Hodie est

dimecres, 22 de juny del 2011

Comiat: a reveure!

Γεια σας παιδιά!
Avete discipuli et discipulae!
Bé, després de tot ha arribat l'hora. I un any més a mi em toca dir adéu. Ja ho sabeu, ara s'obren les comportes i els peixets surten a l'immens pont vinós. Ara inicien el camí -el nou camí-.

Només us diré un parell de cosetes, i, com la Noemí en la seva darrera entrada, jo també utilitzaré paraules ja conegudes per acomiadar-me; no per falta d’idees, sinó perquè crec que aquests dos/tres anys d’acompanyament ens han ensenyat molt més que declinacions i anàlisi sintàctica. I potser començarem a albirar alguna resposta al debatut tema “Serveixen per alguna cosa les clàssiques?”: hi ha aprenentatges que tenen una utilitat directa i visible i gràcies a aquesta es converteixen en indiscutibles, però n’hi ha d’altres que són molt més subtils i inapreciables “L’essentiel est invisible pour les yeux” deia Antoine de Saint-Exupéry a Le Petit Prince.

Així doncs, si fem un petit esforç i busquem en la nostra ψυχ podrem apreciar que la tenim impregnada de la idea grega de viure (i això no és únicament mèrit de les classes de grec: la nostra societat ens ho dóna).
Busquem la perfecció, volem ser savis, estimem els amics, aprofitem el temps, ens afanyem a poc a poc,  (uns més que altres).

Us sonen totes aquestes frases? A primer, aprofitant que havíem d’estudiar l’imperatiu grec, vam escriure algunes màximes, llavors per aprendre la morfologia de l'imperatiu, ara us les recordo perquè espero que us acompanyin sempre.
Perquè són molt més que mers exercicis de morfologia, perquè a més són consell que us poden fer costat i recordar la nostra essència: allò que heu aconseguit i allò que heu de mantenir.

Sí, a més de bons alumnes, sou bones persones i això encara és més important. Per tant, encara que la llengua grega –amb els seus aoristos, participis i declinacions- l’oblideu, mantingueu sempre el record d’allò que ens ha ensenyat, amb la pràctica diària de principis tan bàsics i bonics com els que ens mostrava l’imperatiu.

Per això us faré rememorar o millor re-cordar i passar pel sentiment les nostres màximes de primer. No sé si us vau aprendre l’imperatiu però de segur que allò que expressaven no us va deixar indiferents.

Per això, ara que sou lliures, recordeu μδεν γαν. En les vostres carreres τχνν χρ, πανει ρτην i σοφαν ζλου. Sigueu curosos, no feu les coses de manera superficial. I poc a poc, σπεδε βραδως, avançareu en el γνθι σεαυτν,  recordeu que el tempus fugit, per tant χρνου φεδου κα τ σπουδαα μελτα. Sigueu realistes i  μ πιθμει τ δνατα, sempre εγενεαν σκει, γαθος τμα i sobretot cuideu les persones que us estimen i estimeu φλοις βοθει, perquè νομζε πλουτεν, ν φλους χς i finalment CARPE DIEM, però μεμνσο νος ν, ς γρων σ.


En conclusió, com que no pot ser d'una altra manera, jo us acomiado i us dic fins a sempre; jo us tindré sempre en el meu cor i en el meu/vostre bloc, i espero que mantingueu l’essència grega i el record viu durant molt de temps.
Ho sabeu, ha esta un plaer compartir amb vosaltres aquests anys i aquest projecte.

Que l’essència grega us acompanyi sempre com una ombra, L’ombra d’un somni.

dimarts, 14 de juny del 2011

dilluns, 6 de juny del 2011

La caixa de Pandora

Hola a tots!
Us faré memòria d'un mite que ens agrada molt.

Segons la mitologia grega, Pandora fou la primera dona. Va ser creada per Hefest per ordre de Zeus amb fang i aigua, imitant el que va fer Prometeu amb els homes.
La seva forma era similar a la de les deesses de l'Olimp.

Quan la nova dona va arribar a la terra, on aleshores vagaven déus i homes, tots van quedar impressionats, però ella va anar directa a Epimeteu, el germà de Prometeu, i li va donar una caixa, o gerra, de part de Zeus.
Epimeteu, que sabia que no s'havien d'aceptar regals dels déus, va amagar la caixa, però Pandora era molt tafanera i, un dia, mentre Epimeteu dormia, li va prendre la clau i va obrir la caixa. De dintre van sortir tots els mals que corren avui per la terra.

Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la caixa, però l'únic que va aconseguir que hi restés va ser l'esperança.
Per això es diu que l'esperança és l'últim que perd l'home.

I ara perquè veieu com el tema encara és viu i inspira cançons us deixo aquest rap de Nach:


diumenge, 5 de juny del 2011

Els orígens d'Hèracles

Avete!
Com que ja gairebé hem acabat la sèrie d'aportacions de primer, aprofito per fer un apunt mitològic, i recordar-vos el cicle mític d'Hèracles.
Ho farem penjant els treballs que han realitzat els alumnes de llatí de 4t d'ESO.
Esperem que us agradin.
Primer capítol: Els orígens d'Hèracles
 
View more presentations from Rapsodos

dimecres, 1 de juny del 2011

Jacint: jove o flor?

Hola a tots!
Faig la meva entrada sobre un mite que té a veure amb una flor, una flor molt especial per a l’Antiga Grècia. Si us llegiu el mite, sabreu perquè.

En la mitologia grega, Jacint, (Hyacinthus, άκινθος) era fill d'Amicles, rei d'Esparta i de Diomeda, i un jove molt bell que fou estimat per Cèfir i pel déu Apol·lo.

Un dia, mentre practicava el déu l'esport del llançament de disc, li provocà accidentalment una ferida mortal. De la sang que va brollar de la ferida de Jacint, Apol·lo va fer sorgir una flor que va rebre el mateix nom. En les seves  fulles, a més, apareixia la lletra Y, inicial de άκινθος. 
Era especialment adorat a la ciutat d'Amicles, el seu pare, com un heroi, i es celebrava un festival (la Jacíntia) en el seu record.Hi ha una altra versió del mite que diu que el responsable de la mort de Jacint va ser el déu del vent Céfir, perquè estava engelosit amb Apol·lo a causa de la bellesa del noi.
Gelós que Jacint hagués preferit l'amor d'Apol·lo, Céfir va desviar el disc amb la intenció de ferir i matar Jacint.Tanmateix, mentre Jacint agonitzava, Apol·lo no va permetre que Hades, el déu dels morts, reclamés el noi i de la sang vessada del jove va fer brollar una flor, el jacint. 

Segons la versió d'Ovidi, les llàgrimes d'Apol·lo van caure sobre els pètals de la flor i la van convertir en un senyal de dol.En altres versions Apol·lo castiga Cèfir convertint-lo en vent perquè no faci mal a ningú més.
 
A més de la flor, els grecs van donar el nom de jacint a una pedra preciosa molt valorada. La varietat jacint de Compostela és de quars cristal·litzat, de color vermell sang, d’acord amb el mite. 

Espero que us hagi agradat!
Nadia

(PS: al final la Laura em llicençiarà en plantes, ja que és la meva segona entrada sobre això).