Hodie est

dimarts, 31 de gener de 2012

El món dels perfums

Hola!

Avui toca la meva entrada, i com que el treball de recerca sobre olors m’ha afectat tant, m’agradaria explicar-vos una miqueta tot això dels perfums, ja que els grecs també  van desenvolupar-los aplicant tot el seu art als flascons de perfum.
Espero que us agradi!

El nom de perfum ve del llatí "per" (per) i "fumare" (produir fum), i es referia a l'aroma que desprèn un fum fragant en ser cremat. El mot no prové dels romans perquè ells no tenien aquesta mena de perfum, sinó que prové d’una llengua romànica.

Joan Coromines, un dels principals especialistes en lingüística romànica, va aclarir que aquest mot, perfum, no existia en llatí sinó que va ser creat especialment amb el significat actual. De Catalunya va arribar a França i altres països veïns, però França va esdevenir un gran exportador de perfums i va diversificar el mot d’orígens catalans a altres llengües.

Els perfums van ser desenvolupats pels grecs, que els anomenaven ἀρώματα (aromes), i van esmerar-se especialment en aplicar el seu art a les ampolles de perfum de ceràmica, peces d’art que avui dia són molt complicades d’igualar. Van dissenyar set formes per emmagatzemar perfums i les van decorar amb animals mitològics, figures geomètriques i escenes commovedores. El flascó més conegut va ser el lekytos, una ampolla de perfum molt elegant i esvelta que va ser tan popular que per referir-se a algú poc solemne, es deia que "no tenia ni un lekytos". 


Però no a tots els grecs els agradava el perfum; a Sòcrates concretament no li agradava gens; és més el detestava. Sòcrates deia que cap home havia de perfumar-se ja que un cop perfumats feia la mateixa olor un home lliure que un esclau.

Els sacerdots fumigaven les seves oracions amb perfums (que feien ells mateixos) utilitzant olors fortíssims que afavorien l’elevació de l’esperit. Utilitzaven la mirra, resina de terebint, gàlban, olíban, làdan... Els olis perfumats, els ungüents i també les pintures formaven part d’un mateix ritual: molt d’hora pel dematí cada sacerdot procedia a rentar les estàtues divines aplicant-los ungüent i maquillant els propis rostres i els de les estàtues. Així creien obtenir la protecció dels déus i s’asseguraven el pas al més enllà.

Per acabar m’agradaria mostrar-vos unes imatges dels primers flascons elaborats a Grècia.








I fins aquí, la meva entrada! 
Espero que us hagi agradat tant com a mi. I recordeu, la màgia d’un perfum és l’essència que deixa permanentment!

Lorena Guerrero

2n BTX

diumenge, 29 de gener de 2012

Egina i el temple d'Afaia

Χαίρετε!
I un cop més us saluda Electra.

Aviso a navegantes: a partir d’ara us esperen unes quantes entrades sobre el viatge a Grècia que farem els de 2n de Batxi. No és per donar-vos enveja, sinó forces perquè supereu aquest dur 1r de batxillerat i arribeu a segon per poder fer aquest fabulós viatge. I aquí us anem explicant cosetes perquè quan hi aneu, ho feu amb un pas per davant.

Per tant, jo us parlaré d’una illa anomenada Egina. Molts de vosaltres no la coneixereu, molts altres no l’haureu sentit mai anomenar, i la veritat és que jo tampoc, fins ara que m’he adonat que té moltes coses interessants. Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Egina és una illa que anirem a visitar els que anem a Grècia dintre de poc més de dues setmanes. I perquè tingueu una petita idea del que veurem (per no anar a l’aventura) us parlaré de l’illa i del port del Pireu que és on agafarem el ferry, que també té el seu què.

Com podeu veure al mapa, Egina no és una illa gaire gran ni gaire coneguda, com poden ser Creta, Naxos o Lesbos. Però també té la seva part clàssica i les seves restes arqueològiques.
Està situada al centre del Golf Sarònic, a uns pocs metres al sud de Salamina, al nord de Poros i a l’Est d’Angistri, amb les quals formen les denominades Illes Saròniques.

Bé, ja ha arribat l’hora d’agafar el ferry i arribar a Egina a veure que trobem. Un cop allà, el primer que veiem és el port de la petita illa, que és molt pintoresc gràcies a l’ermita, les cases antigues però tradicionals, les barques de pescadors i algunes restes arqueològiques, com la columna de l’antic temple d’Apol·lo.

Al bell centre de l’illa, al punt més alt, trobem el temple d’Afaia, des d’on podrem contemplar tota l’illa envoltada d’una aigua cristal·lina.

El temple d’Afaia és un dels temples del triangle sagrat, format pel Partenó, el temple de Poseidó a Súnion i el d’Afaia. El temple d’Afaia va ser un model prototip de l’estil dòric amb estructura períptera.

Com podeu veure, sobretot els d’història de l’art, és un temple amb l’estructura típica dels temples grecs. Amb la seva majestuositat, la seva entrada hexàstila, amb els frontons amb l’escultura que s’adapta al marc arquitectònic. Als frontons hi havia escultures que representaven els déus contra els troians, fet que fa al·lusió a l’èxit dels grecs a la Guerra de Troia, en la qual fins i tot els déus participaren de part d’ells. El frontó occidental és d’estil arcaic, mentre que l’occidental és més clàssic. Això pot fer suposar que l’inici de la construcció fou en l’època arcaica i la finalització en època clàssica, a causa d’un sisme que hi va haver a l’illa.

Com sempre, tot ell estava pintat, però no s’ha conservat a causa dels anys.

Aquest temple, com indica el seu nom, va ser dedicat a Afaia. Us explicaré el seu mite, tot i que primer cal dir que quan el van trobar, es van pensar que era un temple dedicat a Zeus perquè la perfecció i bellesa del temple el feia atribuir-ho a Zeus. O també a Atenea, perquè als frontons la imatge que predomina és la de la mateixa deessa. Però no és així, sinó que està dedicat a Afaia, la invisible. Afaia era una nimfa, mig germana d’Apol·lo i Àrtemis, que sempre era perseguida pels homes, especialment per Minos, fins que va decidir tirar-se al mar on la va atrapar la xarxa d’un pescador de l’illa d’Egina, qui també es va enamorar d’ella. Per poder fugir de tots, es va fer invisible. El temple fou construït allà on havia desaparegut.

  

Doncs bé, espero que us hagi agradat la meva entrada, que us hagi semblat interessant i que hàgiu après molt perquè quan siguem allà puguem recordar el mite d’Afaia.

Molts petons per a tots!

Electra
2n BTX

dijous, 26 de gener de 2012

Grècia s'apropa

Avete omnes! 

Avui torno jo, Nausica, a timó d’aquest vaixell. Com bé sabeu tots, els alumnes de 2n de Batxillerat dintre de molt poquet ens dirigirem cap a terres gregues, cap un lloc on molts de nosaltres tenim ganes d’anar. Jo us faré cinc cèntims sobre un dels llocs que visitarem.

Grècia, λλάς en grec antic, és coneguda com el país de la cultura, de l’art, de les costums antigues, del mar, dels bons menjars... És un país ple de mitologia, en el qual pots estar visitant llocs i pots sentir com si passegessis per exemple amb Atenea, a l’Acròpolis, que, com sabem, està situada al bell mig de la ciutat d’Atenes.

L’acròpolis d’Atenes és un dels llocs més coneguts de Grècia, ja que gairebé tothom la reconeix en les fotos. Acròpolis és un terme procedent del grec i ve de akros, situat a dalt de tot, i polis, ciutat, per tant és la ciutat més alta, o la part més elevada de la ciutat. Les acròpolis, doncs,  eren sobretot la part alta de totes les ciutats gregues, i estaven situades en un turó per tal de defensar-se en cas que algú els ataqués. També feien la funció de centre religiós. En el cas de l’acròpolis d’Atenes la seva situació no va impedir que al 480 aC els perses la destruïssin. Ara bé, poc més tard, Pèricles, Περικλη̂ς, va manar la reconstrucció perquè així fos un símbol de la grandesa en aquell moment d’Atenes. 

Sobre l’Acròpolis un del nostres companys de l’any passat ens va fer una entrada magnífica on ens explica més detalladament tot el que veurem a Atenes. En canvi, jo avui us explicaré algunes de les curiositats potser són menys conegudes. 

Tothom ha sentit parlar del Partenó alguna vegada, però sabeu per què s’anomena així?  En grec Παρθένος θην significa:  Παρθένοςà verge i θην à  Atenea, la deessa de la saviesa i de l’estratègia en les guerres. Per tant, el Partenó és el temple dedicat a Atenea Verge.

D’altra banda, el temple que hi ha costat és l’Erecteon, en grec Eρέχθειον. I s’anomena així perquè és el temple d’Erecteu. Sabeu qui és aquest individu?
Erecteu era el fill d’Atena. I ara us preguntareu: Com pot ser que Atenea tingués un fill si era verge?
Doncs bé, resulta que aquesta deessa un dia va anar a encarregar-li unes armes al déu ferrer Hefest i aquest es va enamorar d’ella. Hefest va voler violar-la però ella es va negar perquè no volia perdre la seva virginitat. Mentre Hefest l’estava forçant va ejacular sobre la cuixa d’Atena. Llavors aquesta va agafar un floc de llana que tenia, es va netejar la cuixa i va llançar el floc a terra. D’allà poc després va néixer Erecteu, del contacte del semen amb el terra. Atenea va agafar el seu fill i el va ficar dins d’una cistella i el va donar a Pàndrosos, que era la filla de Cècrops, per tal que aquesta el mantingués en secret com si fos el seu fill. Però les germanes de Pàndrosos tenien molta curiositat i van obrir la cistella. Dintre de la cistella estava el nen amb una serp que les va atacar i les va matar. 

Després Erecteu va ser educat en el temple de la deessa Atena (la seva mare) a l’acròpolis i més tard va ser rei d’Atenes.

I per acabar us parlaré de l’olivera on, m’ha dit la Laura, ens farem la foto de grup prescriptiva. Aquesta olivera s’anomena l’olivera d’Atenea. I sabeu per què està aquí situada? Doncs bé, quan Zeus va prometre l’Àtica aquell déu que li atorgués el bé més gran, diversos déus van intentar aconseguir el patronatge de la ciutat. Finalment la disputa va ser entre Posidó, el déu de les aigües i els mars, i Atenea. Posidó va clavar el seu trident en una roca al costat del pòrtic i va fer brollar una font d’aigua salada, mentre que Atena va plantar una olivera. Llavors Cècrops i els tribunals dels déus van  donar-li la victòria a Atena.
I ara ja podeu imaginar-vos per què la ciutat d’Atenes es denomina així, en honor a la deessa.

Per últim us vull parlar del temple de Niké Àptera, (de νικ victòria, ἀ-πτερός sense ales). Van construir aquest temple després del tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses i amb el qual es va posar fi a les guerres Mèdiques. Per això li van posar aquest nom, per tal que la victòria quedés atrapada en aquest temple i d’aquesta manera la victòria mai marxés de la ciutat.

Espero que us hagi agradat la meva entrada i quan aneu a l’acròpolis us en recordeu de tot el que us he explicat. 

Nausica
Arantxa Rey
2n BTX

dimarts, 24 de gener de 2012

Φύνεας και Φέρβ

Hola a tots i totes!

Sóc Lycaon i avui us porto una entrada una mica diferent del que esteu acostumats (sóc una rara avis, però això ja ho sabieu, oi?)

Quants de vosaltres no coneixeu una sèrie de dibuixos animats anomenada "Phineas i Ferb"? Suposo que si més no uns quants de vosaltres n'haureu sentit a parlar.


Doncs bé, us presento aquí a un a qui encanten aquests dibuixos; de fet puc "presumir" d'haver-la vist quasi bé sencera, i avui he vingut a l'Ombra d'un somni per ensenyar-vos que fins i tot en aquesta sèrie del conegut canal de televisió "Disney Channel" podeu trobar referències clàssiques que potser quan ets petit no reconeixes, però que ara nosaltres, amb el bagatge que portem a l'esquena, detectaríem a qualsevol lloc.

En un capítol, per exemple, els germans Phineas i Ferb munten tota una carrera de carros a l'estil de l'antiga Roma, però util·litzant cavalls mecanitzats.


Doncs bé, aquest capítol, anomenat "Cursa a Grècia", té unes quantes referències simbòliques que a mi em van fer força gràcia en veure-les.

Mireu el carro que li fan a la seva germana Candace. Us sona la seva cara?

I cap al final del capítol ens visita un personatge encara més mític, segur que sabreu de seguida qui és.



No és gaire difícil, eh?

I per finalitzar, us posaré una cançó que apareix en un capítol especial, explicant el que s'ha de fer per aprofitar el temps. Endevineu com es diu la cançó?


I fins aquí la meva petita aportació a L'ombra d'un somni. Espero que us hagi agradat i que l'hàgiu gaudit tant com ho he fet jo.

I recordeu el que va dir en Ferb per concloure un capítol:
"Per cert, els gladiadors eren romans, no grecs"

Kevin Morales
2n BTX

diumenge, 22 de gener de 2012

Que ja et fas gran!

Χρόνια πολλά!

Amb tanta ansietat com nosaltres esperaven els nens i nenes romans a celebrar els 18 anys? Amb tanta il·lusió i rapidesa volien sermajors d’edat? Què creieu, que sí o que no?

Doncs jo avui, dia 22 de gener del 2012, en un dia molt especial per a mi, us explicaré com celebraven la majoria d’edat els nens dels nostres avantpassats.
Primerament us diré que és un dia especial per a mi, ja que avui faig 18 anys i passo a ser major d’edat a la nostra societat. Amb 18 anys el nostre país et concedeix votar i treure’t el carnet de cotxe, entre d’altres coses.

En canvi a l’època romana no era així. Els nens quan feien el pas de ser menors d’edat a ser majors d’edat era quan es treien la toga paetexta i es posaven la toga viril. Aquest acte constituïa la majoria d’edat per al nen, el pas a ser ciutadà, ja que podien participar en l’exèrcit per defensar el poble romà, i les famílies ho celebraven amb una gran festa. Aquest fet es produïa sobre els 16 o 17 anys, ja que en aquesta edat ja es creia que el noi era un home i fins i tot es podia casar.

Com ja sabem, a l’època romana hi havia classes socials molt diferenciades. En el cas dels més rics, quan els fills es convertien en majors d’edat podien continuar estudiant amb professors de gramàtica i aprenien els grans clàssics i la mitologia. En canvi els més pobres treballaven, sovint amb els pares, que eren els que els ensenyaven l’ofici que tenien marcat des que naixien.

La majoria d’edat de les nenes era molt diferent. Una nena era major d’edat quan es casava. Normalment el casament d’una noia era sobre els 13 anys. Com la dona no tenia cap paper política la vida romana, al casar-se passava a dependre del seu marit.

Les dones d’un alt poder adquisitiu quan es casaven podien seguir estudiant, però la seva educació consistia en l’aprenentatge de cultura d’entreteniment, com cant i dansa.

Així doncs, podeu veure que arribar als 18 o a la majoria d'edat tenia un valor molt diferent entre els romans, tot i que, com nosaltres, també ho celebraven amb una gran festa. Potser, però, les nostres celebracions són més “guais” o almenys més entretingudes... 

Ara bé...i els grecs? d'ells potser us parlarà algun company meu. Mentrestant, aquí us escric la cançó de l’aniversari feliç en grec modern, perquè me la pugeu cantar.

Nα ζήσεις Anna και Χρονια Πολλά 
μεγάλη να γίνεις με άσπρα μαλλιά, 
παντού να σκορπίζεις της γνώσης το φως 
και όλοι να λένε να μιασοφός!

                        Que compleixis Anna molts anys més
                       Fins que siguis gran i amb cabell blanc
                   Que pertot arreu escampis la llum del 
                                    teu coneixement
                        I que tots diguin: Aquí hi ha un savi!

Espero que us hagi agradat molt!
Nyx (Anna Hernández)
2n BTX

divendres, 20 de gener de 2012

L'assassinat de Juli Cèsar

Avete omnes!

Avui tenim una entrada que se surt una mica de la línia de les habituals, especialment perquè està escrita en castellà, cosa que no entra dins dels criteris de funcionament d'aquest bloc. Ara bé, que sigui publicada està sobradament justificat, com podreu entendre quan comenceu a llegir-la.

L'autora és l'Andrea Gamo i  el que ens ofereix és un fragment del seu treball de recerca, que grosso modo consisteix en l'explicació i aplicació del procés de redacció d'un llibre. L'argument principal és el viatge (us sona) d'uns personatges a través de moments claus de la història. I a Roma un d'aquest fou l'assassinat de Cèsar. 

Doncs, això és el que teniu a continuació: una versió novel·lada de l'assassinat del gran Juli Cèsar.

Gaudiu del relat!
Uno de los hombres estaba en medio del grupo y proclamaba sus pensamientos con total libertad, como sus intenciones. –¡Debemos detenerlo! Lleva demasiado tiempo en el poder y cree que merece ser tratado como un rey. ¿Quién es él para merecer tal derecho? Nos libramos de los inútiles reyes, decidimos dejar atrás la monarquía porque estábamos hartos de estar sometidos a los caprichos de una sola persona. ¿Qué diferencia hay entre eso y lo que es él? El espíritu de la república está muriendo, y el César es su verdugo. ¡Ya es suficiente!Los hombres se miraron nerviosos, pero asintiendo con sus cabezas. Otros, no lo tenían en absoluto tan claro. -¿Y qué propones, Casio, matarlo?Éste dibujó en su cara una sonrisa que a Anabelle le pareció diabólica, pero no contestó, pues otro hombre lo hizo por él.-Sí, eso es lo que planeamos, es lo que él merece. Su autoridad ha llegado demasiado lejos. Un año, a lo sumo dos, ese era el tiempo que debía asumir el poder. ¡Y lleva 5 años imponiendo su voluntad!
*****
Anabelle recordó lo que había estudiado sobre César, y lo que sabía sobre Brutus. Lo cierto, es que se decía que éste era hijo biológico de César y de su querida Servilia. Si eso era cierto, el odio de Brutus estaría justificado, pues no había sido reconocido como hijo. Pero suponía que había algo más. Y ese algo era que el tutor de Brutus fue un reconocido enemigo de César, Catón. Y, para empeorar aún más la situación, corría el rumor de que era Casio, su cuñado, quién lo había convencido de que la voluntad de César era proclamarse rey, cosa que Brutus, como republicano, no podía tolerar. Entonces, ¿era Brutus víctima de las mentiras de quienes lo rodeaban?Eso era precisamente lo que el anciano sospechaba. Por eso, intentaba hacer ver a Brutus lo imprudente de sus planes.Pero éste estaba convencido, quizás cegado, pues dando la espalda al anciano, levantó su puño en alto y gritó: -¡Gaius Iulius Caesar es su nombre! No temo a decirlo, la culpa no me pesa, pues mi mayor deber es con el pueblo de Roma, y lo mejor para éste es que el César muera.
***** 
Anabelle sabía que era un error, que no debía haberse separado de Kian, pero su curiosidad la llevó a seguir a aquellos hombres hasta la casa del César.El dictador se había negado a asistir al Senado, pues su esposa, Calpurnia, había soñado su muerte y le había suplicado que no saliera de casa, pero los conjurados habían enviado a Brutus, el hombre en el que más confiaba, para convencerlo de que les acompañase en su asamblea. Poco después, un hombre elegantemente vestido salió, seguido de los hombres que planeaban su muerte. Anabelle quedó admirada de su porte majestuosa, de su elegancia y de la sensación de grandeza que transmitía el hombre, sin lugar a dudas, era Julio César.
Caminaron por las calles de Roma, de camino al senado. Hubo un momento, mientras paseaban por el foro, en el que se cruzaron con un hombre, Espúrina, lo llamó uno de los presentes, quién miró al César con tristeza.Éste le sonrió, con burla, inconsciente de lo que el futuro le tenía preparado y le recordó unas palabras que el adivino le había dicho tiempo atrás. –Los idus han llegado. 
Anabelle escuchó como el hombre le respondía, pero sus palabras no fueron escuchadas por el César, quien ya continuaba su camino seguido por su séquito de desleales compañeros.Y cuando llegaron a las puertas del senado el caos estalló.Uno de los conjurados, Tulio Cimbro, le suplicó el perdón por los crímenes de su hermano. Aprovechando que éste lo tenía sujeto por la toga, los demás hombres se cernieron sobre el orgulloso dictador.Anabelle intentó contener las lágrimas cuando vio al César rodeado. Los conjurados se abalanzaron sobre él, sin previo aviso, asestándole puñalada tras puñalada.Observó también, como los ojos del dictador reflejaban su incredulidad. susurró al ver entre sus asesinos a su hijo Brutus.
Pero no derramó ninguna lágrima, no profirió ningún grito, pues había sido glorioso en vida, y pensaba serlo hasta el momento de su muerte. El César, sumido cada vez más por la debilidad que precede a la muerte, cogió el extremo de su toga, y se cubrió el rostro con ella, antes de caer a los pies de la estatua de Pompeyo dónde los traidores continuaron asestándole puñaladas, hasta sumar veintitrés.Cuando toda vida abandonó el cuerpo de, hasta ese momento, la figura más poderosa del mundo, los asesinos se alejaron, dejando el cuerpo allí, despreciando al hombre que tanto había dado al pueblo romano, al hombre que sería recordado para toda la historia.
*****

Andrea Gamo
2n BTX 

dimecres, 18 de gener de 2012

Parlen de nosaltres.. a la XTEC!

Χαῖρετε παιδιά!

Poc ens pensàvem quan vam iniciar el somni, o la seva ombra, el camí que encetàvem. No ens adonàvem de la molta feina, de les hores robades al son per al somni. Ni podíem imaginar que això no quedaria, com tantes bones intencions, guardat en el un calaix... I recordo els primers comentaris: “Has posat tu soleta els gadgets? del Sergi, o el “que xulo” de l’Anabel, o el “falta un comptador” de l’Anaïs, i el “quin nom més bonic” del Sergio. I els dels altres, que s’ho prenien de broma o amb escepticisme una mica mandrós. “Ara hem de fer això?” “Ui, sí, el bloc... fa més que no m’hi passo”.

Però poc  a poc, amb els esforços de tots va passar el primer trimestre, les primeres entrades, i després els de segon també van dir la seva. (Bé, tots després, menys l’Àlex que hi va ser des del principi)

Van marxar uns, van entrar uns altres, i ara fa tot just un trimestre que els alumnes de primer hi participeu, amb força reticència –costa fer-se teu un fill que no has vist néixer-. Comentaris? “Ui, si no sabem mai què posar!” “Si jo ja me’l miro però no sé que dir.” Sí, comentar és l’activitat lliure i costa, sempre costa quan anem massa atrafegats. Ja sabeu que és l’únic retret que us puc fer. Per sort no a tots!

I amb tot això, hi ha hagut moment difícils, d’esgotament i desencís, ganes d’engegar-ho tot a rodar i tornar a les activitats de sempre...Però sempre alguna ombra m’ha recordat que valia la pena, que les nostres hores estaven ben emprades, que estàvem orgullosos de la nostra creació, del nostre projecte comú, de tirar endavant L’ombra d’un somni.

També hi ha hagut moments dolços, com al setembre que quedàvem finalistes dels Premis Blocs de Catalunya 2011. I ara tenim un nou moment dolç perquè la nostra experiència ha estat publicada per la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, XTEC, dins de l’espai EduCAT 2.0, com a experiència de referència amb les TAC a secundària.


Així, un cop més cal proclamar URBI ET ORBI els nostres mèrits, els vostres mèrits i el nostre orgull per haver assolit una nova fita. I recordeu-lo (memento), l’enhorabona és per a vosaltres, que sou les ànimes i les ombres del bloc.

Que això ens doni força per continuar!

dilluns, 16 de gener de 2012

La bellíssima flor d'Afrodita


Hola, companys i companyes!

Seguint la meva tradició d’explicar-vos els mites que s’amaguen rere cada flor, avui he volgut compartir amb tots vosaltres com va aparèixer i a quina deessa se li atribueix aquesta bellíssima flor, la ROSA.

El seu nom deriva del grec “ῥόδον, ου: Rhodón” i el seu significat pot ser “efluvi olorós” o “que desprèn olor” i està consagrada a la deessa de l’amor i la bellesa, Afrodita.

Hi té diversos mites relacionats, però jo he triat el que em sembla més coherent. 
Com tots sabeu,  Afrodita va néixer de l’escuma del mar, i mentre ho feia va voler posar a prova el seu poder creant alguna cosa igual de bella que ella mateixa. Llavors va utilitzar tot el seu poder i va néixer en el seu pit una gran rosa de color blanc, ja que aquest color estava relacionat amb la puresa absoluta. A partir d’aquell moment l’utilitzaria com a guarniment.


Temps després, Dionís, encantat per la seva gran bellesa i per l’olor que desprenia la deessa gràcies a la rosa que duia al pit, es va apropar a ella i sense voler li van caure unes gotes de vi de la copa sobre la rosa d’Afrodita:  aleshores aquella rosa tan blanca es va transformar de color vermellós.

I per això el significat de la rosa es relaciona amb l’amor i la passió, per causa de l’amor que sentí Dionís per la deessa Afrodita. I també pel seu intens perfum, que juga un paper decisiu.

Per això diuen que quan algú està enamorat una rosa és el regal més adient, perquè expressa uns dels sentiments més bells, l’amor.

Espero que us hagi agradat!

Nàdia Llavador
2n BTX

diumenge, 15 de gener de 2012

Concurs Odissea

Avete discipuli et discipulae!

Mentre esperem que la Nàdia ens parli d'una nova flor, he pensat que estaria bé que us expliqués en què consisteix el concurs al qual us heu inscrit.
El concurs Odissea neix a Galícia el 2006 a partir de idea inicial de les professores Ángeles Burgos González i María F. Loira Santiago, de l'Institut “David Buján” de Cambre (Coruña), amb el suport de la secció gallega de la SEEC. Posteriorment s'hi van afegir València i Aragó. Aquest any amb el suport de l'Associació de Professors de llengües clàssiques, l'APLEC, també hi poden participar els alumnes catalans.
És un concurs en línia sobre cultura clàssica adreçat a estudiants de secundària. Els dies 6, 7, 8 i 9 de febrer caldrà accedir a la pàgina web del concurs (www.odiseaconcurso.org), i respondre les preguntes que s'hi formularan, que seran tres, una per dia, més una d'especial, el dia 9. Es publicaran a les 9 del matí i es podran respondre fins a les 9 del dia següent. Així, el termini per a respondre-les és de 24h

El resultat final d’aquesta primera fase es publicarà el dilluns 13 de febrerEn cas d’empat a punts entre equips que optin als primer premi es celebrarà un desempat, que consistirà en una nova superpregunta que es publicarà al web la tarda del dimecres 15 de febrerEls equips guanyadors a les seves respectives seccions competiran entre si en una segona fase estatal, amb una gran pregunta que serà publicada la tarda de dimecres 29 de febrer.

El tema de les preguntes serà: 

  • 1r dia: els viatges en la mitologia grega i romana.
  • 2n dia: els viatges en la vida quotidiana a Grècia i Roma.
  • 3r dia:  els viatges en la historia i institucions grecollatines.
  • 4t dia: els viatges en la literatura grecollatina.
D'altra banda, el quart dia (dijous 9 de febrer), sortiran publicades altres preguntes-pista i una superpregunta de major dificultat: la resposta de la superpregunta vindrà donada per les inicials de les respostes correctes de les preguntes-pistaseguint el seu ordre de publicació
Per cada pregunta correctament contestada s’obtindran 5 punts i l’error suposarà el descompte d’1 punt. Si s’encerta la superpregunta s’obtindran 10 punts i per cada resposta encertada de les preguntes-pista per arribar a la solució s’obtindran 2 punts més; per cada error es descomptarà 1 punt.

NORMES DEL CONCURS

  • No es poden deixar preguntes sense respondre (en blanc).
  • En les respostes no s’admetran abreviatures i haurà de respectar-se l’ortografia correcta de les paraules. 
  • Les preguntes, preguntes-pista superpregunta han de ser sempre respostes amb una sola paraula.

Espero que Sofia i Atenea guiϊn les vostres cerques!

Καλή τυχή!

dijous, 12 de gener de 2012

El canal de Corint

Hola a tots!
Avui em toca a mi fer l'entrada i com d’aquí a poc viatjarem a Grècia, he decidit fer l’entrada sobre la història d'un dels llocs que visitarem, el canal de Corint.


El canal de Corint és una via artificial que uneix el golf de Corint amb el mar Egeu a través de l'istme de Corint. Va ser ideat en el 630 aC, però no es va acabar de construir fins a l’any 1893, i és considerat una de les obres d'enginyeria més sensacionals del món, tant per la seva bellesa i la seva grandària, com també per la seva historia. Quan es va finalitzar el canal, l’any 1893, va portar un gran benefici econòmic, ja que creava una via marítima que feia que els vaixells no haguessin de fer tota una volta a la península del Peloponès per passar del mar Egeu a l'Adriàtic.











Periandre de Corint,tirà que pertanyia al grup dels set savis de l'AntigaGrècia, va ser el primer governant que va intentar fer el canal al voltant de l’any 630 aC., però va abandonar el pla als pocs anys per temor a provocar la ira del déus, ja que l'oracle de Delfos li havia dit que no fes un canal a través de l'istme. Després va esbrinar que havien estat els sacerdots dels temples corintis els que havien dit a l'oracle el que havia de dir, perquè temien que, si construien el canal, deixiren de rebre les riques donacions i regals que feien els vaixells que passaven per allà.
El segon que ho va intentar va ser Demetri I de Macedonia, que va intentar crear una línia de comunicació entre els dos llocs. Però va abandonar-lo perquè els enginyers van tenir un error en els càlculs i el van fer creure que si construïa el canal s’inundaria tota la regió. El següent va ser Juli Cèsar, quan Corint es va convertir en una regió romana, i després ho va intentar Calígula.

El 67 aC, l’emperador Neró va començar a construir el canal de Corint, però al poc temps va morir i es va abandonar el projecte perquè el successor de Neró, Galva, va considerar que era massa costós. Ara bé, totes les tasques que van realitzar els enginyers de Neró van ser aprofitades més endavant pels treballadors que van acabar el canal al segle XIX.

Finalment, l’obra es va tornar a començar l’any 1882, després  que el govern grec va publicar una llei per obrir l'istme de Corint. El 7 d'agost de 1893 es va finalitzar.
En l’obra van treballar 2.800 obrers durant 10 anys, i es va utilitzar la millor maquinaria que hi havia en aquella època. Els obrers van extraure uns 930.000 metres cúbics de pedra i terra, de manera que el canal va acabar amidant 6 km de llarg, 76m d'alçada, 25m d'amplada en la superfície del mar i 21m en el fons del mar.

Per acabar, us vull dir que espero que us agradi l’entrada i que amb això tingueu encara més ganes d’anar a Grècia i visitar el canal de Corint.

Andrea C
2n BTX

dimarts, 10 de gener de 2012

El calendari romà


Hola a tots!

Resulta que m’ha tocat a mi ser la primera alumna que escriu en el blog després de les festes, i com que acabem de canviar d’any, he pensat que la millor manera de començar el nostre viatge pel món clàssic aquest any seria parlant ni més ni menys que del calendari romà.

Com ja sabem, el llatí ens ha deixat moltes coses en herència, i a més de la llengua, també tenim aspectes de la nostra cultura que tenen moltes semblances amb la cultura romana. Un d’ells és el calendari.

D'entrada, al dir que l'origen del mot Calendari ve del substantiu llatí calendarium, que era el llibre on els prestamistes anotaven els noms i els deutes. Aquests s'havien de pagar en les Kalendae de cada mes.
  
Segons la tradició romana, l’antic sistema de divisió del temps tenia el seu origen en el primer dels reis romans, Ròmul. Aquest calendari va ser utilitzat a l’Antiga Roma fins l’any 46 dC, quan va ser instaurat el calendari julià.

Abans que es creés aquest calendari, hi havia altres sistemes de divisió del temps. 

Moltes cultures utilitzaven el calendari lunar. Els romans precedents a Ròmul formaven part d’aquest grup de cultures. Però no tots els romans tenien el mateix sistema, sinó que cada poble tenia la seva pròpia durada dels mesos, dels anys, etc. Així per exemple, mentre que els habitants d'Alba Longa tenien un calendari de 10 mesos, els de Lavínia tenien un altre de 13 mesos.

A partir del naixement del calendari creat durant el regnat de Ròmul es va establir el següent sistema de divisió del temps: 10 mesos lunars (de març a desembre) i 304 dies. 
Com podem observar, entre el desembre i l’inici de l’any següent, hi ha un buit en el que no s'hi va atribuir cap mes. No és un error de traducció, ni de falta d’informació, sinó que els mateixos romans deixaven aquest període de temps “penjat” i no li atribuïen cap mes.


Més endavant, el segon rei de Roma, Numa Pompili, va fer una sèrie de reformes al calendari que s’havia establert inicialment: va incloure dos mesos per omplir el buit que havia quedat entre desembre i març, el gener i el febrer. D’aquesta manera, el calendari va passar a tenir 355 dies a l’any, número que encara avui dia continua vigent. Tot i així, es continuava contant el temps a partir del curs estacional,  i faltaven 11 dies per completar l'any solar; així que es va optar per incloure dos mesos, el segon i sisè any de 22 dies, i el quart i vuitè de 23.

Una altra curiositat en aquest calendari és què, igual que nosaltres tenim associat l’any 0 al naixement de Crist, ells partien d’un altre punt per indicar l’inici dels temps: La fundació de la ciutat (753 aC). D'aquesta manera, després de posar el numeral corresponent, escrivien “ab urbe condita” és a dir, “des de la fundació de la ciutat”. Seria com el nostre “després de Crist”. 
Anys més tard van començar a utilitzar un altre punt de partida, que seria el 509 aC, que va ser la data d’expulsió dels reis. D’aquesta manera, i seguint la tècnica anterior, posaven el numeral, seguit de “Post reges exactos”, és a dir, “després de l’expulsió dels reis”.

I no penseu que els mesos s’anomenen així per casualitat, o que algú va inventar-se els noms sense cap mena de criteri, sinó que tots tenen el seu perquè:

Martius: (Març) dedicat al déu Mart, pare dels fundadors de Roma.
Aprilis: (Abril) dedicat a Venus (Apru en etrusc), o bé d'aprire (obrir, perquè arribava la primavera).
Maius: (Maig) dedicat a Maia, mare de Mercuri.
Iunius: (Juny) dedicat a Juno, esposa de Zeus.
Quintilis: (Juliol) Anomenat d’aquesta manera per ser el cinquè mes de l’any. Desprès de la mort de Juli Cèsar, va passar a anomenar-se “Iulius”.
Sextilis: (Agost) és el sisè mes, i d’aquí li ve aquest nom. Després va ser dedicat a Octavi August, i va rebre el nom “Augustus”.
September: (Setembre) mes setè.
October: (Octubre) mes vuitè.
November: (Novembre) mes novè.
December: (desembre) mes desè.

Desprès de la intervenció del rei Numa Pompili van aparèixer aquests dos mesos:
Ianuarius: (Gener) en honor al déu Ianus, el déu de les portes i dels principis.
Februarius: (Febrer) dedicat a Februus (Plutó), que era el déu encarregat de les cerimònies que es feien en aquest mes per purificar l’ànima i començar el nou any completament nets de pecat.

I fins aquí arriba la meva entrada. 
Espero que us hagi agradat i que en algun moment de la vostra vida pugueu treure profit d’aquests coneixements.

Ara ha començat un nou any i... heu fet la cerimònia corresponent al déu Ianus per començar amb bon peu? I la fareu al déu Februus per purificar la vostra ànima? Si no ho heu fet ja, tranquils que teniu tot l’any per fer-ho. 
Ara toca treball de recerca, que només ens queden dues setmanes per acabar-lo! Així que posem-nos les piles, que això s’acaba ja!

Espero que hàgiu gaudit de les vacances, i que ara tingueu tota l’energia que us cal per afrontar un nou trimestre. 
Bona sort a tothom!

Nerea Anri
2 BTX B

dissabte, 7 de gener de 2012

Un any més...

Avete omnes!

Ja ha arribat el nou any, ja hem entrat en el 2012, i s'acosta el dia de l'aniversari del nostre bloc. Els que el seguiu des del principi sabeu que ens el van portar els reis, un 7 de gener de 2010, per tant dins de tres dies complirà el segon any de vida. 
Pel seu primer aniversari (que, per cert, és una paraula que prové a d'annus i -vertor, a veure qui ens l'explica!), ja us vaig fer un vídeo i enguany per no repetir només farem balanç:
  • 68 autors, 
  • 75 seguidors, 
  • 41370 visites,  
  • 320 entrades, 
  • 1940 comentaris
  • 36 vídeos
  • 36 presentacions
  • Hem estat finalistes dels Premis Blocs Catalunya
  • I ben aviat rebrem altres reconeixements...


Kωνσταντίνος Καβάφης

Όσο μπορείς
Κι αν δεν μπορείς να κάμεις 
την ζωή σου όπως την θέλεις,
τούτο προσπάθησε τουλάχιστον
όσο μπορείς: μην την εξευτελίζεις
μες στην πολλή συνάφεια του κόσμου,
μες στες πολλές κινήσεις κι ομιλίες.
Μην την εξευτελίζεις πηαίνοντάς την,
γυρίζοντας συχνά κ' εκθέτοντάς την
στων σχέσεων και των συναναστροφών
την καθημερινήν ανοησία,
ως που να γίνει σα μια ξένη φορτική.
[1913]
Konstantinos Kavafis

En tant que puguis
I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.
(Versió de Carles Riba)


Per tot això, us dono les gràcies a tots per la vostra participació i us animo a seguir treballant amb il·lusió i dedicació. 
Tirem endavant aquest somni que ja és molt més que una ombra!!!


PER MOLTS ANYS MÉS!
ἡ κυβρνήτης