Hodie est

dimecres, 31 d’agost del 2011

Espàrtac


La meva entrada serà sobre Espàrtac.

Va néixer a Tràcia (Bulgària) 113 aC i va ser empressonat pels romans. Un cop empressonat va ser obligat a ser gladiador a l'escola la ciutat de Càpua. L 'any 73 cansat de tant lluitar a'arena s'escapà amb uns 74 homes entre els qals es destaca l'esmentat Espàrtac i Crixus; aquests dos eren els dos millors gladiadors i per tant eren els líders de la rebel·lió. Als rebels se'ls van unir molts homes lliures i guanyaren moltes batalles als romans gràcies a Crixus i Espàrtac.
Desgraciadament sorgiren diferències entre aquests dos homes i se separaren. Crixus morí en una batalla frontal contra els romans i Espàrtac, traït per uns bandits a l'hora de fugir per mar amb els seus homes, va haver de lluitar contra dos generals romans Cras i Pompeu. Finalment, es posà fi a la rebel·lió i Espàrtac morí l'any 71 aC però mai trobaren el seu cos.

L'any 1960 es va rodar la primera pel.lícula sobre aquest fascinant personatge, dirigida per Stanley Kubrick. Al 2004 es va rodar una altra i, finalment, el 2010 han fet una sèrie anomenada Espartacus blood and sands.


diumenge, 28 d’agost del 2011

Hybris


-Está bien –dijo Selena, cediendo finalmente-. A ver, Julian, ¿qué horrible pecado cometiste para acabar metido en un libro?

-Hybris.
-Vaya, vaya... –comentó Selena con tono fúnebre-. Ese es uno de los malos. Grace, puede que él tenga razón. En aquella época solían hacer cosas como despedazar a la gente tan solo por eso. Deberías haber prestado atención durante las clases de cultura clásica. Los dioses griegos son realmente despiadados en lo referente a los castigos.


(Cazadores Oscuros I, Sherrilyn Kenyon)
Us preguntareu per quin motiu he escrit aquest fragment d’un llibre, i jo us contestaré amablement.
La veritat és que fa uns dies, a classe, en un dels textos que ens agraden tant, va sortir la paraula Hybris. Ho recordeu? A mi, em va sorprendre, i vaig recordar que ja l’havia sentida abans. En efecte, havia llegit un llibre en el qual castigaven un gran general per causa de la hybris. El que li van fer, tancar-lo en un llibre per la resta de l’eternitat, em va semblar exagerat. Llavors, vaig sentir curiositat per saber més sobre aquest “delicte”.

La hybris era un pecat que pocs grecs arribaven a cometre, ja que la majoria de cops comportava un càstig molt cruel. La hybris és la supèrbia, és a dir, quan un mortal s’atrevia a comparar-se o a dir que era millor que un determinat déu en algun aspecte. Quan el déu sentia el que havia fet, s’encarregava que el mortal rebés un càstig que mai oblidiria, ni ell ni la resta dels mortals.
Doncs bé, investigant una mica més, he trobat uns quants casos d’aquest “pecat” dins la mitologia grega.

Un cas del que segur heu sentit parlar, i no poques vegades, és el d’Aracne, la noia que va atrevir-se a dir que filava millor que Atenea i a la qual la deessa va convertir en aranya com a càstig.
Un altre cas molt curiós és el de Belerofont, un heroi que va matar la Quimera i també va domesticar Pegàs, el cavall alat. L'heroi, un dia, va decidir arribar fins l’Olimp amb Pegàs, Però Zeus, al veure’l, va fer que un mosquit piqués Pegàs i aquest es va descontrolar, fent que Belerofont caigués del seu llom. Quan Belerofont va caure a terra va quedar lisiat i després d'això va anar recorrent el món recordant les seves velles glòries, mentre que Pegàs va pujar al cel convertint-se en una constel·lació.

Però un dels exemples que més m’agrada, potser perquè s’ho té ben merescut, és el de Sísif. Quan Sísif va trobar-se amb Asop, pare d’Egina, va dir-li on havia portat Zeus la seva filla a canvi d’una font. Zeus, enfadat, va manar Tànatos que portés Sísif a l'Hades, Però Sísif va aconseguir enganyar i fer presoner el déu de la mort. Llavors, com Tànatos estava empresonat, no moria cap persona al món.
Hades, veient que no entraven ànimes a l’infern, va demanar ajuda a Zeus. Aquest va enviar a Ares, per obligar Sísif a alliberar Tànatos. Però abans que el portessin a l’infern, Sísif va demanar a la seva esposa que no l’enterrés. Temps després, Plutó, cansat de les queixes de Sísif per no haver estat enterrat, va deixar que tornés a la superfície per castigar la seva esposa.

Però Sísif va fugir de l’Hades per tal de no tornar mai més. Malauradament, era mortal, i, com és lògic, va arribar el moment en què va morir de vellesa. Plutó, furiós per l’atreviment de Sísif d'haver-lo enganyat de nou, va decidir imposar-li un càstig que no li deixés temps per intentar tornar a fugir; el va condemnar a portar una enorme pedra al cim d’una muntanya, Però cada cop que estava a punt d’arribar-hi, la pedra queia muntanya avall i, de nou, Sísif havia de tornar a començar.

Per últim, us explicaré un dels que considero els càstigs més cruels: va ser el d'Eresictó. Aquest era un rei que menyspreava els déus i no els oferia sacrificis. Un dia, buscant fusta per construir un sostre per a la seva sala de banquets, va intentar talar un arbre que era sagrat. La deessa Demèter, fent-se passar per una de les seves sacerdotesses, va intentar parlar amb Eresictó perquè no ho fes, però aquest, va amenaçar a la deessa amb matar-la si no s’apartava. La deessa, furiosa, va fer que Limos, la gana, es fiqués dins dels budells del rei, de tal manera que Eresictó mai satisfés les seves ganes de menjar i conforme més mengés, més gana tingués. Malauradament, Eresictó va anar tornant-se lentament boig, i un dia, desesperat, va acabar devorant-se a si mateix.

Doncs bé amics, espero que hagueu aprés dels protagonistes dels mites anteriors. I quina és la lliçó? us preguntareu: no provocar a qui pot fer de la teva vida un autèntic infern.

Sigueu bons (encara que tampoc cal que ho sigueu gaire) si no voleu fer-li companyia al nostre amic Sísif.
Gal·la ;)

dimecres, 24 d’agost del 2011

Highway to Hades!

Hola a tots i a totes!
Sóc la Σαπφώ, i avui em toca una altra vegada, quin honor!
Doncs bé, avui us explicaré una història.

"Jo un cop vaig morir, no recordo quan ni on, pero recordo amb perfecció que em varen obrir la boca i em posaren un estrany metall rodó i aixafat sota la llengua. Acte seguit van començar a sepultar-me amb sorra humida, ja que aquell dia plovia.
Als pocs instants va aparèixer un individu ben extrany que volava, i que anava vestit amb unes sandàlies alades. Em va dir que es deia Hermes, i que era un déu missatger, i que la seva missió era acompanyar-me fins a la llacuna Estígia.
Així doncs, vaig deixar el meu cos sota la sorra i la meva ànima va ser acompanyada pel déu missatger.

A l'arribar a la llacuna Estígia, vaig veure un barquer amb un pèl de mala baba que no volia deixar pujar a una ànima. Jo, estranyada, vaig tèmer que no em deixés pasar, ja que havia sentit rumors que si no li donaves el que et demanava no et deixava pujar.
Vaig dirigir-me al barquer, i em va dir que si li donava monedes em portaria fins a l'altra banda. En aquell moment vaig recordar el tros de metall i l'hi vaig donar. 
De seguida em va deixar pujar.

Al cap d'una estona vam arribar a la porta: allà hi havia un enorme gos de tres caps. Vaig tenir una mica de por, però de sobte vaig sentir tres veus que em cridaven i vaig passar dins. En entrar hi havia una saleta amb tres trons, en cadascun dels quals s'asseien tres homes. Em van dir que es deien Minos, Eac i Radamant, i que ells eren els jutges de l'infern. Ells em van explicar cada part d'aquell lloc anomenat Hades.
Em van explicar que als Camps Elisis només hi anaven les ànimes dels homes que havien sigut bons en vida, a l'Asfòdel hi anaven les ànimes dels qui no havien sigut ni bons ni dolents, i per últim, al Tàrtar, el lloc més profund i més tenebrós d'aquell món subterràni, era un on anaven les ànimes dels dolents.

I jo ara sóc feliç als camps Elisis."

Espero que us hagi agradat.
Σαπφώ de Mollet

diumenge, 21 d’agost del 2011

El món dels somnis de l'antiga Grècia


“La possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida sigui interessant”. (Paulo Coelho)

Mai heu pensat què seríem sense els somnis? Ja sigui somiant desperts o adormits... Què seríem sense poder imaginar-nos com ens agradaria ser, o que arribàvem a les metes que volem, o que teníem allò que desitgem, o imaginar-nos en situacions que voldríem que passessin, en llocs increïbles...?

Estic segura que tots heu somiat algun cop! I no és bonic? Doncs bé, com jo penso que sí, he decidit parlar-vos d'aquest tema, perquè, com ja sabeu, els grecs també somiaven! I qui feia això possible? Jo us ho explicaré!
El nostre protagonista d'avui es diu Morfeu, un dels mil Oneiroi, els fills d'Hipnos (personificació de la son i germà de Tànatos (la mort)) i de Nyx (la nit). Morfeu és considerat el déu dels somnis.

Tot i que el seu pare, Hipnos, podia dominar tant déus com mortals, perquè era el déu de la son, no tenia poder sobre aquells que feia adormir, ja que les històries que passaven per la ment dels dorments eren governades pel fill Morfeu.
El nom d'aquest déu, Μορφεύς, en grec significa forma, i per això tenia de missió poblar els somnis d’aquells que dormien amb formes humanes.
Morfeu tenia unes ales amb les quals recorria silenciosament el món i anava fabricant fantasies per als humans. Els seus germans Fobètor i Fantaso a vegades apareixien en els somnis, i l’ajudaven. El primer s'encarregava de produir formes d'animals, i el segon d'elements inanimats de la natura. Tots tres junts únicament s'apareixien als reis.

Diuen que Morfeu va ser fulminat per Zeus per revelar secrets als humans a través dels somnis.

I bé, ara que tenim una idea sobre qui era Morfeu i el seu pare Hipnos, anem a veure les paraules o frases relacionades que utilitzem avui dia:

De Morfeu
Morfina: droga opiàcia que fa adormir.
Segur que molt de vosaltres coneixeu al grup de música “El sueño de Morfeo”. Doncs bé, què creieu que vol dir aquest nom?

D'altra banda relacionades amb μορφή (forma) tenim:
Morfologia: Part de la biologia que estudia la forma i l’estructura dels sers vius.
Morfo-sintaxi: Part de la gramàtica que estudia les formes dels mots.
Morfogènesi: Part de la geomorfologia que estudia l’origen i l’evolució de les diferents formes de relleu.


D'Hipnos
Hipnotitzar: Provocar en algú el son hipnòtic.
Hipnòtic: Medicament per provocar la son
Hipnosi: Estat semblant al somnambulisme produït artificialment per una estimulació repetida dels reflexos, per suggestió, etc.


I fins aquí per avui. Bona nit i bons somnis!
Óνειρα γλυκά!

dilluns, 15 d’agost del 2011

Περσεύς


Hola, ara em toca a mi.
L’altre dia estava mirant Percy Jackson i em vaig dir, per què no fer l’entrada sobre Perseu? I aquesta és la meva resposta…

Perseu és un semidéu, fill de Zeus i Dànae. Aquesta és la seva història.
Dànae, la mare de Perseu, va ser tancada pel seu pare Acrisi, rei d’Argos, en una torre per impedir que tingués tracte amb cap home, ja que un oracle havia anunciat que Acrisi moriria a mans del seu nét. Però Zeus es va convertir en pluja d’or i va aconseguir entrar en l’estància de Dànae i deixar-la embarassada. Dànae va engendrar Perseu i quan es va assabentar Acrisi els va ficar en un cofre i els va llençar al mar, on els va trobar Dictis, germà del rei de Sèrifos, Polidectes. Dictis va ser com un pare per a Perseu.
Però Polidectes es va enamorar de la bellesa de Dànae i va pensar que Perseu seria un destorb, fet pel qual va elaborar una estratagema per poder lliurar-se de Perseu: li va fer creure a tothom que pretenia conquistar Hipodàmia i va demanar a cada habitant de l’illa que entregués com a present per a Hipodàmia un cavall, i com Perseu no tenia cap cavall, va decidir oferir-li el cap de la Medusa.

Aleshores Zeus va decidir ajudar el seu fill i va demanar a Atenea i a Hermes hi col·laboressin: Atenea li va donar un escut molt brillant i li va aconsellar unes estratègies per poder matar Medusa i Hermes li va donar una falç d’or.
Per tal de trobar l'amagatall de Medusa, Perseu va anar a buscar les filles de Forcis, les Graies, tres ancianes que només tenien un únic ull i una única dent que compartien per torns. Perseu els va arrabassar l'ull i la dent, obligant-les a confessar on estava situada la residència de Medusa a canvi de retornar-los la dent i l’ull.
Així va aconseguir introduir-se en la residència de les Gorgones. Usant l'escut com a mirall va aconseguir tallar el cap de Medusa sense haver de mirar-la. De la sang de Medusa va néixer el cavall alat Pegàs i també el gegant Crisaor.

De tornada a casa, Perseu va trobar Andròmeda encadenada a una roca, lloc on havia estat deixada pels seus pares Cefeu i Cassiopea, per ser devorada pel monstre marí Ceto per ordre d'un oracle. Perseu es va enamorar d’Andromeda i va decidir alliberar-la, per la qual cosa després de demanar la seva mà a Cefeu i Cassiopea, va matar el monstre amb la seva espasa o, segons altres versions, petrificant una part del monstre a mostrar el cap de Medusa. Durant el banquet de noces amb Andròmeda, va arribar Fineu, oncle patern d'aquesta i alhora el seu promès. Va començar una batalla entre els que recolzaven l'enllaç i els partidaris de Fineu. Al veure que el seu bàndol anava perdent, Perseu no va tenir més remei que convertir en pedra a Fineu i als que l'acompanyaven amb el cap de Medusa. Perseu i Andròmeda van aconseguir finalment casar-se i arribar a tenir set fills: Perses, Alceu, Hele, Méstor, Esténelo i Electrión, i una filla anomenada Gorgófone. Acrisi s'assabenta que el seu nét viatja per trobar-se amb ell i posa terra pel mig. Quan Perseu arriba, no el troba. Està en un regne veí, Larisa, presenciant uns jocs. Perseu el segueix. Un cop allà, els organitzadors li proposen participar en els jocs. Perseu accedeix a participar en llançament de disc. Quan el llença, ho fa amb tan mala fortuna que colpeja Acrisi al centre del pit i el mata, complint així la profecia. A causa d'aquesta mort accidental, Perseu no va voler seguir governant el seu legítim regne, Argos. En conseqüència, va intercanviar els regnes amb el seu veí i oncle, i es va construir una ciutat poderosa, Micenas, on va viure molt de temps amb la família.

Espero que us hagi agradat!
Avete!

dijous, 11 d’agost del 2011

Les Danaides

Hola a tots!
Avui em toca fer l’entrada a mi. Us parlaré les danaides, que són les 50 filles de Dànao, nét de el déu Posidó i la nimfa Libia.

Dànao, va tenir una disputa amb el seu germà Egipte, que tenia 50 fills. Aconsellat per Atenea, Dànao es va tenir que refugiar a Argos amb les seves filles, utilitzant un vaixell amb cinquanta rems.

Quan Dànao es va convertir en rei d'Argos, va patir una gran sequera. Dànao va enviar a les seves filles a buscar aigua, i una d'elles, Amimone, va ser a punt de ser violada per un sàtir. Posidó, que va escoltar els seus crits d'auxili, va llançar el seu trident contra el sàtir. Però aquest va esquivar l'arma, i el trident es va clavar en una roca propera, de la qual va començar a sortir tres torrents d'aigua, que va salvar Argos de la sequera. Al cap d’un temps, Dànao va començar a despertar temor en el seu germà Egipte.
Egipte va enviar als seus 50 fills, perquè es cassessin amb les 50 les filles de Dànao, com a reconciliació entre els germans. Tot i això, Dànao va encarregar a les seves filles, que portessin una daga la nit de noces i assassinessin als seus marits.

Hipermnestra, la major d’elles, no va matar al seu marit, Linceu, com gratitud per haver-la respectat durant la nit. Per això, li van fer un judici, i va ser alliberada per Afrodita, que va estar commoguda pels dos enamorats.

Més tard, Dànao, va celebrar uns jocs en els quals, com a premi, va oferir la mà de cadascuna de les 49 filles. També, alliberava als futurs marits de fer-li regals per convertir-se en el seu sogre.
Els marits de les danaides, van passar a cridar-se dánaos, i la seva descendència va constituir el poble dels Dànaus, que habitarien en Argos. Finalment, després de morir les danaides, en el Tàrtar les van jutjar i van ser declarades culpables de l'assassinat dels seus marits. Les van condemnar a omplir amb aigua un barril que no tenia fons. L'única que es salva és Hipermnestra.

Espero que us hagi agradat aquest mite.

Que vagi bé la setmana blanca! (:

diumenge, 7 d’agost del 2011

Mort jo? -va dir el llatí- Mai de la vida.

Salvete omnes! (Ho sento Laura, t'ho he copiat)

Havia de ser jo el qui estrenés la nova generació del blog i per poc que no sóc l'últim; ho sé, sóc un desastre...
Peccata Minuta! Al tema!


La meva entrada us farà veure que el llatí està molt menys "mort" del que es creu, i que, a poc que ens fixem, el podem trobar infiltrat als llocs més inesperats!
Jo us posaré dos exemples del llatí en dos camps on sóc un especialista: El manga i els videojocs.


La història del meu descobriment del llatí comença ara fa quasi 3 anys, quan em van recomanar un anime (serie manga) anomenat "Elfen Lied".



Gran va ser la meva sorpresa quan, a l'escoltar la cançó d'obertura, no podia entendre ni una paraula. Poc més tard, quan vaig cercar la lletra de la cançó, em vaig topar amb això:





Lletra:
LILIUM - ELFEN LIED.
Os iusti meditabitur sapientiam
Et lingua eius loquetur iudicium


Beatus vir qui suffert tentationem
Quoniam cum probatus fuerit accipiet coronam vitae


Kyrie, Ignis Divine, Eleison
O quam sancta, quam serena, quam benigna
Quam amoena O castitatis lilium




TRADUCCIÓ:
La boca del just meditarà saviesa
i la seva llengua dirà el seu judici.


Beneït sigui l'home que resisteixi la temptació,
ja que quan hagi passat la prova li serà atorgada la corona de la vida.


Senyor, foc diví, tingues pietat.
Oh, com de santa, com de serena, com de benevolent,
com de bonica, oh, lliri de la puresa.

Temps després, i amb la idea que el llatí estava present en la nostra vida (com ja sabreu per altres entrades com per exemple la de la samarreta de "Carpe sum Duff"), vaig comprar-me un joc que portava bastant de temps volent provar.
El joc es diu "Super Smash Bros. BRAWL", i va sortir a mitjans del 2008.

 

Però un bon dia vaig escoltar la cançó d'entrada i vaig preguntar-me: i si fos llatí? I així va resultar ser, mireu sinó la lletra.





Lletra:
AUDI FAMAM - SSBB BRAWL.
Audi famam illius.
Solus in hostes ruit
et patriam servavit.


Audi famam illius.
Cucurrit quaeque
tetigit destruens.


Audi famam illius.
Audi famam illius.
Spes omnibus, mihi quoque.
Terror omnibus, mihi quoque.


Ille iuxta me.
Ille iuxta me.
Socii sunt mihi.


Qui olim viri fortes
rivalesque erant.
Saeve certando pugnandoque
splendor crescit.


TRADUCCIÓ:
He sentit llegendes d'aquesta persona.
Com en el territori enemic tot sol va entrar.
Com va salvar a la seva pàtria.


He sentit llegendes d'aquesta persona.
Com va viatjar per la seva terra, reduint tot el que tocava a pols.
He sentit llegendes d'aquesta persona.


He sentit llegendes d'aquesta persona.
Reverenciat per molts, jo inclòs.
Temut per molts, jo inclòs.


Ara ell està al meu costat.
Ara ell està al meu costat.

Ara els meus amics estan amb mi.


Alguns d'ells alguna vegada van ser herois,
i altres els meus enemics mortals.
I quan estem cara a cara al camp de batalla,
posats en combat, brillem encara més fort.



Aquesta em va costar una mica més, ja que la lletra no es veu tan marcadament clàssica com la de "Lilium", que s’assembla molt a un cant gregorià, sinó que té un ritme molt més potent i accelerat.


I fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi sorprès tant com em va sorprendre a mi.

I recordeu: el llatí no és mort, sinó que vaga entre nosaltres, xiuxiuejant-nos de tant en tant les paraules més boniques.

Delenda est Carthago.

dijous, 4 d’agost del 2011

Una meravella dins de Barcelona

Avete!
Aquest any, si les coses surten com està previst, els de primer farem una excursió al parc del laberint d'Horta, i jo he pensat que estaria bé que sapiguéssim una mica sobre el que trobarem allà abans d'anar-hi. Així que en aquesta entrada parlaré d'alguns dels símbols de la mitologia grega, que podem trobar en el laberint d'Horta.
L'anomenat parc té més de 200 anys, així que com us podeu imaginar, no només conté elements grecs, sinó també de totes les époques posteriors. El parc es dibideix en dos parts: Un jardí neoclàsic i un jardí romàntic. Per totes parts es troben peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega i altres amb motius rústics, així com un gran nombre de fonts, surtidors i basses d'aigua.

El jardí neoclàsic s'estén per tres terrasses esglaonades:
  • A la terrassa inferior es troba el laberint vegetal, que dóna nom al parc, format per 750 metres de xipresos tallats. A l'entrada hi ha un relleu en màrmol d'Ariadna i Teseu. I al centre del laberint, una estàtua d'Eros.
  • A la terrassa intermèdia, que s'alça sobre el laberint, destaquen dos temples d'estil italià amb estatues de Dànae i Àrtemis, i columnes toscanes. Al costat dels grans esglaons que pugen al tercer nivell es troba una estàtua de Dionís, déu del vi i l'exuberància.

  • A la tercera terrassa s'aixeca el pabelló dedicat a les nou muses, coronat per una escultura que representa l'art i la naturalesa. Sota es pot llegir la inscripció en llatí Artis Naturaque Parit Concordia Pulchrum (l'armonía de l'art i la naturalesa engendra bellesa) i al costat Ars Concors Foetum Naturae Matris Alumbrat (L'art armoniós dóna llum al fruit de la mare natura). Al darrere del pabelló es troba un gran estanc guarnit amb una font amb la ninfa Egèria.
I aquesta és la part que a nosaltres, els que estudiem grec i mitologia grega, ens interessa especialment.
Jo vaig estar en aquest laberint i la veritat és que és un lloc meravellós. El que aquí es pugui descriure no és res comparat amb el fet de tenir-lo al davant, i, de veritat, crec que la sortida que farem a aquest lloc, serà de gran profit.

Espero que us hagi agradat!

Nerea.

dilluns, 1 d’agost del 2011

La heavy guerra de Troia

Avete omnes!

Sóc Hipàtia i, encara que no sóc historiadora, avui vinc a comentar-vos dues cançons que parlen sobre un fet històric i mitològic que estic segura que ja coneixeu: la guerra de Troia.

Com no podia ser d'una altra manera, es tracta de dues cançons heavies que recullen un mite grecorromà. Totes dues se centren en el moment de la destrucció de Troia per part d'herois com Odisseu o Aquil·les: molt després que Príam i Hècuba, reis de Troia, abandonessin el seu fill Paris per por d'una profecia que anunciava la destrucció de la ciutat si el nadó romania allà.

També va ser molt després que Hèlena, filla de Júpiter, fos casada per sorteig amb Menelau i que tots els grecs acordessin ajudar l'afortunat espòs en cas de guerra.

Fins i tot després que la poma de la Discòrdia enfrontés Juno, Minerva i Venus (Hera, Atenea i Afrodita), fent que Paris descobrís els seus veritables orígens i raptés Hèlena, condemnant així la ciutat.

En la primera cançó, "Caballo de Troya" de Tierra Santa, un narrador omniscient ens explica com els troians van ser enganyats gràcies a l'astúcia dels grecs esmentant, fins i tot, la intervenció del grec que es fa passar per desertor i que serà l'encarregat d'obrir les portes de les ciutats quan els confiats troians dormin, que no és altre que Sinó, el cosí D'Ulisses.

Comença explicant-nos el setge en el qual es troba la ciutat i la trampa tramada pels herois, que es valen de l'ajut d'Atenea, la divinitat de la qual parla la cançó.
Cal destacar una frase: "y que diez años pasó sitiada por la ambición de poseer la ciudad".

Aquí es nota que Tierra Santa veu el rapte d'Hèlena com un pretext per poder fer la guerra contra una ciutat i poder treure un profit econòmic important, accedir a nous mercats i rutes i acabar amb la competència d'Àsia Menor.

A la segona cançó, "El guardián de Troia" de Warcry, un troià ens explica co les passions que una dona (com no!) provoca, i l'anhel de venjança del seu marit han portat la desgràcia a la seva ciutat. D'aquí podríem extreure la màxima "Aurea mediocritas", i és que l'ataraxia està renyada amb les passions, que segons el món clàssic no porten res de bo.

L'home declara que no l'importen les causes, sinó allò que li toca: la seva família, el seu poble, i mor per aquestes coses.

D'aquí podríem extreure dues lectures possibles:
1) Podria ser el mateix Héctor qui parla. De fet, qui va muntar el vídeo que més endevant veurem va apostar per aquesta opció i utilitzà escenes de la pel·lícula Troya de Wolfgang Petersen.
2) Podria tractar-se d'un pobre home que ha hagut de deixar de banda les seves tasques habituals per participar en una guerra que a ell no l'interessa, però que li ve donada pels déus, com Ulisses mateix.

Aquesta manera d'entendre que l'home està totalment sotmès als desitjos de les divinitats no us recorden res?
Exacte! És ben bé la situació que li toca viure a Eneas.
També la idea de l'home sol contra la resta ens fa pensar en les obres de Sòfocles (com a Èdip rei).
Com podeu veure, tot està relacionat, cosa que representa a la perfecció la visió global de la vida que adquireix qui es decanta per les lletres pures. És per això que em van cridar l'atenció les lletres d'aquestes cançons.
Ara us deixo amb les cançons promeses perquè vosaltres mateixos pugueu valorar-les.



Espero que detecteu coses que a mi se m'hagin escapat i tingueu la bondat de compartir-les amb tots nosaltres.

Valete!