al vídeo, porten un cartell on posa "aquests clàssics no ens representen", que és una paròdia de la frase tan habitual en les manifestacions de “Aquests polítics no ens representen”.

Però el que diuen és que estan farts del fet que qualsevol cosa sigui denominada clàssic (en aquest cas, fent referència al derbi Barça - Madrid), ja que ells són els autèntics i únics clàssics, és de l'antiga Grècia, tenint en compte que l’adjectiu clàssic s’aplica a allò que es considera digne d’admiració i imitació, o que es pot prendre com a model a causa de la seva bona qualitat.


Ara bé, els filòsofs diuen que, en comptes de veure el partit de futbol, se'n van a veure al bar un clàssic de veritat: la batalla de les Termòpiles, que va enfrontar grecs i perses. (justament l'hem començat avui a classe)

En aquesta conversa de broma, però, deixen caure algunes frase plenes de significat, si més no per als de 2n que estudiem història de la filosofia. Així, de Plató diuen que és de la caverna, el recordeu el mite de la caverna?
Sòcrates, que bada mirant en les escombraries, només sap respondre allò de “Només sé que no sé res”, i finalment Aristòtil i Plató citen els pilars de la seva concepció del món, el primer fent una separació entre el món de les idees i el de les coses, i el segon afirmant que el món és físic i en transformació constant. Us sona tot plegat?

A més, es pot observar que porten la mateixa roba i estan representats igual  que al quadre de "L'escola d'Atenes", comentat a història de l’art i del qual hi ha una entrada antiga molt recomanable. Plató porta una túnica amb els colors lila i vermell i el llibre a la mà i Aristòtil vesteix de marró i blau.

Per acabar un parell de referències més:
Es neguen a anar  a casa de Sòcrates, “perquè només té cicuta per beure” Per què ho diuen?
I la frase “el futbol és l’opi del poble”, variatio de la frase d’un altre filòsof-teòric molt famós i posterior, que alhora es pot considerar una alteració de la llatina panem et circenses. Sabeu a quines frases es remunten?

A veure qui s'anima a respondre.
Espero que us hagi agradat!

Zoe Juanes
2n BTX