Hodie est

dijous, 30 de setembre de 2010

El grec modern o Τα νέα ελληνικά

Γεια σας παιδιά!

Fa  uns dies per casualitat vaig sentir aquest apunt lingüístic en la ràdio, i com que teníem en ment anar a Grècia de viatge de fi de curs, el vaig guardar per penjar-lo al blog.

  
 
Au, perquè us aneu fent a la idea!
η καθηγήτρια σας
 
PS: La que parla és la meva profe de grec modern, la Kléri Skandámi. 
  

dimecres, 29 de setembre de 2010

Homer Simpson també sap llatí

Salvete omnes!

Avui a classe parlàvem de la pervivència dels clàssics en l'actualitat, i em demanàveu exemples. Doncs aquí en teniu un de ben clar.

Com sabeu els creadors dels Simpson són persones molt ben informades, que sovint recorren als arguments clàssics i mitològics per confegir capítols de la sèrie (qui no recorda l'Odissea versió Homer Simpson, o el final de la guerra de Troia, fins i tot el naixement de Venus sota la mirada Simpson?).

I, en conseqüència, ara resulta que Homer (i aquest cop no el grec, sinó l'americà) sap alguna cosa en llatí. Però com que tot el que toca Homer Simpson acaba embolicat o ple de cervesa, aquí teniu el resultat dels seus intents per explorar la intensa poesia d'Horaci, la mateixa que aviat començarem a llegir nosaltres.

Espero que la vostra lectura sigui més profitosa que la de Homer, però mentrestant riem una estona.

Imatge d'una samarreta que venien al port Olímpic de Barcelona.

Podríeu dir quins són els dos llatinismes que barreja? Què volen dir?
I una darrera pregunta, Homer (el grec, no el Simpson) sabia llatí?

Gaudete!

dimarts, 28 de setembre de 2010

Faetont


- Bona nit.
Avui ens em llevat una mica més d'hora perquè ens ha dit el nostre amo, Febos, que voleu parlar amb nosaltres perquè us contem què va succeïr aquell tràgic dia que cap de nosaltres vol recordar.
Perdó, no ens hem presentat, nosaltres som els cavalls voladors del Sol i els nostres noms són: Piroent que vol dir ígni en la vostra llengua, Eos que vol dir alba, Etó que vol dir resplendent i Flegant, l'ardent.

El nostre treball consisteix a anar a través del cel proporcionant llum a déus i mortals. No penseu que aquest és un treball molt fàcil, perquè no és així. A més, com heu pogut comprovar amb la desafortunada mort del fill del Sol, només ens sap conduïr Febos.

Nosaltres teniem raó quan pensavem que el fill del Sol no podia assumir bé aquest càrrec tant important, però no pensaven que fins a aquest punt.

Un dels nostres problemes va ser el primer tram del camí, perquè té una forta pujada i ens va costar molt d'ascendir-hi. Amb això es va afegir la càrrega lleugera que portàvem, ja que Faetont no pesava tant com el seu pare. Així, el carro sense el pes acostumat, saltava per l'aire i anava violentament d'un costat a l'altre i per aquesta raó vam decidir precipitar-nos i és aquí quan va sorgir un altre problema. Flegant, que quasi sempre decideix el ritme al qual hem d'anar es va adonar que anavem massa ràpid, i això va fer que ens desviéssim en el primer revolt, però no va ser només culpa nostra, sinó també del jove, perquè no utilitzava bé les regnes. A causa d'això vam decidir anar cap a amunt, però no va ser la millor idea ja que allà dalt feia molt de fred, mai hi havíem estat i teníem molta por.

Prop d'aquella zona vam veure una Serp que estava tranquil·la, però quam vam passar pel seu costar va començar a perseguir-nos amb una fúria incalculable. Volíem sortir ràpidament d'aquell lloc i ho vam aconseguir. Estavem eufòrics, vam trobar el camí de nou al veure l'Escorpí i ens vam dirigir a corre-cuita per reconduir el Sol.
Desgraciadament aquí no va acabar tot. No sabem com ni perquè Faetont ens va donar amb les regnes, i nosaltres el vam obeir emprenent una cursa més ràpida.

Eos va notar que alguna cosa no anava bé i tenia tota la raó, perquè recorríem llocs on mai havíem estat i totes les regions s'estaven cremant. Feia una calor insuportable, el sòl s'anava clivellant, i fins i tot el que abans era aigua en aquell moment es convertia en un camp ple de sorra. Allà vèiem animals molt estranys, mai havíem vist res semblant, molts i petits, semblava que s'estiguesin barallant.
Just en aquell instant, el pare dels déus va llançar un llamp contra Faetont per fer-lo fora del carro.

Nosaltres espantats vam començar a córrer en direcció contrària i gràcies a això ens vam poder lliurar.

Piroent i Eos, que van ser els primers en alliberar-se, volien anar a salvar Faetont. Però era massa tard, el jove es precipitava mentre cremava entre les flames.

Fet per Noemí Esteves-García
1r BTX


diumenge, 26 de setembre de 2010

Europa


No es pot dir que he tingut una mala vida, només que he tingut mala sort.

De petita no tenia res d’especial, era una nena normal, amb una família més o menys normal. Tenia privilegis que altres persones no tenien, ja que els meus pares eren reis.
Les meves amigues, es pot dir que me les van escollir, una nena de classe bona havia de tenir amigues de classe bona. Però, poc a poc em vaig integrar en el grup, encara que sempre he sigut una mica diferent.
Van passar els anys, i un dia una amiga em va dir d’anar a la platja, feia bon temps, un sol esplèndid, així que vaig decidir anar.
Ara penso i dic: Per què hi vaig anar? Perquè no em vaig quedar a casa?
Clar que en aquell moment no podia imaginar que passaria.

Vam estar jugant vora el mar, no podia parar de riure mentre ens mullàvem tota l’estona. De sobte, em vaig fixar que hi havia un toro blanc molt bonic vora el mar. El primer que vaig pensar va ser què feia un toro allà, normalment els toros són al camp pasturant. Vaig pensar en acostar-me, ja que sempre he tingut bona mà amb els animals, però aquest era una mica massa gran. Em vaig apropar, a poc a poc, gairebé de puntetes, per si sortia corrents a atacar-me. De sobte ja el tenia al costat, i sense por però amb respecte, el vaig començar a tocar, poc a poc, ell em mirava, amb uns ulls negres molt brillants i profunds. Vaig tocar-li la panxa, les orelles tan boniques que tenia, la cua que bellugava, i vaig pensar que estava content. Com no tenia intencions d’atacar, em vaig asseure en el seu llom.


De sobte, el toro em va mirar, vaig veure els seus ulls com em miraven de dalt a baix, amb una mirada penetrant, semblava que estava esperant aquest moment, i va arrencar a córrer. El primer que vaig fer va ser agafar-me a les banyes molt fort, per por de caure.
El toro, va començar a caminar per sobre l’aigua del mar, jo cridava, cridava com una boja, però el toro no s’aturava.

Després d’estar una bona estona volant, es va aturar en un bosc, no sé on i em va deixar caure en l’herba de mala manera.
El toro em seguia mirant, amb aquells ulls, i de sobte se'm va tirar a sobre. Em va començar a treure la roba, i... va passar, sí, aquell toro va fer el que va voler amb mi. Jo cridava fort, molt fort, esperant que algú vingués i m’ajudés, però ningú va venir, ningú.



Encara ara sento odi cap ell quan recordo el que em va fer, em bull la sang de la ràbia que em fa, sobretot quan penso que va ser Zeus, el gran Zeus disfressat de toro. Com em vaig deixar prendre el pèl d’aquella manera!
Però he de dir que també em va donar el millor de la meva vida, tres fills, Minos, Sarpèdon i Radamantis. Però a més a més, el poca vergonya em va fer tres regals per demanar-me perdó, ja que havia de tornar amb la seva dona.


Ara estic casada amb Asterió, un marit que Zeus em va buscar per criar els meus fills, perquè tinguessin un pare.
De vegades em pregunto: Sóc feliç? La resposta és sempre la mateixa: tinc uns fills i un marit, és el meu deure, el deure de totes les dones, formar una família i ajudar a casa, per això servim, no?


Escrit per Patricia Montesinos
1r BTX

divendres, 24 de setembre de 2010

Història d’una ànima



Oh, tant de bo hagués pogut frenar els meus instints quan encara estava a temps. Però no, ja és massa tard i aquest és el meu merescut càstig. Ara l'únic que puc fer és pregar als déus que escoltin les meves paraules i relatin la meva història perquè ningú més cometi el mateix error.

Tot va començar un dia al bosc, mentre caçava. Allà banyant-se en un llac d'aigües cristal•lines vaig trobar la caçadora Àrtemis. No vaig poder evitar sentir-me atret de tal manera que vaig decidir deixar inconscients a totes les nimfes que l'acompanyaven i intentar violar-la.

Aquesta com a càstig va parlar amb les Moires perquè canviessin el meu destí de manera que la meva luxúria algun dia em portés a acabar amb la pitjor de les dones amb la qual podria acabar i així va ser.

Vaig intentar violar Hera i quan Zeus es va assabentar ... oh, per tots els déus, fins i tot recordo com amb un dels seus llamps em va llençar pels aires fins a caure aquí, al Tàrtar, on ara acompleixo el meu càstig.

Mentre dic aquestes paraules s'acaba el poc aire que encara em queda ja que el meu càstig és el de fugir eternament d'un gos gegant que cada vegada que m'atrapa m'arrenca el pit i es menja tots els meus òrgans. Després d'això em dóna cinc minuts per tornar a fugir mentre els meus òrgans i el meu pit reapareixen.
Aarón Cuadrado
1r BTX

A partir dels relats dels castigats al Tàrtar

dimecres, 22 de setembre de 2010

Aracne


Res. Res és comparable a l’obra d’art que acabo de brodar. Veig com les jutgesses són incapaces de decidir entre Atena i jo. Jo, que sóc la millor teixidora de tota Lídia, acabo de vèncer la deessa Atena i ara, ningú tornarà a estar per damunt meu, perquè és el meu destí. Què? Què fa? No… no és possible, Atena, sisplau no… no pots…

La deessa Atena totalment fóra de si, està destruint el brodat que la seva competidora havia fet. I el va trencar, fil rere fil, fins que l’Europa del dibuix va desfigurar-se, fins que no va quedar-hi res. “I ara desvergonyida, sentiràs la veritable fúria d’Atena!”


Agafa la llançadora de fusta i em colpeja el front. Cop rere cop sento com deixo de ser una persona. Aquesta bruixa acabarà amb mi! Cop rere cop. Noto com la sang comença a rajar. Ja ni ha prou Atena! No penso donar-te el gust. L’empenyo i corro. Només jo puc decidir el meu destí. Prenc un dels fils del meu brodat guanyador, i me’l lligo al coll. Moriré, però ho faré pel meu compte! Noto com la meva ànima m’abandona a poc a poc... però no marxo... una veu... és ella? “Viuràs Aracne. No deixaré que moris avui. Però seràs castigada. Viuràs, però ho faràs per sempre penjada, i aquesta sort passarà de tu als teus descendents.” Aleshores em deixa caure. Què està passant? Entreveig alguna cosa, però hi veig borrós. És un líquid, ha agafat una ampolla i m’ha ruixat amb una poció fastigosa.

Una.
Dues.
Em sembla que va ser als cinc anys quan vaig veure a la meva mare filant. Vaig quedar maravellada i li vaig preguntar si algun dia jo seria com ella, em va dir: “Petita Aracne, és el teu destí, seràs la més gran filadora de tota Lídia, recorda-ho, filla meva, ningú estarà per damunt teu.” El meu pare també era una gran filador. Tinc a la memòria el seu rostre, feliç, pletòric, quan acabava un altre brodat i em deia: “Petita Aracne! Vine, petita Aracne, i mira això.” I jo corria, Zeus ho sap com corria, per veure el que el meu pare acabava de crear. I preguntava al meu pare: “Pare, pare, jo podré ser com tu?” Ell em deia: “És clar petita Aracne, és el teu destí, seràs la millor filadora de tota Grècia!”

Tres.
Quatre.
Devia tenir uns set anys. Aquell era un dia especial perquè em feien una festa o alguna cosa semblant. És clar que jo no entenia res. Només veia que la meva mare estava maquíssima, el meu pare feia goig també. Aleshores els meus pares em van agafar de les mans i van dur-me a la meva habitació. I allà hi era. Una preciosa màquina de filar. La meva primera màquina de filar. Vaig posar-me molt i molt contenta i aquella mateix dia vaig començar les lliçons.

Cinc.
La mare ha mort. El seu enterrament va ser horrible. Només plorava i plorava. El meu pare també semblava mort, perquè no deia paraula. Em venien a la ment les seves màgiques paraules “Petita Aracne...!” I de sobte una aranya va posar-se als meus peus.

Sis.
“Aracne! Aracne sempre brodant, sembla una aranya que ha perdut el seu encant. Aracne! Deixaràs mai de brodar? Potser quan un jove li dirà: Aracne fes-me el sopar!”

Recordo aquella maleïda cançó. Quan em quedava teixint a casa dia rere dia, escoltava des de la finestra la cruel cançoneta que em cantaven les noies del poble. I plorava de ràbia. Però encara que volgués sortir com elles jo volia, filar, filar amb el meu pare. Perquè tots dos havíem aconseguit tirar endavant. El meu treball era exquisit i fantàstic, ho veia. Pensava alguna dia, Aracne, tots cauran als teus peus.

Set.
Presentava una obra que havia fet a la resta del poble. Tots admiraven la meva feina. Tenien la boca oberta. Jo era el centre de totes les mirades. Les nimfes sortien dels seus amagatalls per veure’m. A la fi havia aconseguit ser la millor filadora i no m’importava cridar-ho als quatre vents. Més d’un insensat em deis si Atena havia estat la meva mestra, els hi deia que: “Si la deessa Atena hagués sigut la meva mestra, l’obra que avui presento seria realment mediocre!” La meva mare i el meu pare havien sigut els meus mestres.

Vuit.
Aracne ja no té dits. Ara té vuit potes. No té ulls, ni boca, ni nas, ni res humà. Aracne cau a terra perquè el seu cos ha desaparegut. Atena contempla la metamorfosi i somriu. Aracne té por. Aracne veu tot de figures enormes que l’envolten. Aracne ja no serà mai més Aracne. Aracne és ara una aranya. L’aranya fuig d’allà deixant un bonic brodat fet amb el seu propi fil.

Perquè ella segueix sent una artista.

“Perquè segueixo sent, la vostra petita Aracne.”

Sergio Moya
1r BTX

dilluns, 20 de setembre de 2010

Salmacis i Hermafrodit



Sàlmacis, una dona, que vivia a Làcia una província grega i que servia a casa d’una dona molt important anomenada Àrtemis, una de les millors i més reconegudes caçadores del lloc, solia passejar-se pels boscos dels voltants quan tenia temps. Allà hi havia un preciós llac.

Un dia la noia de cabells daurats, passejant-se pel bosc, va trobar una magnífica i daurada llàntia plena de fang. No sabia què era, però va agafar l’objecte lluent mirant-lo amb estranyesa. La noia mentre admirava la meravella anava caminant, fins que sense adonar-se’n va topar amb un arbre i del cop va quedar inconscient.

Quan va despertar, s’adonà que es trobava al costat del llac on sempre solia estar-s’hi, pentinant-se i admirant el blau cel i la fauna. A l’aixecar-se de terra va veure un noi de figura esvelta i robusta que s’estava banyant al llac tranquil•lament. Va quedar bocanadada en veure’l nu a l’aigua. Així, Sàlmacis es va apropar i li preguntà educadament:
- I d’on sortiu vos, preciós home? – digué la serventa d’Àrtemis
- Qui sou vos, senyora? La conec? – digué el noi
- No, no, perdoni la meva mala educació, sóc una serventa de la caçadora

- Oh... ja... entenc.

- I vos, qui sou? Com us dieu? – deia impacient la noia

- Jo sóc Hermafrodit, fill d’Hermes, el conseller major del rei i d’Afrodita. Fruit d'un adulteri vaig sortir jo, i com la meva mare s'hi sentí culpable, m’abandonà al bosc fins que unes dides em van “rescatar”. Jo això no hauria de saber-ho, però aquestes que em van criar, que per casualitat són serventes de la teva mestressa, m’ho van comentar. Però... m’és indiferent...


Sàlmacis li va somriure amb una mirada insinuant, el noi va vacil•lar i va continuar banyant-se. La noia veient que no li feia cas va seure a terra mentre seguia mirant la llàntia. En veure la brutícia, va netejar-la i de sobte li aparegué un geni, que li digué:
- Digues-me madame, què vol que li ofeguexi?
- Uh! – va dir sorpresa – I vos qui sou?
- Je suis el seu segvent madame, vinc peg consedig-li els trois desitjos que més vulgui.
- Un geni? I ara! De petita només pensava que era cosa de contes, això!
- Doncs... ja veu que no senyoga. Puc segvig-li en quelcom?
- Mmm... – Pensava la serventa – Sí! Geni, m’he enamorat d’aquest noi, sí, el que veu a l’aigua nedant amb una classe admirable... – deia embadalida – però, no em fa cas... és més, ni m’ha mirat quan li he dit qui era... què pots fer per a que es fixi en mi?
- Voilà! En un moment el tindgà ici!

I així va ser. Al moment el noi va sortir de l’aigua conduït cap a la noia amb cara poc convençuda. Sàlmacis s’hi dirigí altre cop a ell i li digué:

- Com és la vostra tornada? Voleu alguna cosa?

- I ara! No ho sé, no sé si vull res, de fet no sé per què he sortit de l’aigua, vos voleu alguna cosa?

- No, jo no, jo només vull que estigueu amb mi, que sigueu meu.

- Ja... miri, serventa, ha de saber que jo, només estic amb dones boniques, esveltes com jo, i com podeu comprovar, vos sou... simpàtica, però no del meu estil... ho sento...


Amb decepció per la seva resposta, va fregar altre cop la llàntia:
- Geni! Li vaig dir que es fixés en mi, no que es dirigís a mi...
- Bé, madame, doncs, digueu-me el veguitable desig
- Vull ser tan bonica i tan encantadora com ell requereix
- Està bé, concedit, “bella” senyoga... – va dir el geni amb to cansat.

I el geni convertí Sàlmacis en una dona bella. Ella tornà a dirigir-se cap el noi, i li va tornar a dir:
- Esteu massa sol, que potser busqueu companyia, bell home?
- El noi es fixà en la preciositat de la dona i afirmà amb el cap la seva resposta.

- I digueu-me, per què sou tan bell, sou nat dels déus, sou nat de la bellesa extrema i qui pugui ser amb vos, serà la dona més afortunada de tota Grècia...

- No serà tant afortunat com el vostre estimat, blanca dona...

Sàlmacis estava emocionadíssima per les paraules del xicot, i de sobte li digué:
- Doncs, sigueu meu, abraceu-me, beseu-me tan fort que el nostre amor no s’esgoti mai.

Hermafrodit, espantat per la contestació de la dona, es resistia a les moxaines de la jove, intentant apartar-la, però ella cada cop era més insistent.

Sàlmacis, enfurismada perquè el noi l’evitava, sortí de l’aigua un moment, fregà la llàntia i...

- Geni, m’heu de concedir l’últim desig que demani...

- Digueu-me senyoga

- Heu de fer que l’amor d’Hermafrodit i el meu sigui tan poderós que no se separi per res del món, que la nostra abraçada sigui tan forta que no es pugui separar de mi, geni... fes-ho.

- Els vostres desitjos són ogdges peg a mí, au revoir madame! Un plaeg haver-la segvit...


Efectivament, un cop que el geni va desaparèixer, Sàlmacis tornà corrents a l’aigua, per abraçar el seu estimat, i ho va fer amb tant d’amor que, tal i com havia demanat la jove, no van poder separar-se mai més... ambdós cossos van esdevenir un sol, un cos mig home mig dona, un androgin.
Com Hermafrodit era un fill d’un home que era força conegut va demanar al seu pare que demanés al geni que es passés la seva vida vigilant aquells homes que s’acostessin a aquell llac, i que si passava això, els convertís en mig-home i debilités les respectives fortaleses, i així va ser des d’aquell moment.
La promesa del pare encara continua vigent.



Anaïs Rubio
1r BTX

divendres, 17 de setembre de 2010

Píram i Tisbe



RECORDS DE PÍRAM


Vaig créixer tota la vida amb ella.
De petits, recordo que jugàvem cada dia i els nostres pares eren molt amics. Fins que ens vam mudar a una casa en la qual estàvem les dues famílies paret amb paret. Els nostres pares van tenir una discussió molt forta; no recordo ben bé perquè es va originar, perquè era petit. Des d'aleshores no ens han deixat parlar més ni veure’ns.
Vam descobrir fa uns mesos una esquerda a la paret de la nostra habitació, per on ens podíem comunicar sense que ningú se n'adonés.
Un dia, farts de que només ens poguéssim parlar pel buit de la paret, vaig proposar a Tisbe de quedar aquella mateixa nit sota la morera de fruits blancs al costat del sepulcre de Ninos.

Dit i fet, va arribar la nit. Vaig sortir a les 20h15 perquè havia d’estar abans de les 9 allà, i havia de caminar durant molta estona. Però els meus pares estaven a la cuina i no podia sortir per por que em descobrissin. Vaig sortir més de trenta minuts tard i vaig córrer el màxim que podia per arribar el més d’hora que les meves cames em permetien. Quan vaig arribar, el meu cor es va parar de sobte. Vaig veure unes petjades d’animal, possiblement d’un ós o un lleó a prop de l’arbre, i, una mica més enllà, vaig reconèixer el vel de la meva estimada Tisbe.
No, això no era possible, el vaig agafar, era seu, indubtablement. De seguida em van començar a caure mil llàgrimes dels ulls.
Per què el destí no havia volgut que estiguéssim junts en vida? Perquè no tan sols se l’havia emportat, sinó que no ens havíem pogut ni veure.
Jo no podia viure amb aquesta angoixa, així que em vaig clavar l’espasa que portava a la cintura. L’únic que recordo és que vaig obrir els ulls i vaig veure el seu rostre tan bell com l’imaginava.


RECORDS DE TISBE
Des de que tinc memòria el recordo. Havíem viscut anys rere anys paret amb paret, fins que un dia els nostres pares ens van prohibir veure’ns. Va ser un cop molt dur, m'havia de resignar a parlar sola, a jugar sola i a fer-ho tot així. Fins que Píram i jo vam descobrir una esquerda justament a la paret que unia les nostres habitacions. No podíem fer més que parlar, perquè l’esquerda era petita.
Cada nit li donava un petó a la paret i m’imaginava que era ell.

Un matí vaig sentir soroll i em vaig acostar a la paret. Era Píram, que em desitjava un bon dia, com sempre, i a més, tenia una proposta per acabar amb aquest patiment de no veure’ns ni tocar-nos. Em va dir que si volia quedar amb ell als afores de la ciutat a la nit, i jo, ben decidida, vaig acceptar. Em feia molta il•lusió només la idea d’abraçar-lo i de poder veure’l.

Vaig sortir d’hora i sigil•losament sense que els meus pares em veiessin. A mesura que anava arribant, vaig pensar en que era molt tard i que no m’agradava gaire estar allà sola. Em vaig asseure sota l’arbre i vaig veure una lleona apropant-se. Vaig arrencar a córrer perquè venia cap a mi, em vaig refugiar a una cova.

Vaig estar allà molta estona, segurament més de mitja hora, fins que vaig decidir sortir i el primer que vaig veure va ser una ombra. Em vaig apropar i vaig veure el meu estimat Píram amb la seva espasa clavada, amb un munt de sang al voltant amb el meu vel a la mà. Ara ho entenia tot, ell s’havia pensat que jo era morta, perquè havia perdut el vel en la fugida i la lleona el devia haver tacat de sang.

Vaig empàl•lidir. No em podia imaginar un món sense el meu estimat Píram, sense les seves tendres paraules cada dia i sense el seu alè a prop meu.
Vaig observar que les móres s’havien tornat negres al ser ruixades per la sang del meu estimat. Com no podia aguantar més veient-lo estès al terra, immòbil, vaig agafar la mateixa espasa, i me la vaig clavar al ventre.

Sandra Florido
1r BTX

dimecres, 15 de setembre de 2010

La desgraciada Io

-Com et dius, bella?
-Jo sóc Io, filla d’Inaco.
-Sóc Zeus qui et tindrà en els seus braços i t’estimarà tant i tant...

Tenia por, jo era sacerdotessa de la seva esposa, i si s’adonava em castigaria. Zeus i jo vam tenir més d’un apropament, però com em temia, això va arribar a les orelles d’Hera. Així que Zeus per salvar-se el seu cul o com diu ell per salvar-me del perill, em va convertir en vaca, sí, sí, en una vaca blanca i per sinó fos poc em va regalar a la seva malvada esposa. Estava horrible, tenia pèls per tot el cos, amb banyes, amb uns ulls enormes, no tenia espatlles ni mans, la meva boca era enorme, però el pitjor de tot era la meva veu, volia parlar però no podia; em feia vergonya a mi mateixa la meva veu perquè només mugia. Però encara convertida en vaca a Zeus li agradava mantenir relacions sexuals amb mi, això sí, ell convertit en toro.
Farta de tot això me’n vaig anar ben lluny d’allà. Un dia vaig trobar al meu pare:
-Filla ets tu?
No volia parlar o mugir en aquell moment, em donava vergonya.
-Calles i no dius res filla meva, només deixes anar sospirs des del teu cor.

Però de cop i volta un monstre enorme de cent ulls em va agafar i se’m va emportar. Em va lligar amb una corda i no em deixava anar, em donava herba per menjar i de vegades ni això. El meu pare va demanar a Zeus que m’alliberés d’aquella horrible bestia. Ell, molt “cavallerós”, (no sé si és el millor adjectiu), amb la flauta de Siringa va adormir els cents ulls i amb una pedra esmolada el va matar. Hera, la seva esposa, se sentia tan tan cruel que va posar els ulls del monstre a la cua del seu animal preferit. Sincerament jo crec que ho va fer perquè així se sentia més “glamurosa”.

La veritat és que sento una mica odi cap a Hera; serà perquè després de tot això em va posar a les banyes un tàvec. Mai no oblidaré la picor que em feia, vaig començar a córrer i no vaig parar fins que vaig arribar a Egipte on vaig tornar a la meva forma humana.

De les meves relacions sexuals amb Zeus va néixer Epaf...

Tot començava a anar bé de nou, fins que Hera, una altra vegada, es va ficar en la meva vida. Ara se li havia acudit amagar el meu fill, que ja no era tan nen... Com una boja vaig estar a buscant-lo. La meva recerca va durar dos anys fins que vaig anar a casa de Zeus a demanar-li ajuda.

La meva sorpresa no va ser que Zeus no era allà, sinó que el meu fill estimat estava en el llit de la meva pitjor enemiga...
El meu fill estava en el llit d’Hera; sí, quan Hera havia amagat Épaf, ell s’havia enamorat d’ella, no sé què li havia vist, però això no és el cas; en aquell moment jo era reina d’Egipte i Hera em va dir que si no deixava la meva corona condemnaria Epaf a la mort. Immediatament vaig anar a parlar amb Zeus; ell sabia l’aventura d’Hera, però com era el seu fill, no podia fer res per castigar-lo per la seva traïció, ni tampoc ajudar-lo, perquè estava embolicat amb la seva esposa.

Així que vaig agafar el meu fill i li vaig explicar tot. Al principi no entrava en raó però al final em va creure i va fugir a Síria. Allà es va casar amb Menfis, però una vegada allà va tornar la fúria d’Hera, ella volia la mort d’Épaf.

Va planejar un pla: els Titans anirien per Zeus, però els Titans van anar al gra i van anar per Épaf al qual van devorar totalment, no va quedar res de ell... bueno, sí, Épaf sempre duia unes cordes molt primes perquè des de sempre al meu fill li havien agradat. En aquell moment no sabia per què era, però ara sí que ho sé: gràcies a aquelles cordes sortia música, una música dolça... ara en l’actualitat li diuen instrument...

Però aquesta història l’explicaré en una altra ocasió.

Io
Raquel Rodríguez
1r BTX B

dilluns, 13 de setembre de 2010

Un altre Perseu


El vent bufava amb força, Perseu avançava arrastrant els seus bruts peus plens de terra. La cuirassa li pesava i el feia encorbar-se, el casc li asfixiava la cara i s’ofegava, l’escut el destorbava i només pensava en llençar-lo. Finalment arribà davant del seu adversari. Tenia tota la cara suada, estava mot fatigat del llarg viatge recorregut. A pocs metres tenia la maleïda Medusa, gran com un arbre i pudent com el morts. 
Perseu no la mirà directament als ulls, tenia consciència del poder tan terrorífic que infligia mirar-la, uns ulls injectats en sang. Perseu desenfundà l’espasa, tenia por, creia que estava davant de la mateixa mort en persona reencarnada en un monstre fastigós. Els ocellots ja feien estona que havien fugit, ja que l’instint animal és el que té. Tremolant i amb les fulles dels arbres caient a terra per la pudor que deixava allà on passava la Medusa, decidí fugir el més lluny possible. L’espasa fins i tot li relliscà de la forta mà dreta mentre que la Medusa començava a perseguir-lo. Una imatge molt lamentable, com tot un heroi grec corria ple de por d’una bèstia gegantina.
Baixà per camins escarpats i pedregosos mentre que els petits animals s’amagaven als seus amagatalls. Perseu fins i tot s’orinà de la por i l’angoixa que sentia, però en aquells moments això no li importava gaire. Continuaren corrent totes dues criatures un amb el més pur estil supervivència, com he citat abans, dels ocellots, i l’altra empipada i amb ganes de devorar un heroi grec jove i musculós. Va caure la nit quan Perseu s’amagà dins una cova; era tota fosca i la humitat era present. Per fi descansà a l’interior de l’obscura cova, es tombà a terra i reflexionà sobre el comportament que havia tingut, mes no li importava ja res.

Aquella nit no menjà res: no s’atrevia a sortir, tot i que la cova tampoc era un lloc segur. Sense res amb què entretenir-se i amb l’escut sobre l’esquena per protegir-se del fred, es quedà adormit. Els primers rajos de sol el despertaren, havia sobreviscut una nit amb una maleïda bèstia voltant en busca d’ell. Sí, tampoc havia estat tan covard o això creia ell. Però vet aquí que a l’hora d’aixecar-se un dolor profund i vertical li va recórrer tota la panxa fent-lo saltar tres passes d’on era.
I allà, sota els rajos de magnífic sol, estava la Medusa amb els seus braços en l’aire i la boca oberta deixant veure unes dents punxegudes i preparades per atacar la seva víctima mentre dormia plàcidament.
Perseu arribà finalment a casa seva on va ser tractat com a un autèntic heroi per tothom; fins i tot inventava historietes de com havia assassinat la Medusa en una lluita ferotge.
Cal dir que mai ningú va saber la veritat: com la Medusa just en el moment d’atacar Perseu va quedar, per atzar, petrificada i és que Perseu s’havia quedat adormit amb l’escut a l’esquena, però no com un acte de protecció, sinó de debilitat, i ves per on! per causa del fred.


Borja Àlvarez
1r BTX

dissabte, 11 de setembre de 2010

Cadme i Harmonia




A l’Olimp les coses no són com semblen. Els déus tracten de conservar una imatge i un prestigi, tot perquè els homes no els perdin el respecte, però en realitat tot canvia quan et trobes a dins. No t’esperes que actuïn i pensin com ho fan, sempre imagines que es mouen i prenen decisions de forma responsable, i no és que no ho facin, el que passa és que allà dalt tot funciona una mica diferent. Mai has jugat al parxís? Doncs aquesta imatge és perfecte perquè et puguis fer una idea: es reuneixen i observen què fa el món. Mouen peces, fan canvis i intenten mantenir un cert equilibri. Ara que ja pots imaginar-te la situació, t’explicaré com va evolucionar la partida quan es trobaven Cadme i Harmonia al taulell de joc.


Feia temps que els déus i deesses mantenien en discussió aquest tema. Uns pensaven que ja n’hi havia prou, que s’havia de posar remei a tanta desgràcia que queia sobre el pobre fill d’Àgenor i la seva esposa. Però d’altres, en especial Mart, pensaven que havia de pagar pel que havia fet, per matar la seva serp de cresta d’or. Ficats en aquest tira i arronsa interminable, no se’ls va ocòrrer altra cosa que, com als nens petits que volen triar qui para i qui s’amaga, decidir la solució a cara o creu: si sortia creu, Cadme, i per conseqüència Harmonia, viuríen sempre i arreu castigats per la mala sort; si el resultat era cara, tots dos serien lliurats de tal pena. Llavors Hera va tirar la moneda enlaire.

En aquell mateix moment, a la mundana terra, Cadme i Harmonia arribaven a Il•líria intentant despistar els seus mals. Però Cadme sabia que fugir no era la solució, calia plantar cara al problema, i en veu alta, implorant al cel, va demanar què havia fet, va demanar que es convertís en serp si aquella a la què va matar era una de sagrada i els déus no volien més que venjar-se. I com si hagués estat escoltat, les cames se li van ajuntar, la llengua va dividir-se i va perdre la veu mentre el seu cos s’estirava i es tornava llefiscós i ple d’escates. Però al protagonista no l’havien obeït els poderosos, va ser, potser per casualitat, que els déus van decidir un destí idèntic per a Cadme que el que ell mateix demanava, quan la moneda va lluir deixant veure una cara. Cadme havia de ser alliberat. Però no tot va ser tan fàcil: abans de la transformació, mig panteó s’havia aixecat a reivindicar que el llançament no havia estat correcte. Júpiter, que volia posar fi a aquell aldarull i no desitjava fer enfadar ningú, va pensar ràpidament que per complaure a tothom el més correcte era convertir al germà d’Europa en serp, i deixar-lo perquè visqués la seva nova vida en tranquil•litat. Hauria pagat pel que havia fet i alhora s’hauria lliurat d’aquella mena de maledicció. I encara que no estava als seus plans, Júpiter també va transformar Harmonia perquè no s’haguessin de separar marit i muller.

Com et deia, sovint ni tan sols els déus es pensen la jugada i prenen decisions precipitades. A vegades els surt bé, a vegades malament, però sempre es pot rectificar quan tot el poder recau en les teves pròpies mans.
Anabel Morales Sánchez
1r BTX B

dijous, 9 de setembre de 2010

Dafne


Jo, Dafne, filla del riu Peneu, vaig tenir molts pretendents, però no acceptava cap com a marit, no suportava la idea de casar-me. El pare sempre em deia que havia de tenir un fill, que li havia de donar néts. Jo li vaig demanar que em permetés ser verge, li vaig dir que no volia casar-me i ho va acceptar. Però jo sabia que la meva bellesa no em permetria ser feliç.

Tos els dies sortia al bosc, era el lloc on més m’agradava estar, on sentia el soroll que fan les fulles al ser mogudes pel vent, on els cants dels ocells em fan sentir bé... però, aquest dia no em sentia tranquil•la, notava que algú m’observava, però no veia ningú enlloc.


Jo seguia caminant com sempre per aquells camins tan familiars per a mi. De sobte, vaig sentir unes passes darrere meu. Era un noi, alt, fort i prim, amb uns cabells rossos i arrissats. Portava un arc amb fletxes a l’espatlla. Es va quedar observant-me detingudament. Em va dir que era el déu Apol•lo, després va pronunciar les paraules que més por em feia sentir d’un home. Em va dir que m’estimava, aleshores vaig sentir com em recorria un calfred pel tot el cos. Ara només pensava en posar-me a córrer, escapar-me d’ell. Però no va ser tan fàcil com m’esperava, ell era un bon corredor i no es quedava molt endarrerit.

Moltes vegades va estar apunt d’agafar els meus vestits amb la mà, però jo seguia corrent tot el que podia. Després d’un llarga estona corrent, sentia que els peus em feien mal, em costava respirar i estava cansada, vaig entendre que no podia seguir corrent més, però no volia que m’agafés. Aleshores l’única cosa que se’m va ocórrer fou demanar al meu pare Peneu que m’ajudés. Li vaig demanar que transformés el meu cos tan desitjat.

En el moment en què Apol•lo estava apunt d’agafar-me el meu cos va aturar-se, vaig sentir com si milions de formigues pugessin pel meu cos i, poc a poc, vaig veure que les meves fines cames es tornaven un tronc, i anava pujant cada vegada més, els meus llargs cabells es tornaven fulles, i els braços i els dits fines branques. Vaig comprendre que m’estava transformant en arbre, en un llorer.

Apol•lo, va acariciar suaument el tronc de l’arbre en què m’he transformat, el seu rostre mostrava una tristor molt profunda. Fins i tot vaig sentir pena per ell.

Apol•lo va posar la ma on abans hi havia el meu cor i va dir-me aquestes paraules: "com que no pots ser la meva esposa, seràs el meu arbre. Sempre et tindran, llorer, la meva cabellera, la meva cítara, el meu buirac."
Anna Maslova
1r BTX B

dimarts, 7 de setembre de 2010

"Des dels ulls rancuniosos de l'amor"

Avete,

Tal com us vaig anunciar, amb aquest relat de la Judith iniciem la sèrie de publicacions dedicades a les vostres creacions escrites a partir de la lectura de les Metamorfosis d'Ovidi.
Espero que gaudiu de la lectura.

Digues-me per què, estimat. Amb el que jo t'estimo ... Per què te'n vas amb aquelles? És què amb mi no en tens prou? Jo, deessa d’entre deesses, la més honorable i respectada dea. Veus, amor? Som la parella perfecta, ho has d'acceptar. T'he cuidat sempre, com a bona germana. T'he estimat sempre, com a bona esposa. I així m'ho agraeixes? Amb mi mai res et serà refusat. Aleshores, digues-me, què és el que et falta? Què necessites que jo no et pugui donar? Si ja tenia suficient amb tots aquells fills bastards que vas escampant per tot arreu, a més vas acabar enamorant-te de la filla d'Agènor. Què tenia ella que no tingués jo? Si és una simple mortal! Amb mi no cal que siguis un bell brau per a enamorar-me, m'agrades amb la teva forma original. De fet, m'encantes. Ai las! No en tenies prou amb la filla d'Agènor, sinó també te'n vas encapritxar de la seva néta, Sèmele. Perquè és això, estimat meu, sols et fan gràcia, però jo sé que tu, a mi, m'estimes amb tot el teu cor.

Saps què et dic? N'estic farta! Ho confesso: em vaig prometre a mi mateixa fer de tots els membres d'aquesta família uns desafortunats, uns desgraciats. Vaig ser jo qui va arruïnar-los la vida. Ja, ja, ja. La venjança es serveix ben freda! Primer vaig començar per Cadme, car havia perdut el rastre d'Europa.

" Tu, Cadme, encara segueixes pensat que podies ser feliç? Et ben asseguro que els teus dies d’humà estan contats. Però, abans de ser un rèptil, havies de conèixer els de la teva futura espècie. Qui, sinó, va enviar-te aquell gros serpent, sagrat al meu fill? Ja, ja, ja. Em vaig divertir molt de veure el teu rostre després d’haver vist els cossos inerts dels teus companys.

Allò no fou suficient. Ara era el torn del teu nét, Acteó. Digues, Cadme, creus en el destí? De veritat penses, que va ser cosa d'un "destí imaginari" el fet que el fill de la teva filla Autònoe anés a parar, justament, a la riba del riu on s’estava banyant Artemis? Tot i això, penso que vaig ser massa tova amb ell. Vaig premiar-lo veient nua la deessa virginal, i això és quelcom del que ningú, sigui déu o mortal, pot presumir.

De tan bona que sóc bleda, que mentre el premiava, la teva filla, d’intel•ligents atributs, tractava de seduir eI meu estimat Zeus. D’aquesta truja sí que vaig jurar venjar-m’hi! Ja t’ho puc ben assegurar que això vaig fer! Maleïda Sèmele ... A sobre de ser de llit fàcil, res una ingènua. És què no recordaves que la teva vella dida, va morir quan tu vas aprendre a teixir? Ximple ... Va ser molt més fàcil del que pensava. Sols vaig haver de persuadir-la. Només van caler quatre paraules per a convèncer-la. La molt estúpida pretenia comparar-se amb mi. No veus que no estàs ni a l’altura dels peus del magnànim déu dels déus? Sols jo, la gran deessa Hera, puc tenir-lo entre els meus braços de veritat, en la seva forma original, i no una còpia barata d'un mortal. Això et va passar per ambiciosa!


També varen ser només quatre, les paraules que vaig necessitar per a convèncer a Penteu, el teu altre net, Cadme, fill d’Agave. Vaig fer-li veure que era impossible que Dionís, el fill engendrat per un insult al meu llit, fos un déu per venerar. Si més no, que fos un simple impostor. Només vaig necessitar l'ajut de les teves filles, Cadme. Totes elles van col•laborar, després d'haver-se begut algun glop de vi en honor de Dionís ... "

Oh, Zeus! Has vist el que sóc capaç de fer pel teu amor? Potser he sigut massa cruel, espero que em perdonis, estimat meu. Saps que tot el que he fet ha sigut per amor, m'has de comprendre.

La família d'Agènor ja és aigua passada. Oblida't d'Europa! Oblida't de Sèmele! I vine amb mi. Vine als meus braços. Jo et faré feliç. Abraça'm. Així. Ja puc notar el calor dels llamps al voltant de mi. Ja puc sentir tot el teu poder que em besa. Estem fets l'un per l'altre. T'estimo, déu dels déus, germà i marit meu. T'estimo ...

Sempre teva.

Hera
realitzat per Judith Gallardo, 1r BTX,
a partir dels mites de la família de Cadme i Harmonia.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Comencem de nou!

Avete omnes!

Com que avui oficialment els profes comencem a treballar, he pensat que calia inaugurar el nou curs també en el blog. Però amb la ressaca encara dels dies de vacare, és a dir de no fer res, únicament puc escriure una breu entrada per comunicar que s'ha acabat L'estiu a l'ombra, i que reprenem L'ombra d'un somni.

Així doncs, seré lacònica:

Benvinguts de nou a L'ombra d'un somni.

Espero que aquest nou curs 2010-2011 sigui tan bonic i profitós (si no més) com l'anterior.

Valete!

PS: I en breu veureu publicades les vostres recreacions de les Metamorfosis.