Hodie est

divendres, 31 de desembre de 2010

ANFF MMXI: Feliç Any 2011

Salvete!
Bé, ja hem acabat el trimestre i també estem a punt de passar l'any. Acabem el 2010 i rebrem el 2011 plens d'il•lusions i de somnis renovats, que en el fons seran els de sempre, ser tan feliços com puguem, i des d'aquí seguir sent L'ombra d'un somni.

Per tancar l'any, he pensat que seria interessant saber què feien grecs i romans, però com que de les bacanals i orgies ja n'hem parlat, us explicaré el sentit transcendent del canvi de l'any en el món grecoromà. I dic grecoromà perquè tot i que les celebracions tenien lloc en un moment de l'any molt diferent (els grecs al mes de l’Hecatombeon -juliol-), en totes dues es retia culte als mateixos déus primitius, a Cronos entre els grecs, a Saturn entre els romans.

Tots sabem que Cronos-Saturn tenia el mal costum de menjar-se els fills a mesura que naixien, i que la seva dona Rea-Cibele va fer-li la jugada de donar-hi pedra per nen. A conseqüència d’aquest subtil canvi, anys més tard el nen amagat Zeus-Júpiter castigà el pare golafre i li arravatà el tro.

Doncs, aquests eren els fets que celebraven grecs i romans, els temps en què tot estava capgirat i els dolents governaven sense llei ni mesura, els temps anteriors a l’ordre i la pau que imposarà Zeus i que tant necessaris seran per a la vida humana.

Així els grecs a les Crònia, i els romans a les Saturnals, vivien uns dies de disbauxa i capgirament (similar al nostre Carnestoltes). I en les Crònia, que eren festes familiars, amos i esclaus compartien taula i festa. En les Saturnals, que començaven el 17 (de desembre) amb un sacrifici en el temple seguit d’un banquet públic, i també els dies 18 i 19 un bany i el sacrifici familiar d’un porquet, més els regals, que es feien mútuament, un element bàsic era les feriae servorum.

Com a record de l’antiga Edat d’or, on tots els homes eren iguals, no existien distincions entre els lliures i els esclaus i d’aquesta manera l’esclau podia fer d’amo i aquest últim d’esclau, els tribunals no actuaven, el senat no es reunia, se suspenien les accions militars i no s’iniciava res important.


L’harmonia primigènia d’aquells anys només es podia aconseguir mitjançant la inversió; el poder, el sexe, el dia i la nit s’inverteixen i d’aquesta manera destrueixen l’ordre establert de les coses. La gent s’oblida de les feines que ha de fer i deixa de banda els seus problemes per a donar pas a la gresca, a les orgies, a les borratxeres, etc. Les dones gaudien d’una llibertat només pensable en aquetes festes. Els focs saturnals i el vi negre afectava a la gent i la ciutat s’acaba convertint en un república burlesca, en la qual els plebeus exerceixen els càrrecs públics, abolien lleis, en creaven d’altres, etc.

Què us sembla? No recorda una mica al nostre Cap d’Any, amenitzat amb unes quantes gotes de Carnestoltes? Però, perquè ho celebraven aquests dies? Doncs perquè coincidia amb la nit més llarga de l’any, amb l’arribada del terrible hivern, temps en el qual tota protecció divina era poca.

I per això mateix el 25 de desembre se celebrava la festa del Sol Invictus, tradició arribada d'Àsia, en la qual l'estrella eren les carreres de carros emulant la cursa que feia el sol a través del cel.
 
Finalment, acomiadaven l'any festejant la deessa sabina Strenia, i amb l'arribada del any nou s'encomanaven al déu Janus, tot fent rituals que ens recorden lleugerament les nostres.
 
Per saber-ne més, mireu-vos aquest video:
 
 
 Per això, perquè ens arriba l’hivern i uns dies durs, agafeu totes les forces possibles aquests dies i ompliu la cantimplora de bons moments, que no ens n’haurem adonat i arribarà la primavera.

FELIÇ ANY 2011 A TOTS!
FELICEM FAUSTUM ANNUM NOVUM OMNIBUS PRECOR
ΕΥΤΥΧΙΣΜΕΝΟΣ Ο ΚΑΙΝΟΥΡΙΟΣ ΧΡΟΝΟΣ
ΣΕ ΟΛΟΥΣ

dimecres, 22 de desembre de 2010

Mitologia al calendari Pirelli

Avete!
Potser alguns ja coneixeu el famós Calendari Pirelli, un calendari que edita la casa Pirelli per a regalar als seus clients des de fa més de 40 anys. Cada any és un referent en l'àmbit de fotografia artística, i cada any sorprén una mica més.

Enguany la font d'inspiració ha estat la mitologia clàssica, i de fet el nom del Calendari del 2011 és precisament Mythology, perquè el reputat dissenyador Karl Lagerfeld ha convertit els models en déus i deeses romanes. I el resultat ha estat aquest:
  







Què us sembla? Un bonic exemple de pervivència, oi?

I ara, mireu-vos aquest video i digueu quins déus i deesses hi reconeixeu!


Gaudete!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Si Romae nati essemus

Avete omnes!
Després d'haver escoltat la cançó de Manel, ROMA, en el video de Guimo777, l'hem traduïda com si realment haguéssim nascut a Roma, fa més de dos mil anys, i ara podem veure'n els resultats en el mateix video  -que va bé per repassar història de l'art- amb els subtítols en llatí.



Però, οἴμοι, quan avui l'hem vist a classe ens hem adonat que faltaven part de les vostres inspirades aportacions. Per això, i ja sense subtítols, us les escric a continuació.

Si ego Romae MM annos antea nata essem
Antequam Vergilius Aeneidem scripsissem

Si ego Romae MM annos antea nata essem
Ad forum adirem et oraciones facerem

Si ego Romae MM annos antea nata essem
In lapide de philosophia codicem scriberem

Si ego Romae MM annos antea natus essem
Quiiote non scriptum esset, et ego hoc non legerem

Si ego Romae MM annos antea nata essem
Ego magnam domum haberem

Si ego Romae MM annos antea nata essem
In thermis lavaremus et in latrinis vacueremus

Si ego Romae MM annos antea nata essem
Ego in taberna vinum potarem

Si ego Romae MM annos antea nata essem
Cum Musis in theatro canerem

Si ego nata essem olim MM Romae
vestium inventor ego fuissem


Oi que us ha quedat bé? Com si fóssiu nadius...
Bé, i si no us agrada, vostra culpa.

Valete!

diumenge, 19 de desembre de 2010

Els origens del signes del zodíac

Hola a tots!

Recordeu quan, a classe de grec, Laura va explicar el mite de l’arribada al poder de Zeus i va dir que la que l'havia alletat era la cabra Amaltea i que estava relacionada amb el signe capricorni?
Doncs, ara us diré la relació de cada signe amb la mitologia grega o romana.

 

 
Espero que us hagi agradat!

divendres, 17 de desembre de 2010

La destrucció de Pompeia

La matinada del 24 d'agost de l'any 79 era calorosa a Pompeia. Gai Plini (Plini el jove), de 18 anys, estava amb la seva mare i el seu oncle (Plini el vell) en una vil•la de la ciutat de Misenum, en la badia de Nàpols, a uns 30 quilòmetres del Vesuvi. A les deu del matí de manera sorprenent el Vesuvi va entrar en erupció i els gasos que sortien des de l'interior van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments: aquestes roques foren projectades sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el sol.

Plini el vell es va adonar de la magnitud del desastre i va decidir creuar la badia amb vaixells de rescat. No va poder amarrar el vaixell a cap port pròxim a la muntanya per causa de la calor i la pluja de cendres. Al no poder desembarcar a cap lloc es va dirigir a 5 quilòmetres al sud de Pompeia, on es va refugiar a casa d'un amic. Els gasos que va despendre el Vesuvi van ofegar gairebé tota Pompeia. Plini el vell des de casa del seu amic podia veure la violenta activitat del Vesuvi, del que sortien (des del seu punt de vista) flames i foc de manera impetuosa, ja que, finalment, havia començat l'explosió de magma del volcà. Al matí següent Plini va intentat tornar al vaixell però va morir per l'efecte del foc i un atac d'asma.



Segons Plini el Jove, que es trobava a Misenum i va descriure aquella tràgica nit del 24 al 25: “Només se sentien els laments de les dones i el plor dels nens, el crit dels homes, els crits d'auxili dels pares als seus fills i dels fills a les mares, molts clamaven als déus però la majoria estaven convençuts de que ja no hi havia déus i que aquella nit seria la darrera del món.”

La ciutat va romandre durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. S'ha calculat que dels 10.000 habitants que es creu que vivien a Pompeia en aquella època, en van morir uns 2.000, els uns ofegats pels gasos durant la fugida, d'altres dins de casa seva, aixafats per les teulades ensorrades sota el pes del lapil•li.

Per saber-ne més, podeu mirar-vos aquest video amb imatges que fan venir ganes d'anar-hi.
http://www.tv3.cat/videos/588479
 
Realitzat per Débora Martín


dijous, 16 de desembre de 2010

Nadales en grec

Γεια σας, παιδιά!

Aprofitant que un parell de personetes encantadores aquests dies han fet anys, us volia penjar una versió grega del Happy Birthday. Però, després de buscar molt, no n'he trobat cap versió acceptable. Aixì sí, he recordat que, ara que s'acosta el Nadal, i és temps de cançons, tenia jo en el meu racó de sorpreses un video guardat per posar-vos en aquest el nostre primer Nadal blogaire junts.

I aquí el teniu. Que en grec seria νάτο!



A veure quantes paraules enteneu?

Καλά Χριστούγεννια για όλους!

dimecres, 15 de desembre de 2010

Castell d'Olèrdola

Hola a tots, avui em toca a mi, Nausica, i us parlaré d’una visita que vaig fer al Castell d’Olèrdola.Penso que va ser molt interessant, així que aquí us explico una miqueta de la història del lloc.

A partir de l’inici de l’edat de ferro, Olèrdola presenta un hàbitat estable i organitzat urbanísticament. La primera fortificació probablement fou construïda entre els segles VIII i VII aC. A partir d’aquí comencen les diverses civilitzacions: ibers, romans i medievals.

Durant els segles IV al II aC, en lèpoca ibèrica, el territori del poble dels cessetans es troba ja plenament estructurat i jerarquitzat. L'oppidum d'Olèrdola seria un poblat gran, emmurallat, amb una població de diversa categoria i establiments rurals i d’artesans.

Al segle II aC els romans es situen a Olèrdola. Aixequen una gran muralla i una torre talaia a la part més alta per control·lar el territori que encara conserva parts dels murs d’opus quadratum i de la Via Heraclea, la posterior Via Augusta, de la qual tothom ha sentit a parlar. Avui dia es poden veure dues etapes edificatòries diferents la ibera-romana i l’altra de l’època medieval. També de l’època romana és la gran cisterna que es conserva.

Un cop aconseguida la pacificació dels pobles ibers, la presència de la guarnició romana és innecessària i el lloc és abandonat. Però un mil·lenni més tard, en l’època medieval, al segle IX, es torna a habitar. En aquesta etapa sobresurt la figura de Mir Geribert, princeps d’Olèrdola. D’aquest període hi ha un conjunt de cisternes, sitges, fons de cabanes i d'altres restes.

Pel que fa a les construccions de pedra, la muralla romana es va desfer i es van construir l’església i el castell. Altra zona molt interessant d’aquest recinte és el pla dels albats (la necròpolis) on podem trobar tombes antropomorfes excavades a la roca tot al voltant de l’església. Sobretot hi ha tombes de nounats (albats), encara que també hi ha d’adult i d’infants.
A partir del segle XII, amb l'avanç de les fronteres cristianes vers el Sud, Olèrdola s'abandona gradualment i la seva població es distribueix per la plana, passant el relleu a l'emergent vila de Vilafranca.

Com heu llegit, Olèrdola és un lloc on s’han instal·lat moltes civilitzacions, i perquè us feu més a la idea aquí us deixo unes imatges.





Espero que us hagi agradat, i us animeu a anar-hi!

dimarts, 14 de desembre de 2010

Navigare necesse est

Avete!
Avui parlant d’una cosa aparentment tan avorrida com la sintaxi dels infinitius, ens ha sorgit aquesta frase, també aparentment absurda o insignificant.

NAVIGARE NECESSE EST, VIVERE NON NECESSE

Però, què vol dir realment?

Doncs bé, aquesta frase, atribuïda per Plutarc (a Vides Paral•leles) a Pompeu (sí, el del primer triumvirat), sembla que va ser pronunciada davant la negativa dels seus mariners a fer-se a la mar perquè deixessin enrere les pors i s'enfrontessin -o fossin amos- del propi destí.

Posteriorment el poeta portuguès Fernando Pessoa la va utilitzar amb un valor una mica diferent, i va voler expressar amb ella que és més important l’ideal rere el qual anem que les necessitats bàsiques, que és necessari ser forts i passar per damunt les dificultats si volem arribar a un objectiu més alt.

Vet aquí el poema de Pessoa, en portugués, amb la traducció a continuació.


"Navegar é preciso; viver não é preciso".

Quero para mim o espírito [d]esta frase,
transformada a forma para a casar como eu sou:
Viver não é necessário; o que é necessário é criar.
Não conto gozar a minha vida; nem em gozá-la penso.

Só quero torná-la grande,
ainda que para isso tenha de ser o meu corpo
e a (minha alma) a lenha desse fogo.

Só quero torná-la de toda a humanidade;
ainda que para isso tenha de a perder como minha.

Cada vez mais assim penso.
Cada vez mais ponho da essência anímica do meu sangue
o propósito impessoal de engrandecer a pátria e contribuir
para a evolução da humanidade.

É a forma que em mim tomou o misticismo da nossa Raça.


Navegantes antiguos tenían una frase gloriosa:

 "Navegar es preciso; vivir no es preciso."

Quiero para mí el espíritu de esta frase,
transformada la forma para casarla con lo que yo soy;
Vivir no es necesario; lo que es necesario es crear.

No cuento gozar mi vida; ni en gozarla pienso.
Sólo quiero tornarla grande,
pese a que para eso
Tenga que ser mi cuerpo y (mi alma) la leña de ese fuego...

Sólo quiero tornarla de toda la humanidad; pese a que para eso
Tenga que perderla como mia.

Cada vez más así pienso. Cada vez más pongo
En la esencia anímica de mi sangre el propósito
Impersonal de engrandecer la patria y contribuir
Para la evolución de la humanidad.


Es la forma que en mí tomó el misticismo de nuestra Raza.

Fernando Pessoa

Què us sembla? No us fa pensar en la reflexió de Krite?
Potser són altres paraules per expressar els mateixos neguits, oi?

dilluns, 13 de desembre de 2010

Amfítrite

Hola!
Avui em toca a mi, i us parlaré sobre un mite sobre el qual no havia sentit a parlar mai, però m’ha sorprès agradablement.

És el mite d’Amfítrite, esposa de Posidó.
Amfítrite era una de les nimfes del mar anomenades “Nereides”, filla del déu primordial Oceà i de Doris. Ella dirigia el cor de les seves germanes nereides.

Un dia, mentre Amfítrite ballava, Posidó (en llatí Neptú), déu del mar, la va veure i es va enamorar desesperadament d’ella. Aquest, des de sempre va intentar fer-la esposa seva, però Amfítrite mai acceptava. Posidó, sense rendir-se tot i les negatives d’Amfítrite, va enviar un dofí per convèncer-la. El dofí va fer un gran treball i va convèncer la nimfa per casar-se amb el déu.

Finalment, Amfítrite i Posidó es van casar. D’aquesta unió van sortir, entre d’altres, Tritó, el nom del qual va ser posat a la lluna principal del planeta Neptú. També va sortir una filla, Rodes, que va donar-li el nom a l’illa de Rodes.

Com a premi per la ajuda del dofí, Posidó va posar la imatge d’un dofí entre les estrelles com la constel•lació Dolphinus, el dofí.
La segona lluna més gran de Neptú es va anomenar Nereida en honor a Amfítrite.
A Amfítrite se la representa dins d’una petxina o un carret conduït per cavallets marins.

I per acabar, us copio un poema que he trobat sobre Amfítrite:
Anfitrite, diosa y reina,
Mar que rodea el mundo.
Reina, reyes y dragones,
Un castillo para ellos es el mar,
Repasar mi cuerpo con tu lengua
Apenas fue agua del océano.

Anfitrite,
Reina del mar que rodea el mundo.
Proyectil del amor por ella,
Poseidón puro y pudoroso,
Tropiezo con sirenas,
Inundado el corazón por damisela.

Por convenio fue raptada
Al amparo de vagos y duendes
Mientras encarnaba su danza en el mar.

Fue un Delfín
Apuesto y soberbio
Implicado en cierto mandato
Quien la emergió del fondo del océano.

Anfitrite, diosa y reina
Mar que rodea el mundo.
Esposa de dios,
Sirena oculta,
Pasillos de corales,
Guijarros en caminos
Y pétalos de éxtasis.

Anfitrite,
Reina,
Diosa.


diumenge, 12 de desembre de 2010

Tu decideixes el teu destí

Bueno, avui em toca a mi fer l'entrada.
Així que allà em poso :)

Que creus que des del mateix dia que vas néixer el teu destí està escrit? Que en algun lloc està redactat a boli el que et passarà, quan moriràs, a qui coneixeràs, el que serà, amb qui acabaràs passant la teva vida, el que aconseguiràs? Permeteu-me dir-vos que no…
El destí no existeix, i si existeix no és exactament com vosaltres creieu; el destí és només els obstacles que interfereixen en el teu camí, ets nomes TU qui decideix quin camí escollir.
No és el destí qui decideix el que fer o no fer: que ningú us digui que no podeu fer alguna cosa, o que potser si no ha passat el que volies ha sigut perquè el destí ho ha decidit…
NO i rotundament NO, pots fer el que tu vulguis, pots aconseguir cadascuna de les metes que et propossis, pots aconseguir qualsevol cosa, no hi ha res ni ningú que t’impedeixi fer el que realment desitges, només és la teva por el que et fa fallar, el que fa que no confiïs en tu mateix i en les teves possibilitats, el que no et deixa veure clarament les grans oportunitats que es presenten al llarg de la teva vida, però “que la por a fallar no t’impedeixi jugar”, perquè si no estàs perdut…

Aquest fil de la vida que la majoria de gent creu que existeix entre la vida i la mort sento decepcionar-vos pero no existeix.
Aquestes Moires de la mitologia grega, parques en la romana, conegudes com Cloto, Làquesis i Àtropos que són tan i tan famoses per tot el món, al meu parer (i suposo que per la majoria de vosaltres també) són una farsa inventada pels antics grecs (i aprofitada per Walt Disney per a la pel·lícula d'Hèrcules XD) per explicar les coses que els passaven a la gent, el dia de la seva mort o el recorregut que havien tingut en la seva vida, però res és cert…
Ja us ho torno a repetir: el destí no existeix, és com els reis mags, quan ets petit tothom creu en ells, però ningú els ha vist en realitat, perquè tot són “patges reials” que vénen en nombre dels reis…


El que vull expressar en la meva primera entrada al blog és el tipus de vincle entre la història de “les moires” amb la meva forma de pensar, i, de passada, intentar fer que creieu en vosaltres, que penseu que ningú us regalarà res. Tot el contrari, si poden us pendran.
I que tot comença des d'una base que es diu sacrifici; i que si vols pots perquè res és impossible: tu pots aconseguir arribar al cim que et proposis, res està escrit, i els teus somnis són possibles i pots fer-los realitat només si de veritat ho desitges amb totes les teves ganes i poses tot per la teva part per cumplir-los.

Qui et diu que no pots estar per sempre amb la persona que estimes i amb qui comparteixes la teva vida des dels 15 anys, per exemple? Qui diu que no podeu estar per a tota la vida?
Ningu ha dit que sigui facil però tampoc impossible; des de quan la vida ha sigut fàcil? Des de mai, sempre has de lluitar pel que vols i tot pot durar per sempre, "perquè tot durarà el que tu vulguis que duri".
En aquest cas has d'alimentar cadascun dels teus sentiments, ja que, com tot, els sentiments també es poden arribar a perdre, però si els alimentes dia a dia, de mica en mica, amb molt d'amor i sobretot amb petits detalls, ho aconseguiràs.

I en altres aspectes és el mateix: tu faràs i arribaràs fins on vulguis, sempre que ho donis tot per aconseguir-ho.
Res és impossible, només tu escrius el teu destí…



PS: Sé que el que acabo de fer no és exactament la línea que segueix el bloc a les seves publicacions i que potser no és el que esperaveu, però volia fer alguna cosa diferent...
Dit això, demano disculpes a tothom i sobretot a la Laura per no haver pujat la meva entrada el dia que tocava que era ahir divendres. Però aquí està, més val tard que mai.

Krite.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Els Jocs Olimpics a l'antiga Grècia

Hola a tots, avui jo us parlaré de com eren els Jocs Olímpics a l’Antiga Grècia.

Els Jocs Olímpics es van anomenar així perquè es celebraven a Olímpia, en honor a Zeus Olímpic. Els primers Jocs Olímpics es van realitzar l'any 776 aC.
En els seus començaments, la principal activitat de les trobades olímpiques era el pentatló, que comprenia llançaments de discos i javelina, carreres camps a través, salt de longitud i lluita lliure.
Aquests Jocs es disputaven normalment cada quatre anys. I durant la celebració dels Jocs es promulgava una treva o pau olímpica, per permetre als atletes viatjar en condicions de seguretat des dels seus països fins a Olímpia. Els premis per als vencedors eren corones de llorer, branques de palmera, cintes de llana i fins i tot, de vegades, aliments per a tota la vida.


Atletes, premis i càstigs
En els Jocs Olímpics participaven homes lliures que parlessin grec. Tots ells competien a títol individual, no per equips, i si triomfaven adquirien enorme fama i prestigi. En aquests jocs no es lliuraven premis sinó que només es col·locava en el cap del guanyador una garlanda feta amb fulles d'olivera. Així mateix, es feia col·locar a Olímpia una estàtua amb l’efígie del guanyador.
Als competidors que feien trampa se'ls castigava cobrant-los una multa que servia per finançar estàtues de bronze en honor de Zeus, que es posaven en el camí a l'estadi Olímpic, i en les quals s'escrivia el nom del trampós i la seva ofensa.

La fama dels campions

A les seves ciutats natals s'aixecaven estàtues als vencedors i s'escrivien poemes en el seu honor. Al seu retorn, els triomfadors rebien una benvinguda d'herois, amb una desfilada pels carrers. També els podien recompensar amb diners, obsequis, se'ls eximia de pagar tributs, o se'ls donaven bitllets de primera fila per a espectacles públics.

Actualment, un bon exemple d’algun jugador a qui s'hagi tractat de manera similar, seria Andrés Iniesta, jugador de la selecció espanyola, que va ser homenatjat al seu poble natal pel gol que va sentenciar la victòria del líder mundial. El poble de Fuentealbilla el va proclamar "príncep de la Manxa", "Fill adoptiu" i "ambaixador de la fira d'Albacete".

Espero que us hagi agradat!

divendres, 3 de desembre de 2010

Eco i Narcís

Hola a tots! Avui em toca a mi (Lorennna).

M'agradaria parlar-vos d'un mite en concret, que a mi m'agrada molt. El mite d'Eco i Narcís ens explica el perquè d'alguna cosa, d’un fenomen natural, com tots els mites, però aquest precisament té alguna cosa que el fa especial. Aquí us deixo el meu treball, gaudiu de la lectura!

Eco era una jove nimfa dels boscos, xerraire i alegre.
Amb la seva xerrameca incessant entretenia Hera, esposa de Zeus, i aquests eren els moments que el pare dels déus aprofitava per mantenir les seves relacions extraconjugals. Hera, furiosa quan va saber això, va condemnar Eco a no poder parlar, sinó només repetir el final de les frases que sentís, i ella, avergonyida, va abandonar els boscos que solia freqüentar, recloent-se en una cova propera a un rierol.

Narcís era un noi preciós, fill de la nimfa Liríope. Quan va néixer, l'endeví Tirèsias va predir que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre miralls i altres objectes en els quals pogués veure's reflectit. Narcís va créixer així, bellíssim sense ser conscient d'això, i fent cas omís a les noies que anhelaven que es fixés en elles. D'alguna manera Narcís s'estava avançant al seu destí, sempre semblava estar abstret en els seus propis pensaments, com aliè a tot el que l'envoltava. Donava llargues passejades absort en les seves cabòries, i una el va portar als voltants de la cova on Eco habitava. La nostra nimfa el va mirar embadalida i va enamorar-se d'ell, però no va reunir el valor suficient per acostar-se. Narcís va trobar agradable la ruta que havia seguit aquell dia i la va repetir molts més dies. Eco l'esperava i el seguia en el seu vagareig, sempre a distància, temorosa de ser vista, fins que un dia un soroll que va fer en trepitjar una branqueta va posar a Narcís sobre avís de la seva presència, descobrint-la quan en comptes de seguir caminant després de doblegar un revolt es va quedar esperant. Eco en ser descoberta, va enrogir quan Narcís es va dirigir a ella.

Ella el va mirar expectant, ansiosa ... però el seu riure gelat la va esquinçar. I així, Narcís reia d'ella, (perquè havia vist que no parlava i li semblava estrany) però de l'amor que tenia al seu interior, Eco, moria. I es va retirar a la seva cova, on va romandre quieta, sense moure's, repetint en veu baixa, un xiuxiueig amb prou feines, les últimes paraules que li havia sentit ... "que estúpida ... que estúpida ... que ... estupi ...". I diuen que allà es va consumir de pena, tan quieta que va arribar a convertir-se en part de la mateixa pedra de la cova...


Però el mal que fas a altres no sol sortir gratis ... i així, Nèmesis, deessa grega de la venjança, que havia presenciat tota la desesperació d'Eco, va entrar en la vida de Narcís un dia que havia tornat a sortir a passejar i el va encantar fins gairebé fer-lo defallir de set. Narcís va recordar llavors el rierol on una vegada havia trobat a Eco, i assedegat es va dirigir cap a ell. Així, a punt de beure, va veure la seva imatge reflectida en el riu. I com havia predit Tirèsias, aquesta imatge el pertorbar enormement. Va quedar absolutament encegat per la seva pròpia bellesa, en el reflex. I hi ha qui conta que allà mateix va morir d'inanició, ocupat eternament en la seva contemplació. Altres diuen que enamorat com va quedar de la seva imatge, va voler reunir-se amb ella i va morir ofegat després de llançar-se a les aigües.

En qualsevol cas, en el lloc de la seva mort va sorgir una nova flor a la qual se li va donar el seu nom: el Narcís, flor que creix sobre les aigües dels rius, reflectint-se sempre en ells.









Salvador Dalí va pintar un dels seus quadres, plasmant la història d‘Eco i Narcís.


Espero que us hagi agradat a tots i a totes.

Pujat per Σαπφώ.
Realitzat per Lorennna.


dijous, 2 de desembre de 2010

Nero burning Rom

Les bogeries de l’espectacular emperador Neró

Un dels emperadors que més criden l’atenció de l’antiga Roma és Neró. Aquest personatge, fill de la seva mare, com tots els nascuts a Roma, va ser un nen bo, sí. Va créixer i va aprendre, va estudiar i va acabar enamorant-se de les arts. I les arts van ser la seva perdició. Educat en la filosofia, la música i el teatre, Neró va començar a manifestar-se aviat com l’emperador artista. I com que era artista, volia demostrar els seus dots ja que, com ell mateix deia, “la música oculta no suscita cap admiració”.
Actuava amb tal fervor que va seguir fent-ho enmig d’un terratrèmol que va sacsejar Nàpols, lloc on es trobava. També prohibia que ningú sortís durant les seves llargues actuacions, motiu pel qual, algunes dones donaven a llum durant els seus espectacles i molts espectadors, que van començar a dir “Ja no aguanto més”, intentaven escapar saltant els murs o fingint haver mort perquè retiressin els seus “cadàvers”.

Neró estimava tota la cultura grega i com a prova del seu amor va crear un certamen triple a l’estil grec; amb música, gimnàstica i art eqüestre. En aquests certàmens ell mateix es presentava i cantava durant hores, mentre que els seus incansables cortesans li demanaven que seguís cantat (normal, els anava la vida en això, ja que Neró considerava enemic a tot aquell que no fos capaç d’apreciar el seu art i no era gens estrany que manés assassinar algú per aquest motiu).


Una altra de les coses que més agradaven a Neró eres les orgies, que duraven dies i nits en les quals mantenia relacions sexuals amb joves lliures i amb les esposes dels seus cortesans. Va inventar un joc en el qual, cobert amb una pell de lleó o de lleopard, era ficat en una gàbia i un cop dins s’abalançava sobre els genitals d’homes i dones lligats a un pal, amb els quals satisfeia la seva passió.

I bé, després de matar la seva mare, cremar Roma, i amb ella els cossos dels cristians cremant com torxes, i tornar a construir nous edificis a Roma, i muntar orgies, etc, etc... va aprimar les arques de l’Estat fins a tal punt que el senat va decidir fer-lo fora del poder. Davant d’aquesta situació, Neró va voler fugir, però veient-se abandonat per tots aquells cortesans que estaven farts del seu art i de la guàrdia, va pronunciar la frase “És que no tinc ni un amic ni un enemic?” i sentint-se sol i abandonat per tots, amb l’ajuda d’un dels seus lliberts, Epafrodit, va acabar suïcidant-se amb un punyal travessant la seva gola, i encara li va donar temps de dir, entre llàgrimes, una última frase abans del seu últim sospir: “Quin gran artista mor amb mi!”.

Àlex

dimecres, 1 de desembre de 2010

CLEOPATRA VII

Hola a tots!
Jo sóc Electra i us parlaré d’aquesta dona tan famosa que tots coneixeu però segur que no ho sabeu tot sobre ella…
Cleopatra VII va ser una reina importantíssima, i probablement una dona fascinant. L'hem vist acompanyant “Les Tres Bessones”, a “Astérix i Obélix”, en pel•lícules de Hollywood, i n’han parlat autors com Shakespeare, i altres que han escrit obres literàries sobre ella.

Us ve de gust conèixer-la?

Κλεοπάτρα Φιλοπάτωρ va néixer l'any 69 aC, a Alexandria, ciutat fundada per Alexandre el Gran Magne l'any 332 aC, i fou la successora de Ptolomeu XII. Va ser educada segons el model grec, i va ser la primera de la seva dinastia en aprendre l’idioma egipci. També sabia grec, hebreu...i potser també llatí. Era una dona molt llesta, i entre altres, va aprendre música, medicina i literatura. A més tenia fama de ser una dona molt atractiva i educada.

Cleopatra governava Egipte amb el seu germà Ptolomeu XIII, que la va exiliar a Síria. Des d’allà va intentar aconseguir el poder però no ho va aconseguir fins que Cèsar no hi va intervenir.

A la gran Roma, Juli Cèsar i Pompeu s’havien enfrontat provocant una guerra civil, que havia vençut Juli Cèsar. Pompeu havia fugit a Egipte on el van assassinar en desembarcar a Alexandria. Cèsar en lloc d’agrair aquest gest a Ptolomeu, va recolzar a Cleopatra, que el va seduir astutament. Va arribar a Egipte i guanyà en una guerra contra Ptolomeu XIII, que va morir. Cèsar proclamà Cleopatra reina absoluta i la va obligar a casar-se amb el seu germà petit.

Després Cèsar va tornar a Roma on va ser nomenat dictador vitalici. Cleopatra, però, el va seguir i visqué a Roma com a concubina seva. Allà va tenir Ptolomeu Cesarió. No obstant això, en el 44 aC Cèsar va ser assassinat i Cleopatra tornà a Egipte.

Al 41 aC Marc Antoni, seguidor del difunt Cèsar, i Cleopatra es van conèixer i va iniciar-se una història d’amor que només acabaria amb la mort, i que suposaria l’enfrontament amb Octavi, amic i company de triumvirat de Marc Antoni. Van tenir tres fills. Però a la fi del 32 aC Octavi va declarar la guerra a Cleopatra. Marc Antoni va actuar com a aliat de Cleopatra en contra de Roma. Però van ser derrotats en la famosa batalla de Acci (Actium), encara que Cleopatra va aconseguir fugir, mentre Marc Antoni va reunir al seu exèrcit per enfrontar-se a Octavi. Però els seus soldats van fugir avergonyits i van culpar Cleopatra, que, espantada, es va tancar en el seu mausoleu.

Marc Antoni pensant que Cleopatra havia mort es va suïcidar amb la seva pròpia espasa. Va ser portat al costat de Cleopatra i va morir als seus braços. Poc després l'any 30 aC va morir Cleopatra, l'última reina d'Egipte.

La veritat és que Cleopatra va ser una reina orgullosa que va preferir la mort abans de sotmetre's a Octavi i a humiliar-se davant els romans. Es va suïcidar al costat de les seves dues criades més fidels.

Espero que us hagi agradat. Petons.

Electra